DIARIS DE L’ÀVIA MORTA
Festa de Sant Joan. Bonic despertar amb una trucada telefònica a les nou del matí. Una veu mil vegades estimada de la meva néta Joana: «Àvia, com estàs? Ja sóc a casa, després passaré a veure’t, et porto un record de Tànger juntament amb petons i abraçades que he acumulat tots aquests dies tan lluny de tu».
Hem menjat juntes, totes dues soles, amb preguntes i respostes sense fi. Amb el seu cotxe, ens hem acostat al port. Assegudes sobre butaques molt agradables i davant nostre palmeres en continu moviment, el mar blau cel, barques, orenetes i fins i tot un vaixell de guerra, se’ns ha ofert generós; tot un espectacle digne de recordar.
Ja de tornada a casa, com una au missatgera, ha emprès el vol deixant en el meu cor tota la felicitat infinita que sóc incapaç d’expressar amb paraules. Potser un silenci profund, llarg i acollidor és la manifestació vertadera d’aquest dia de Sant Joan.
Fa un moment, m’ha tornat a trucar per a la meva tranquil·litat. El cotxe és al garatge i ja a casa es disposa a classificar una quantitat de llibres, comprats a Tànger, alguns molt difícils de trobar. Allà ha adquirit el més important de la seva vida: els llibres. Aquesta necessitat diària, aquesta riquesa única, aquest viure inquiet, buscant i de vegades trobant aquest secret que envaeix la ment fins a la més recòndita de les seves fibres.
Joana, com seran amb el temps els teus escrits? Només tens dinou anys. Pels teus viatges, pels teus estudis, pels teus idiomes, per les teves feines, traduccions, opinions…, aquests dinou anys es multipliquen, s’ageganten, brollen com una font que sorgeix de la natura més verge. Quan arribis a la meva edat, quin plaer que serà la teva vida!
Afegeixo a la petita col·lecció de records que em portes dels teus viatges aquest bol color terra a l’estil més purament marroquí. Amb quina bellesa fan aquelles gents tots els seus utensilis, des del fang fins a l’or. La seva gran artesania revela segles d’éssers dedicats a aquest ofici.
NOTA A AQUESTA ENTRADA DELS DIARIS DE L’ÀVIA MORTA:
El bol aquest el tenim ara a casa, a la biblioteca, és ple de fulles de noguer. Té dibuixades unes sanefes i un peix al mig amb tons marrons i ocres. L’àvia alguna vegada m’havia confessat que ella era ambigua, que no es coneixia. Quan jo li demanava, a l’entrevista aquesta que he trobat, «i ara descriu-te a tu mateixa»: «Jo, nena, jo no m’entenc. No sé com sóc. Me’n vaig del món i encara no em conec prou. Quina cosa tan refotuda!, oi? Perquè sóc tan variable… D’altra banda, sóc com el món: ara fa sol i després pluja, fred i calor. Quan rellegeixo els meus escrits no en trec l’entrellat, i penso que si mai algú els llegeix dirà: “Aquesta dona no s’entenia”».
«Jo no estic satisfeta», m’explicava. «Jo voldria haver fet una quantitat de coses… Jo hagués volgut ser com tu. Només puc explicar les coses per mitjà dels llibres i dels vostres viatges. El que parla sol és que està acostumat a parlar amb Déu. Sempre donant voltes al mateix: si ho vaig fer prou bé, si n’he sabut prou. Jo, la meva vida professional, per què la vaig deixar tan curta?
»Sóc solitària. Com que a casa érem tants germans no necessitava buscar res a fora, i això m’ha marcat. Jo no he tingut mai amigues. D’adolescent era més gran del que em tocava, això sí. No sabia fer el paper de les nenes maques que coquetegen amb els nois. Deia que tenia quinze anys i em deien quinze i les dents, i era veritat, jo tenia quinze anys, però no ho semblava. A casa de petits sempre hi havia festes: tocaven el piano, la tieta cantava, ballàvem tots… I a mi m’agradava.
»No sé com sóc».
Sentir la veu d’algú que ha mort crea addicció.