SISENA CONVERSA AMB EL JOFRE

—Tu creus que és una tonteria tot això, oi? —em pregunta el Jofre cansat.

—Que no… Va, explica-m’ho!

—T’acabo de dir això dels fractals que t’explicava ahir perquè ho entenguis? —Li faig que sí amb el cap—. Si tu et trobes en un punt d’una construcció fractal et trobaràs davant d’una paradoxa. Seràs part d’un tot i el tot en la part.

—Com?!

—Un fractal és una construcció que es repeteix a si mateixa. Cada vegada que mires més detalladament trobes la mateixa construcció ad infinitum. Això vol dir que en un punt donat tindria més relació amb els principis quàntics…

—Em perdo.

—És a dir, que no pots parlar d’un punt en l’espai i el temps sinó d’un quantum. Un segment de temps en el qual tu veus alguna cosa.

—Eh?!

—Sí, vindria a ser això. Si cada vegada que mires un tros d’aquesta estructura, hi trobes la mateixa estructura cada vegada més petita, vol dir que estàs sent al mateix temps la part que fa tota la construcció i tota aquesta construcció en petit.

—Ara ho entenc. I la paradoxa de Noè, què?

—Seria una possible adaptació d’això a la seqüència evolutiva de la vida.

—Què vols dir?

—De la mateixa manera que els comportaments adaptatius al medi es transfereixen de generació en generació, la vida, entesa com un tot. És a dir, com una cadena contínua des del principi.

—Des de quin principi?

—Des del principi de la vida en aquest planeta… Que ha anat desenvolupant una estratègia davant de les extincions cícliques de les quals ha sigut víctima. Els temps que vivim són la darrera tàctica d’aquesta estratègia. Sobreviure a qualsevol preu, si és necessari, carregant-nos el nostre propi planeta. I ara explico la paradoxa de Noè…

—Home, finalment!

—Amb l’objectiu de tenir un futur ens quedem sense present.

—Són les vuit i cinc, potser sí que vagis a buscar el gelat.

—Ho veus com no m’escoltes! Quan arribo finalment a la paradoxa de Noè em talles —diu el Jofre rient—. Sóc un incomprès! Quin gelat vols?

—De xocolata negra amb aquells trossets que hi posen.

—Això si el tenen.

—Si no, de trufa. Un petó.

El Jofre em fa un petó a la boca i desapareix. És un bon home. I quan dic bon home ho dic en el bon sentit de la paraula, per a mi ser un bon home o una bona dona avui dia és ser un superheroi i això és el que és el Jofre, el meu superheroi d’estar per casa. Un home que em cau bé i que a poc a poc m’ha anat ensenyant a gaudir del present, a oblidar-me d’aquesta lluita constant pel futur que em feia quedar sense present. El Jofre m’ha ensenyat l’aquí i l’ara. I m’agrada parlar amb ell de totes aquestes teories que no entenc, però que l’apassionen. I intueixo que tot això li ve directament de l’iglú. La paradoxa de Noè famosa no l’entenc de res. Espero que un dia, quan llegeixi el seu llibre, la començaré a entendre. Però no passa res (que diria la Maria), mentrestant anem parlant.