16

El segon dia de ser a Berkeley, a l’ascensor de la Freedom House, em vaig enamorar del Duncan. Bé, de fet, jo no ho recordo. La primera imatge que recordo d’ell és a la porta de classe de la Maxine Hong Kingston. Estava tan emocionada que m’haguessin acceptat en aquella assignatura de Creative writing (els altres catorze acceptats eren nord-americans; ens hi havíem presentat tres-cents dotze alumnes) que vaig arribar la primera. M’esperava asseguda al mig d’un sofà de quatre places quan el vaig veure a la porta. Ens vam mirar sense moure’ns, sense dir res. Es va asseure al meu costat i em va preguntar si era la Joana. Li vaig dir que sí, sorpresa. Després em va explicar que sabia el meu nom perquè havíem parlat al menjador del campus, i que s’havia assegut a la meva taula del menjador del campus perquè abans ens havíem conegut a l’ascensor, i que també m’havia vist a la bugaderia, que jo portava una granota groga i verda (era veritat) i una samarreta blanca de tirants a sota.

Jo tot això no ho recordo, però m’ho crec. Jo només el recordo a la porta i el que vaig sentir: per primera vegada a la vida m’havia enamorat. Ell durant una estona va pensar que Déu existia. Després de classe em va dir si volia pujar a dalt de tot de la muntanya, li vaig dir que sí. Al costat del campanille ens van parar un ocell i un tomàquet (una parella disfressada) que s’estaven casant allà al mig i ens van demanar si volíem ser-ne testimonis. Jo vaig ser testimoni de la unió entre un ocell i un tomàquet.

A dalt de la muntanya ens vam fer un petó, es veia tota la badia de San Francisco. Després del petó ell em va explicar que era depressiu ciclotímic, jo li vaig dir que estava casada amb un home que m’estimava i que jo també l’estimava. Déu no existeix, va afegir. Serem amics. Vam aguantar dos mesos.

«Esteu enamorats?», ens va preguntar una dona negra que fregava el carrer davant de l’hotel que ens havíem agafat per passar la nit. «Es nota». En aquell hotel vam fer l’amor per primera vegada sobre llençols blancs, dins d’una cambra blanca. Després ens vam dutxar (el bany era al passadís): ell em va ensenyar com li agradava arrupir-se al damunt del plat de la dutxa i que l’aigua li caigués damunt del cap; jo li vaig dir que separar els dits dels peus de la manera que jo ho feia era molt sa. Ens vam quedar tancats fora de l’habitació i vaig baixar amb la tovallola a buscar les claus a la recepció. Aquell home gras i fastigós em mirava.

De nit ens passejàvem pels carrers de San Francisco i jo preguntava a tothom amb qui ens creuàvem si sabien qui era R2D2. I és clar que sí! Ell reia, havia guanyat la juguesca i se sentia com mai. Tothom coneixia Star Wars menys jo.

Vaig trucar al Tom per dir-li que m’havia enamorat d’un altre. La dimensió del seu dolor no me la podia ni començar a imaginar.

Passàvem moltes tardes llegint sense comprar a City Lights. Recordo les nenes xineses que saltaven davant de la vidriera: no pensaven en l’endemà. Jo els envejava aquesta capacitat de no pensar en el demà.

Vam acampar al Joshua Tree i em va ensenyar a escalar. Al matí vaig sortir de la tenda i feia molt de fred, portava la seva roba tèrmica i la seva gorra, la llum era lila. Anhelava ser aquell nen que toca la trompeta fins al dia que n’aprèn; jo em sentia pobra perquè no tenia temps.

El Tom em trucava gairebé cada dia: primer plorant i després cridant.

L’intercanvi de Berkeley s’estava acabant i jo estava confosa. Li vaig dir al Duncan que necessitava estar uns mesos sola, per pensar. Estàvem al menjador del campus; aleshores vaig veure com la seva safata sortia volant en direcció a terra i ell marxava corrent. La trencadissa de plats va fer que tothom callés, jo vaig recollir els espaguetis amb les mans mentre sentia totes les mirades a sobre meu. M’identificava amb la noia que havia vist aquell matí al tren. La noia amb síndrome de Down parlava amb un home que hi havia al meu costat, davant seu, però a uns tres metres de distància. M’agradava agafar el Bart per travessar la badia. La noia obria la boca d’una manera tan impressionant que sense adonar-me’n jo també la mirava amb la boca oberta. «Llegeixo una novel·la, que no ho veus? Vine aquí!», cridava la noia amb síndrome de Down al seu amic. Les seves cames volaven, badallava i la cara se li empassava el nas i aleshores apareixien uns ulls sortints.

Estava asseguda, el seu amic dempeus, però massa lluny. Les seves mans es movien amb un fons d’anormalitat. Llegia una novel·la, un llibre amb lletres daurades; era feliç perquè llegia. Badallava amb força i després s’ho mirava tot. Quina relació devien tenir? Ell era coix i tenia els ulls a l’alçada del nas, la resta de cara era front. Ella era bonica per a ell, també era arrogant i això em sorprenia. Cada vegada que s’estirava em semblava que compartia la seva llibertat. Em divertia observant el yuppie atractiu que tenia assegut al costat i que dissimulava. Volia viure. Feia l’amor? Podia viure sola?

Vaig marxar, primer a Barcelona i després un mes a Bangla Desh. Amb el Tom havíem de parlar. I vam parlar i també plorar. Jo no podia fer res més. Li vaig demanar perdó. De tornada a Barcelona, treballava molt. I un matí vaig rebre una trucada: no parlaven. «Duncan?», vaig preguntar. Era ell. Vam tornar a començar.

Vaig aconseguir una feina en una ràdio llatina de Los Àngeles i un visat de treball. Ell va venir a viure amb mi a Venice i estudiava a UCLA. Però alguna cosa havia canviat. Treballàvem i vivíem junts: havíem entrat al meravellós món de la rutina de viure en parella i no ens agradava tant com la nostra vida al campus; sobretot a ell. Es va començar a obsessionar que jo ja no l’estimava com abans. Jo li deia que l’estimava més, però que anava cansada perquè treballava molt. Un vespre vaig arribar a casa i la porta era oberta i tots els llums apagats. El vaig trobar a la banyera, s’havia tallat les venes. Després d’anar a l’hospital amb ambulància, que m’interroguessin a mi i que el curessin a ell, va tornar a anar al psiquiatre. El psiquiatre també va parlar amb mi: em va explicar que no es volia matar, que només ho feia per cridar l’atenció. Vaig pensar en el pare i la seva corda lligada al coll. Jo patia. Ho va tornar a intentar dues vegades més. I a poc a poc em vaig anar quedant sense energia; estava trista. Un dia vaig decidir marxar d’aquell país. L’última vegada que vaig veure el Duncan va ser a l’aeroport de Los Àngeles. «No et tornis a enamorar mai més d’un depressiu», em va dir. Ens vam abraçar.

De tornada a Barcelona, sovint mirava la nit i pensava en ell. Una nit cinc planetes es van alinear sota la lluna; jo només en podia veure tres, però sabia que els altres dos també hi eren. Durant les primeres setmanes l’escrivia per correu electrònic. Em va enviar tres respostes i una nit em va trucar: «He de refer la meva vida i si et sento no puc. No em truquis ni m’escriguis, ja ho faré jo». Segueixo respectant la seva petició, han passat quinze anys i encara no m’ha trucat. El que més em dol és que jo sempre he cregut que quan estimes algú de debò, passi el que passi, mai no el deixes d’estimar. De vegades penso en ell. A la casa de Cadaqués la mare hi té una foto emmarcada de tots dos, és de l’època que ens vam conèixer: se’ns veu tan feliços.