13

Estava trista i una nit vaig anar a veure el Bruc. Em va fer un sopar de fideus (el Bruc sempre menja per sopar fideus amb verdures) i després un massatge per tot el cos. Posava les mans a tres centímetres de la meva pell, no m’arribava a tocar, i jo sentia moltes coses. Vam veure un vídeo d’una tribu africana que ell acabava de visitar, una gent que es pintaven la cara de molts colors. Em vaig quedar a dormir.

Jo no volia tornar a casa els pares, no podia. Vaig llogar un àtic al costat del parc Güell; el Bruc va venir a viure amb mi. El seu pis el vam rellogar a un amic meu que encara hi viu. Si no anava bé sempre podia tornar, però no va tornar. El Bruc tenia dotze anys més que jo i em va dir que jo fes la meva, que era massa jove per ser fidel a algú tota la vida. I jo vaig fer la meva. L’àtic del parc Güell el vaig pintar amb un amic, el Xavier Casamitjana, un jugador de futbol del Barça (de segona divisió). Jo pintava el sostre de blanc dalt d’una escala i mentrestant el Xavi em mirava. Era un animal. Em va portar per primera vegada a la Bodega Bohemia i després em va ensenyar el cul a les Rambles. Vam anar a un concert dels Rolling Stones amb tres amics seus; aquella nit vam jugar a l’arbre final. Dins d’un mini verd de sostre blanc, tots cinc, ens llançàvem contra un arbre a cent per hora i al moment final, just abans de xocar, el conductor girava el volant. Fa molts anys que no el veig. Estava fort i prenia massa coca. No sé res d’ell, va passar a primera divisió i després de dos anys va desaparèixer. Ho vam fer al cotxe conduint ell per l’autopista: jo m’asseia a sobre seu i ell es posava a cent quaranta.

Estimava el Bruc, però mai no l’havia desitjat físicament: tenia la pell freda. Hi ha persones que tenen la pell freda i quan fas l’amor produeix una sensació estranya. Una vegada a Vic, en una casa que tenia la seva família, ens vam gravar fent-ho. Quan ens vam separar vam tallar la cinta junts, va ser com un ritual d’adéu. Anys després, el dia que vaig ajudar a banyar l’àvia i vaig veure el seu cos de noranta anys, vaig recordar aquella cinta. L’havíem fet desaparèixer per vergonya, perquè no sabíem qui dels dos se l’havia de quedar; en el meu cas perquè em feia cosa que se la quedés ell i la pogués mirar. Per por. Quan vaig veure el cos de l’àvia despullada vaig pensar que no ens l’haguéssim hagut de carregar. Un dia tindrem vuitanta anys i els nostres cossos despullats de vint i trenta ens semblaran obres d’art. Mai no hauríem de destruir les obres d’art (ni les nostres ni les dels altres). Cada dia tinc més clar que la majoria de pors o inseguretats que vivim de joves, si les miréssim des del punt de vista d’algú que té vuitanta anys, desapareixerien. Només hi ha un tema i és la mort. Que els amics del teu ex vegin un vídeo teu on surts fent l’amor despullada no és un problema. Que el teu ex també se’l miri, tampoc no és un problema. Ho he après massa tard. Només hi ha un problema a la vida i de ben segur que no és cap d’aquests.

UNA ALTRA HISTÒRIA D’AMOR. El Bruc havia sigut amant durant anys de la nòvia del pintor més famós del país. Una nit, sola a casa, vaig trobar dins d’una capsa una carta que aquesta noia li havia escrit. A mi ella mai no m’havia caigut bé (la coneixia d’alguna festa), em semblava massa prepotent i distant, un pèl rabiosa, però llegint la carta vaig descobrir una altra persona: era molt tendra i se sentia molt sola, el pintor ja no li feia cas, estaven junts des dels quinze anys i seguien per inèrcia. Em va fer pena. Ella era feliç amb el Bruc, però no es va atrevir mai a deixar el pintor. El pintor era famós i ric i el Bruc no. El Bruc l’anomenava pell de cirera; penso que és la dona que el Bruc ha estimat més al món. La pell de cirera dibuixava cors a la capçalera de cadascuna de les pàgines d’aquella carta que li va enviar al Bruc. Amb la pell de cirera em va passar com amb el meu avi: mai no he entès per què no va deixar el pintor famós si ja no s’estimaven.

Un dels millors amics del Bruc és el Jofre. Va ser aleshores quan vaig conèixer per primera vegada el Jofre. També vaig conèixer el Roc, el cantant de rock que havia escoltat al Marroc (el de Blue angel); el Dino, el capità i el Coque, el poeta fill de família bé que vivia d’herència. Amb tots ells vam fer el nord d’Àfrica en veler. A la cuina de casa hi tenim una foto emmarcada d’aquell viatge: el Jofre es menja un tall de meló i em mira de reüll, jo porto els cabells curts (me’ls acabava de tallar) i l’observo mig adormida. Som a la proa del veler, només nosaltres i el mar de fons. Si aleshores m’haguessin dit que aquest seria el pare dels meus fills, no m’ho hauria cregut. M’agrada tenir una foto nostra de deu anys abans de començar la relació. El Jofre es menja el seu meló i em mira amb desconfiança, rotllo no te’n donaré.

I vaig marxar d’Erasmus a Swansea. Vam volar directament a Cardiff amb un avió molt petit, i després una hora en autobús fins a Singleton Park, on hi ha la Universitat de Gal·les, Swansea. Un dels altres Erasmus que viatjava amb mi, el David, ràpidament es va convertir en el meu millor amic allà. També hi havia el Roc, que curiosament se n’havia anat a viure a Bristol perquè tenia una nòvia d’allà, havia aconseguit una feina com a lector de català, i dos mesos després la nòvia l’havia deixat. El Roc estava deprimit i ens vèiem sovint. Ben aviat vaig començar a fer classes d’espanyol a l’escola nocturna de la Universitat de Swansea per fer uns diners extres (vivia d’estalvis i no durarien sempre). El Tom era alumne meu: un home fort i gran com ell, parlant castellà com un nen petit. Me’n vaig enamorar immediatament.

El Tom era metge, tenia trenta-dos anys i havia tornat a la universitat a fer un màster per especialitzar-se en projectes de desenvolupament. Acabava de deixar l’exèrcit anglès. Recordo que abans d’entrar al seu cotxe mirava sempre a sota i a dins del vehicle perquè no li haguessin posat cap bomba. Jo me’n reia; era rotllo James Bond, però ell sempre em deia que la cosa anava de debò. Venia d’una família meitat anglesa, meitat alemanya sud-africana. El seu pare va ser pilot a l’exèrcit anglès i el seu germà gran també ho era. Ell hi va entrar com a metge i n’acabava de sortir. Un any abans a Namíbia amb la seva nòvia d’aleshores (una andalusa que treballava per a Unicef) havien sigut víctimes d’una emboscada: a ella la van violar i a ell el van disparar a la mà i va quedar inconscient. Quan es va despertar la noia no hi era; va trigar un mes a trobar-la, en un hospital de Sud-àfrica. No volia saber res d’ell, li va dir que es faria monja, que ell l’havia abandonada. El Tom va deixar l’exèrcit i quan el vaig conèixer encara estava molt tocat per aquesta història. És l’home més fort que he conegut mai. Havia decidit treballar la resta de la seva vida com a metge en països en guerra o en situacions extremes. Se sentia culpable: ell que sempre ajudava tothom, havia deixat que violessin la seva dona. No hi havia pogut fer res.

No sabia viure en ciutats del primer món. Trobava a faltar l’acció. Se’n sortia millor en llocs amb problemes greus, era molt expeditiu i extremament treballador i a Swansea s’estressava moltíssim. Li van proposar quedar-se com a professor a la universitat i va dir que no. Necessitava la guerra i fer servir les seves capacitats d’acció. A mi em posava una mica nerviosa. Sempre es llevava molt d’hora i amb milers de coses a fer. No suporto els homes que no es poden quedar al llit tranquils després de fer l’amor. Això ho vaig descobrir amb el Tom. L’admirava, però no m’agradava el seu neguit. Valoro l’home que sap estar sense fer res. Amb ell també vaig aprendre a ser fidel a mi mateixa. Era un bon home amb pares massa estrictes.

Per Nadal em va venir a visitar el Bruc, em va regalar un llibre de poemes que acabava de publicar, L’home sol; jo ja sabia que m’agradava el Tom i l’hi vaig dir. Al Bruc li explicava tot i amb tanta relació oberta vaig acabar veient-lo com un germà (fins i tot em donava consells de com lligar amb els altres). A Anglaterra em cartejava amb la seva mare; sempre vam tenir bona relació. Ella m’enviava poemes que havia escrit temps enrere. Vam anar a veure Fanny i Alexander.