PRIMERA CONVERSA AMB EL JOFRE
—Hola! —faig quan arribo a casa.
—Hola. Ja he vist l’orada gegant. T’ha quedat molt bé! —exclama el Jofre des de la terrassa de dalt.
—No és una orada, és un rap. I amb la Maria, com ha anat? —pregunto després de fer-li un petó.
—Bé. La Maria, de camí a l’escola, m’ha dit si li volia fer una cullera a la lluna. «Vols fer una cullera a la lluna?», m’ha preguntat amb aquells ulls que té.
—Sí, ho vull.
—Veus, jo també li he dit que sí. Joana, de debò és un rap?
—Heu arribat a l’hora?
—Sí.
—Li has posat la bufanda?
—Sí.
—I la gorra?
—Tambéeeeeee!
—I què més t’ha dit?
—M’ha parlat dels sabatons.
—El què?
—Són uns sabatons petits que caminen sense potes. I saps on treballen? Treballen a casa seva només… I també al jardí. I tenen una bola màgica… M’ha explicat moltes coses d’aquesta nova espècie, els sabatons…
—Interessant… Vaig a menjar alguna cosa. Tu en vols?
—No, gràcies. Ja he esmorzat. Però Joana, de debò és un rap?
—Sí —contesto convençuda mentre li faig un altre petó als llavis.
A la cuina penso en els seus llavis. Recordo la primera vegada que em va besar: la seva cara tremolava i se li inflava el nas. Sempre m’he sentit atreta per aquest moviment nasal; aquesta lleugera obertura, gairebé imperceptible. Ell estirat i jo al damunt, el notava nerviós i alhora tan segur. És una de les coses que més m’agraden d’ell: la seva barreja d’inseguretat i al mateix temps una força indescriptible, una tranquil·litat de ser aquí i estar convençut que no cal fer res per ser aquí. No conec ningú amb aquesta seguretat tan clara. El convenciment profund que aquí hem vingut per a alguna cosa més que per triomfar professionalment. La seguretat que no cal fer res de profit per estar viu, només viure. La certesa que aquí baix no hi ha cap tresor que valgui la pena acaparar i que la felicitat és ara i aquí. Les primeres vegades que fèiem l’amor jo me’l mirava i no n’estava gens convençuda, però em deixava portar per la vida. Ben de pressa vaig descobrir que no havia tingut mai un amant millor.