TERCER CONTE PER ALS CATORZE ANYS DE LA MARIA

Nota per a abans de llegir el conte: a Argentina vaig conèixer la família del conte. La nena no es deia Juana, no sé si resava Jesusito de mi vida, tampoc no sé si tenia un germà que collia la papa, ni una mare que empentava un cotxet sense força. Però els vaig conèixer. Una tarda vaig arribar a una casa sense aigua, d’un poble sense aigua, d’una zona sense aigua, pobra i on feia més de tres-cents seixanta-sis dies que no plovia i els vaig veure. M’esperaven allà, amb melmelada de síndria i un mate. Les poques cabres que hi havia tenien tanta set que em xuclaven la roba quan entrava al seu tancat. Mesos després vaig escriure la seva història perquè vaig pensar que ells no ho farien. Hi ha gent que no pot escriure la seva història; sovint aquestes són les històries més interessants.

ELS COTXETS SÓN PER A LA CIUTAT

Jesusito de mi vida, yo te doy mi corazón… Conec les cabres. Padre no entén que si les alimentem d’una altra manera serà diferent, però jo sí. Avui, Diosito mío, m’he tornat a llevar a les cinc, com cada dia, perquè estic segura que aquests animals donen llet.

Tinc els cabells negres i la pell fosca. A les cinc és fosc. Sé que són les cinc gràcies a la caixa groga que el meu germà Fernando va portar de la ciutat. Fa un tic constant i hi ha números. Em llevo a les cinc, poso les rates dins del seu forat (un amagatall a la paret) i em rasco sota els pits i al mig. Cada dia veig la mateixa fotografia davant meu, l’Evita, una dona rossa que va fer molt pels treballadors. Era argentina com jo, però jo no sóc rossa, i, a més a més, no vull ser com ella. L’altra fotografia és la de la Verge Maria i ella no era argentina. Quan vénen els militars hem d’amagar l’Evita i somriure.

Visc a Villa María del Río Seco i no plou. Em sembla que estem cap al centre nord del país, o això he sentit dir. Fa tres-cents vuitanta dies que no plou i les cabres moren, moren de set i gana, i tots tenim color de terra, un color de sorra seca. Al matí sempre m’he de posar més roba, a fora fa massa fred. El meu germà Jesús dorm dins del seu món silenciós, no vull despertar-lo. Madre diu que ell és diferent perquè alguna cosa va anar malament. Padre mai no diu res, l’abraça amb força i sospira. Estan tots sols.

Sempre, quan surto, vigilo de no trepitjar-li el cap al Jesús (dorm sobre una manta darrere la porta). Em poso els guants i les botes grogues que ens van donar a la Fundació —vull produir formatge de la manera que m’han ensenyat. Saps, Diosito mío, un dia vaig anar a la Fundació amb l’encarregat; era molt lluny (nou hores amb la furgoneta). Era una casa blanca molt gran, més gran que el llac quan té aigua, i estava en un carrer amb arbres i gespa verda, tota la gespa creixia igual. Dins de la Fundació no era necessari portar guants, ni gorra. Hi havia una habitació plena de dones movent les mans sobre uns botons i mirant unes caixes quadrades i grises. Les dones em van dir que no hi dormien, allà, i en canvi hi havia espai per a totes i s’estava molt calent. També hi havia homes, com l’encarregat, cada home té una habitació per a ell sol i una taula i una caixa. Em feien preguntes, si estava contenta, si em sentia orgullosa d’aprendre a produir formatge de cabra tal com cal —el formatge ha d’estar net per poder vendre’s. Jo mai no havia vist cap d’aquells homes, jo només veig l’encarregat un cop per setmana… Si us plau, Diosito, fes que la meva família i jo siguem feliços i morim de vells. Bona nit.

Juana, reposa, no tinguis por de cap mala cosa… Ahir vaig veure madre empentant el cotxet, aixecava polseguera. Els cotxets són per a la ciutat, però ells van creure que ens ajudaria amb el Jesús. Així que ara posem el Jesús dins del cotxet. Però té set anys, el seu cos és massa gran i penja pertot arreu, a més a més, madre no empeny el cotxet com les senyores ho fan a la ciutat. Les mares empenten els cotxets amb amor i un gran somriure, la roba que porten també és diferent i es mouen d’una altra manera. Bé, no totes, un dia vaig veure una senyora tombada a terra al costat del contenidor d’escombraries, no tenia cotxet, i els seus fills estaven com morts de porqueria. Demanava alguna cosa, però no sé què, perquè va callar quan passàvem nosaltres.

Avui ha fet molt fred. Estimo el Jesús perquè m’abraça, posa el seu cap en el mateix lloc que les rates i m’agrada. De fet, m’agrada més que les rates perquè és el meu germà i perquè no parla. Tots dos fem sorolls i ens toquem.

Saps, Diosito, abans podia munyir les cabres amb les mans, i ara, en canvi, he d’utilitzar guants. Confio en la seva llet: amb la llet fem formatge i amb el formatge guanyem pesos. El Fernando recull la papa prop de la gran ciutat i desapareix mig any. L’enyoro i així treballo més. Vull produir molt de formatge i d’aquesta manera el Fernando no haurà de marxar.

Per munyir les cabres les has d’estimar. Durant el dia ajudo padre: recollim herbes que madre cuina amb sèmola. Madre cuina el pa mentre el Jesús fa sorolls. El Fernando no hi és. He tingut mal de cap. Diosito, és així per a tothom? De vegades ploro perquè el meu cap explota, és com si algú l’estigués munyint. L’hi vaig dir a la Maria i es va posar a plorar, en silenci. La Maria és una nena com jo, però és diferent, vull dir som de la mateixa edat, hem viscut sempre aquí, però no sé, no ho sé explicar gaire, saps? Me l’estimo i tot, però no li preocupa el formatge, ni la fàbrica, ni l’escola, ni res, ella és com les cabres, es deixa fer.

He vist que la mare no empentava el cotxet, el copejava i després l’ha abandonat. El cotxet ha trontollat entre les pedres i ha acabat xocant contra l’arbre. Aleshores madre ha deixat de copejar i l’ha tornat a empentar, però no ha somrigut. De lluny he plorat, la cara de la mare s’està pansint com un carbassó sec… Si us plau, Déu, fes que la meva família i jo siguem feliços i morim de vells.

Diosito, avui ha vingut la Cloe. L’estàvem esperant. Ha arribat amb l’encarregat, dins de la camioneta vella. Estàvem asseguts a les úniques tres cadires que tenim, padre amb el Jesús a la falda, mentre madre preparava el mate i jo mirava. Madre ha fet que em pentinés i també ha pentinat el Jesús, amb colònia. Quan han arribat els hem ofert les cadires, però la Cloe s’ha assegut a terra. No ha volgut prendre mate, ha dit que el mate era massa fort, però m’ha semblat que li feia fàstic xuclar de la mateixa canya. Jo mateixa em pregunto moltes vegades per què no podem tenir tots el nostre mate i la nostra canya, en lloc de compartir-lo i passar-nos-el. Mai no m’ha agradat compartir mate amb l’oncle Salvador.

No volia estar pentinada. No volia que cap de nosaltres estiguéssim allí pentinats com si hi estiguéssim normalment. Aleshores l’encarregat ha demanat la compota de síndria a la mare. Ha dit meravelles de la nostra compota de síndria. Jo en canvi només volia que parlessin del projecte del formatge de cabra. El Jesús ha començat a fer sorolls i l’encarregat l’ha besat al front. La Cloe l’ha ignorat, però m’ha mirat a mi. És rossa i viurà entre nosaltres, en una cabana prop de l’escola. Per què ho fa? No té família i una vida per viure? M’agraden els seus ulls blaus. Es posen a parlar de vendre el formatge de cabra amb un pot de confitura de síndria i un poema.

Padre no entén la importància d’aquest projecte, però jo sé que quan funcioni serà la nostra salvació. El Jesús tindrà servei mèdic, el Fernando es quedarà a casa, la Maria li dirà adéu a aquest imbècil de la ciutat i madre no m’haurà de demanar que sigui amable amb l’oncle Salvador (pobra madre). També li explico a padre com podrà decidir sobre les seves cabres, i no les haurà de vendre per quatre pesos de merda als de la Merced.

De vegades, la gent no mira el Jesús perquè no saben com mirar-lo. Fins i tot l’encarregat el besa, però ho fa molt de pressa, sense sentir-ho. A la Cloe li agrada la confitura de síndria. L’encarregat marxa, però ella no. Aquesta nit dormirà amb nosaltres. No hauria cregut mai que algú com ella pogués dormir amb gent com nosaltres. Dorm a la meva cantonada. «Per què amagues les rates entre el pits?», em pregunta. «Perquè m’allunyen de la meva soledat». Em prem la mà amb força. «Prova de dormir sense les rates aquesta nit». «D’acord», li acarono els cabells i poso les rates al seu amagatall. Quan em fa mal el cervell, em fa massa mal; aleshores les mossegades de les rates m’ajuden a oblidar els grills del cap, em concentro en el mal dels pits i és molt millor. La Cloe no sap què dir, però està amb mi i això em fa sentir segura. Així és com, Diosito, avui he canviat les rates per la Cloe. Bona nit, fes que jo i tots els que m’estimen siguem feliços i morim de vells, la Cloe també.

Juana, reposa, no tinguis por de cap mala cosa, si cap mala cosa et passaria la Verge Maria et guardaria, si cap mala cosa et passarà, la Verge Maria et guardarà… Durant el dia la Cloe m’ha fet preguntes. Jo sé que no vull assemblar-me a madre. Jo vull empentar el cotxet amb un gran somriure, d’orella a orella. «Vols casar-te?». «Encara no, abans vull anar a la ciutat a treballar. Vull treballar de caixera, en un banc, amb una d’aquelles caixes, movent els dits». «Fas l’amor?». «Que si fornico? No». Però li dic això que l’oncle Salvador em toca. Madre ho sap i no diu res. L’oncle Salvador treballa a l’heretat dels de la Merced, té cura dels cavalls; un cop al mes apareix muntat dalt d’un cavall molt negre, parla amb padre i madre i els dóna diners. Madre em diu que sigui amable amb l’oncle Salvador, a mi no m’agrada ser amable amb l’oncle Salvador ni amb ningú (no vull ser amable). Aleshores, quan tots han marxat al camp ell se m’acosta i m’agafa la mà, se la posa prop del seu sexe (prop del pardalet que creix, com diu el molt fastigós, mira, mira com creix el pardalet) i no em deixa anar, es mou, fa sorolls i em mulla. Diosito, oi que em perdones?, a mi no m’agrada, no ho havia explicat mai a ningú. Resaré encara més: Pare nostre que estàs en el cel, santificat sigui el teu nom, el nostre pa de cada dia… L’altre dia va fer que jagués mirant el sostre, es va abaixar els pantalons i va aixafar el pardalet merdós contra el meu pit, com les rates. El va començar a bellugar cada vegada més de pressa, mentrestant em munyia i cridava «més, porca, més!» i es fregava. Estava dur, em va posar el pardalet dins la boca i el semen va començar a sortir; jo no podia respirar, però ell no parava de moure’s —em venien arcades, m’estava ofegant. L’oncle Salvador suava i m’ordenava: «Més, puta, més, en vull més!». De vegades somnio que li poso cucs pel forat del pardalet, o una aranya, somnio que l’aranya se li menja tota aquella merda i mor dessagnat, però el molt porc sempre torna, i jo sé que als pares els fa mal. Quan el va treure, jo volia escopir-ho tot i no em va deixar, em va enganxar pel coll fins que la meva boca va arribar a la seva, aleshores va posar-hi la llengua dins, jo ho vaig treure tot i ell ho va escopir entre els meus pits. «Porca, més que porca!», em va escridassar. Saps, Diosito, no vull que em toquin, no vull fer això que diuen que és fer l’amor.

La Cloe també m’ha preguntat sobre les meves pors. Li he parlat de les punxades al cap, tinc punxades al cap i no puc plorar. Sé que també parla amb la Maria i amb les altres nenes. Llavors m’ha demanat: «Què vols?». «Vull anar a l’escola, no vull haver de ser amable amb l’oncle Salvador, vull que el Fernando torni a casa, no vull plorar quan veig madre de lluny, vull que tots tinguem un llit per a nosaltres sols, i un mate…», i no podia parar. Em sembla que aquesta és la seva feina, parlar amb nosaltres. I assegurar que el projecte del formatge de cabra tira endavant. M’ha dit que tot allò que vull passarà perquè jo faré que passi, i m’he sentit bé.

M’ha portat a la fàbrica, és a una hora a peu de casa, és molt blanca. Té totes les màquines i els utensilis per fer formatge de cabra, però no hi ha aigua. L’encarregat hi està treballant, fa quatre anys que treballen en el tema de l’aigua i encara no n’hi ha, però la Cloe està segura que el mes vinent n’hi haurà.

Saps, ara quan em llevo observo la fotografia de l’Evita i ja no l’odio. Sé que ella també va estar molt sola, i em pregunto si ella també va tenir un oncle Salvador. M’he tornat a llevar a les cinc, m’he posat molta roba, he travessat l’habitació en silenci i he munyit les cabres. També he ajudat la Cloe amb la seva feina, li presento les altres famílies. Encara ajudo padre amb la terra, però ell vol que estigui amb la Cloe, i a mi també m’agrada. He decidit que les rates han de dormir al seu cau, no vull que em piquin més els pits. Quan sento mal a dintre parlo amb la Cloe. Tinc son, Diosito.

En aquest llit m’hi poso, set àngels m’hi trobo, tres als peus i quatre al cap… He descobert que la Cloe necessita bullir l’aigua abans de beure. També es pren unes pastilles cada dia contra les picades de mosquit, això encara no ho he entès del tot: quina relació tenen la píndola i el mosquit? Li pregunto si no vol empentar un cotxet a la ciutat. Em diu que vol tenir un bebè nena, però no li preocupa gaire això del cotxet, que estrany! Es veu que això de les píndoles també té relació amb el mal de cap, que se les pren per no tenir mal de cap, però diu que a mi no em servirien, que jo sóc més forta que ella. No ho sé.

La meva amiga Maria vol empentar el cotxet tant com jo. Avui hem estat amb ella. El seu pare la pega amb el cinturó i ella es pensa que és amor. El seu xicot també la pega i no sembla que li importi; ell és de la ciutat i podrà comprar-li un cotxet. Jo no vull que ningú em compri el cotxet, vull comprar-lo jo, i no tindré xicot fins que no treballi de caixera. Abans, quan li deia tot això a la Maria no m’entenia, però ara la Cloe m’entén i fa que tot allò que penso sembli possible. Padre no ha pegat mai madre ni cap de nosaltres. La Maria estima els altres homes perquè tots són més amables que el seu pare. La Maria només vol tenir bebès nen.

Amb la Cloe parlem de temes importants. Li parlo de quan vaig anar a l’Institut Tècnic de Catamarca amb l’encarregat i amb l’enginyer Eloy per aprendre a fer formatge de cabra (perquè un cop arribi aigua a la fàbrica jo seré la responsable del formatge de tot el poble). L’enginyer Eloy em va dir que quan això passés no podria continuar sent la que talla els cabells de les noies del poble; em va dir que això de fer formatge de cabra era molt més important. I tant que ho és, Diosito, tu que ho saps tot, fes que arribi aigua a la fàbrica. També em van fer posar unes botes de plàstic, una bata blanca i uns guants transparents; i em van donar una llibreta i un bolígraf per prendre apunts (i jo prenia apunts). La Cloe m’escolta amb interès. La Maria se’n fot, diu que molt millor faria trobant un xicot a la ciutat. A ella tant l’hi fa, però a mi no. Ara, amb la Cloe, ja no em sento sola. Gràcies, Diosito, per enviar-la.

Cada dia llegim el diari. El mateix diari tota la setmana. Escolta com llegeixo en veu alta i m’explica tot allò que no entenc. A vegades és ella qui no entén alguna cosa i me la pregunta. Com puc jo?!, però accepta les meves idees i això em fa sentir bé. «Tu ets la meva amiga», li dic. Hem parlat del mar, de com me l’imagino blau. M’ha dit que de tant en tant és verd i fins i tot negre. Dins de la seva cabana hi té una petxina i jo escolto amb l’orella enganxada al forat. No sento res, però aleshores fa un soroll semblant al que fa la xemeneia quan hi entra el vent i d’això ella en diu les onades. Vull anar al mar.

Hem estat llegint el mateix diari durant tot el mes. Els militars no permeten que ens arribin més diaris. La Cloe està empipada. Ningú no s’atreveix a parlar dels militars, ella en canvi sí que ho fa. Per què no hi ha protestes? Per por.

M’estic deixant els cabells llargs. A les cinc ja és fosc. Ara tinc una fotografia nova enganxada davant meu (és el mar). Descobreixo que m’agrada dibuixar tot allò que veig. He de posar-me més roba, fa fred. Em poso els guants grocs. Madre ha deixat d’utilitzar el cotxet. Munyir és com caçar rates dins d’un forat negre. Les mans espremen i se sent un soroll líquid, com quan trepitges fang a poc a poc. Què deu fer la Cloe ara? Demà li portaré un pot de confitura de síndria i un dibuix de com imagino els militars (marrons). Bona nit, Diosito. Fes que tota la meva família i jo siguem feliços i morim de vells.

Jesusito de mi vida, yo te doy mi corazón, trátalo con compasión… Què has fet, Diosito? Avui he vist la Cloe plorant, l’aigua no arriba a la fàbrica. Han fet alguna cosa malament amb les canonades. Està molt empipada amb la Fundació. L’encarregat li ha dit que encara trigaran sis mesos més perquè han de canviar totes les canonades, eren massa amples i l’aigua no tenia prou pressió per arribar a la màquina. Ha continuat plorant. L’he abraçada i l’he sentida tremolar. Fa quatre anys que ens prometen aigua, no és culpa teva. Però veure plorar la Cloe ha estat més que plorar jo mateixa.

Aleshores ha començat a recollir-ho tot. La seva feina s’ha acabat; «t’enyoraré», em diu. Durant el dia hem passejat juntes. Jo no he fet preguntes. M’ha regalat la petxina i tots els diaris. Està preocupada perquè no sap què farà a partir d’ara, té por. Jo sé què faré a partir d’ara i també tinc por. Estem tots sols dins d’un femer. «T’escriuré».

He penjat una de les cabres de l’olivera que hi ha davant de casa i li he tallat el coll, he recollit la sang amb la petxina i me l’he beguda. Estava malalta, no era una cabra bona per a la reproducció. Ni cotxet ni hòsties. He dibuixat una cabra penjada d’un arbre amb un collaret vermell al voltant del coll, una llàgrima vermella sota l’ull esquerre i un bassal de sang. La Cloe no m’ha pogut portar al mar. El Fernando no l’ha coneguda. Ara enyoraré una persona més. Tot passa, Diosito, però jo segueixo aquí, pintant cabres. Madre tindrà la cabra per cuinar aquesta nit. Jo tallo els cabells de les nenes del poble. Jesusito de mi vida, vull anar a la ciutat, yo te doy mi corazón… Aniré a la ciutat, hi faré de caixera, un dia passarà, la Cloe m’ho ha dit.

El Tom va tornar amb mi a Barcelona. Mentre jo feia el segon any del màster ell estudiava català i castellà i cuinava. Feia els millors xampinyons gegants farcits de paté del món. El Tom i l’àvia es portaven molt bé; i també s’entenia bé amb la mare. Al desembre vaig poder escollir universitat d’intercanvi: Berkeley. El Tom havia aconseguit una feina amb Metges Sense Fronteres de director de projecte a Bangla Desh. Al gener ell marxaria cap allà i jo a Berkeley, al juliol (quan s’acabés el curs) em reuniria amb ell. Era més fàcil per al meu contracte si ens casàvem, així jo també em convertiria en ciutadana de la Commonwealth. I ens vam casar, contra la voluntat del pare: la gent no es casa així. Ens vam casar d’amagat; un cop casada vaig saber immediatament que em separaria. Pujàvem per les Rambles i ho vaig sentir.

Vaig recordar la pregunta que m’havia fet la secretària de la fundació argentina per a la qual treballava. Amb el Tom (quan érem a Córdoba) ens estàvem a casa aquesta secretària amb els seus fills i el seu marit, que ens va regalar Las venas abiertas de América Latina. A la nit tocaven la guitarra i cantaven Mercedes Sosa. Els vaig demanar que cantessin Alfonsina y el mar i ho van fer. Tenien tres fills. La secretària, que es deia Alfonsina, em va preguntar com ens ho fèiem per estimar-nos d’aquella manera. Em va dir que m’envejava, que aquell home m’estimava molt. Tenia raó. Sovint penso en ella i en la seva pregunta. Sort que l’Alfonsina no va saber mai que la seva amiga Joana era imbècil. Potser en el seu imaginari el Tom i jo encara som l’etern exemple d’una parella que s’estima.