22

La Maria Vilana Llucià era la gran de sis germans. Ja només en queda un germà i una germana, els petits. L’àvia va ser la quarta a morir, però de la mort de la seva germana Anna ningú no li’n va dir res. Va passar uns mesos abans de la seva mort i vam creure que això encara la faria patir més. En canvi, sí que va saber que la seva germana Núria havia mort (cinc anys abans que ella) i això va accelerar tot el seu procés de decadència. L’altre germana havia mort el 1994.

Durant els anys vuitanta i noranta, una tarda al mes, es trobaven tots els germans, parelles i els cosins que s’hi volguessin afegir en algun saló de Barcelona i parlaven de tot i de res. Jo hi havia anat alguna vegada. Així vaig saber com una nit d’estiu tots van perdre la por a la foscor sortint a passejar pel jardí que tenien a la casa del Tibidabo. També vaig conèixer el cosí dels Estats Units, un cosí que havia anat a buscar fortuna a Nova York i s’havia convertit en el director d’una multinacional química. Quan va morir els va deixar herència a tots. D’aquest cosí en guardo fotos en blanc i negre, d’ell amb Grace Kelly, d’ell amb Kennedy, d’ell amb Sinatra, d’ell amb molta gent.

A l’àvia li agradava llegir, escriure i tocar el piano. De jove, a la platja de Calella, es va enamorar d’un finlandès i llegien i analitzaven llibres junts. El finlandès entrava a la seva habitació per la finestra. I després es va enamorar del Pere, l’avi, l’anarquista ros. Van tenir cinc filles i aquestes filles van tenir set filles més (a les dues més petites l’avi no les va arribar a conèixer); jo vaig ser la primera d’aquesta nova generació. Amb mi l’àvia es va convertir en àvia. És clar que no sabem res de la Sara, potser també ha tingut filles i fins i tot alguna podria ser més gran que jo. O potser ha tingut un fill.

A la sorra m’acabo de trobar una dentadura postissa dins d’un pot tancat ple d’aigua. L’àvia portava dentadura postissa, però era tan coqueta que no l’hi havíem vist mai. I a més a més era d’aquelles persones a qui no li notaves que en portés. Penso que portar dentadura postissa deu ser com fer l’amor amb un nan. El Josep, el nan del circ de la lluna, es va enamorar de la bella trapezista Perla del Cel, però ella vivia a la rulot del domador d’elefants, que la pegava perquè era un domador. El Josep plorava de nit quan la sentia cridar. Un matí la Perla va aparèixer penjada de la palmera. Des d’aleshores el Josep li porta un ram de flors cada matí. Penso que la mida del penis d’un nan trempat es deu perdre dins d’un sexe de dona. I imagino que la sensació de portar dentadura postissa deu ser semblant. No en vam parlar mai.

EL MEU DIBUIX. El mes d’agost netejar la sorra és complicadíssim, els entrebancs no s’acaben mai: dos bars, la caseta dels massatges, dues porteries de futbol, tres xarxes de beisbol, l’edifici de la Creu Roja, quatre rampes de fusta, els patins aparcats a la sorra, la muntanya de gandules, les dutxes, quatre lavabos, pots d’escombraries cada cinquanta metres (amb això del reciclatge s’han multiplicat per tres), la paradeta de les activitats de platja… Cada entrebanc és un gir del tractor, acabo esgotada. El dia que no pugui més em posaré a vuitanta per hora i començaré a arrossegar lavabos, dutxes i casetes de massatges, m’ho enduré tot pel davant. Seré la superheroïna de la platja. El Jofre em diu que m’ho prengui amb calma, que a finals de setembre tot tornarà a un ritme més pausat i trauran els bars, la caseta dels massatges, les porteries, les xarxes, les rampes, els patins, les gandules, les dutxes, els lavabos, la paradeta… I la platja tornarà a ser meva, meva i de les poques formigues que hi quedin. L’extensió és enorme, és important plantejar una bona estratègia i tenir uns objectius ben clars. Jo ara ja els tinc, després de vuit mesos sé com netejar la sorra de la platja. El senyor Marí segueix a Bèlgica o com a mínim no ha tornat al poble. Avui estic dibuixant un avi i una àvia sobre un fons d’estrelles, ell amb pantalons blancs de seda i ella amb una camisa també blanca de seda que li arriba fins als genolls. Tot i que el color i el material sobre la sorra no s’aprecien, jo sé que són aquests. El Jofre i la Maria, des de la terrassa de dalt, també ho sabran.

A: lenka@hotmail.com

De: joana@gmail.com

Assumpte: Un any després del nostre darrer missatge

La meva estimada princesa dalt dels arbres,

T’escric des de la casa de la platja. Ha passat un any des dels nostres darrers correus quan ens tocàvem a través de l’espai… Acabo de rellegir la nostra correspondència; la vaig enganxar dins la meva llibreta de les catorze papallones, i tinc ganes que ens tornem a tocar.

Abans que res, et demano perdó. Crec que vaig ser jo la que va deixar d’escriure; primer per excés de feina i després les vacances d’estiu, vam marxar al poble (sense ordinador)… Ara t’escric des de casa. Des del febrer tenim ADSL.

Com estàs? El teu darrer correu anava ple de confessions i explicacions i m’agradaria continuar compartint la vida amb tu. Sobretot ara que tinc més temps i puc pensar i fins i tot escriure. He deixat la feina del diari. Vivim al poble. Ho hem fet. El que semblava impossible ara és la nostra vida. Una vida anònima i amb temps per pensar.

Com va amb els teus homes, el Paul, el Jules i el Jim? Com van els teus dissenys VINTAGE? I els teus diaris? Has tornat a començar? I el temps per a tu, n’has recuperat una mica?

I com va el taller que el Paul i tu estàveu construint?

En el teu darrer correu em deies que em parlaries de la teva experiència com a mare, si jo ho volia. Jo en tinc moltes ganes. M’agradaria conèixer tota la teva història.

Jo estic força bé ara mateix, en pau, després d’uns mesos de tristesa i crisi. L’àvia (la meva àvia estimada) va morir, el mateix dia que en feia noranta-un. Em vaig passar la nit abans de la seva mort agafant-li la mà i acariciant-la (estava inconscient), vaig netejar la seva darrera caca. L’última vegada que vam parlar va ser per telèfon. Li vaig trucar des de l’aeroport. Em va dir: «Joana estimada, és tan difícil morir. M’està costant massa».

Recordes la por que em feia a Swansea la seva mort? I en canvi els darrers anys me’ls he passat resant perquè morís dormint. Va tenir un atac de cor ara fa cinc anys i des d’aleshores tot va ser decadència. Ella volia morir i jo volia que morís. Aquella dona tan poderosa, plena de vida i energia, com una MAMA italiana, va morir pesant trenta-sis quilos. El final és dur. Netejar la seva darrera caca em va fer pensar. Ja saps que sempre he tingut la mort molt present: la mort m’ajuda a viure més intensament.

De petits, a l’escola, hi havia una mestra que sempre ens deia: «Viviu cada dia com si fos l’últim». A mi aquell consell m’impressionava. Me’l vaig creure. Quan l’àvia va morir, em vaig sentir en pau. Vaig parlar d’ella a la seva missa i em va sorprendre sentir-me tan tranquil·la. Ens vam agafar les mans totes les filles i nétes (totes dones) i vam cantar. La resta de família i amics al darrere, hi havia la Neus (una amiga que sempre va a enterraments i després em truca i me’ls explica, aquesta vegada no em va trucar). Quan es van endur el cos dins de la caixa vaig sentir mal físic. Quan sento mal físic sempre penso en el Duncan (un nòvio californià que vaig tenir després de Swansea, no sé si te n’havia arribat a parlar alguna vegada). Es feia talls al pit per no sentir el mal mental. El mal físic l’ajudava a superar el mal mental. En el meu cas és diferent: sento mal físic sense fer-me talls, el mal físic arriba quan el mal mental és tan fort que la ment no el pot aguantar i passa a la resta del cos. El meu mal físic és molt mental. Quan em passa no faig res. Ploro. El Duncan es quedava cargolat, com un cuc de bola, i descargolar aquell home de metre vuitanta-cinc no era fàcil. Cadascú viu el mal a la seva manera, però en definitiva: tots sentim mal.

Després de ser mare em va agafar por de volar. Ho feia igual, però amb por. I de sobte, després de la mort de l’àvia, la por de volar va tornar a desaparèixer. Vaig haver de volar per feina una setmana després de la seva mort i ho vaig fer molt tranquil·la. Vaig parlar amb ella allà a dalt. Li demanava que m’enviés un senyal que estava amb mi. I quan vaig arribar a l’habitació de l’hotel per canviar-me abans del dinar (era un hotel literari), en una de les parets hi havia escrit un poema de Juan Ramón Jiménez que l’àvia sempre em llegia. Em vaig canviar les mitges per baixar a dinar amb l’últim escriptor de moda, rient i plorant alhora.

Però després d’aquesta pau inicial, va seguir una tristesa enorme. Cap a finals de novembre tenia la sensació profunda que el millor de la vida ja m’havia passat. L’àvia ja no estava en aquest món i no la tornaria a veure mai més. La meva vida, com ja et comentava en els meus missatges anteriors, no és tan excitant com abans i em sentia miserable. A principis de desembre vaig tenir una crisi gran amb el Jofre. No parava de sentir que el millor ja ens havia passat.

Em sentia en crisi amb ell. Durant uns dies no el suportava. Em volia separar. Però si alguna cosa m’han ensenyat els anys és a donar-me temps, pensar, pensar en tot el que tenim… A mitjan desembre, el ginecòleg de la família em va confessar que jo li agradava… Fet que no va millorar les coses, però em va fer sentir una mica més viva. No va passar res. Li vaig dir que si em separava del Jofre seria perquè això nostre no funcionava, no perquè entrés en joc un tercer. Em vaig donar temps i des de fa uns mesos estic millor, torno a somriure.

Gaudeixo de la vida amb la Maria. És una senyoreta de set anys molt interessant i fem moltes coses juntes. Passo tant de temps com puc amb ella. Aquesta tarda hem estat pintant. Li agrada pintar.

Ah, i el gran canvi, ja no treballo al diari, ara netejo la sorra de la platja d’aquest poble de costa on vivim i des d’on t’escric. Tinc un tractor netejador de la sorra de la platja. I tinc més temps per escriure i per pensar. T’agradaria, el tractor. A principis de desembre, la direcció del diari va canviar sobtadament i em van passar a política. Vaig dir que no, que ja en tenia prou, volia viure d’una altra manera: menys ràpida, menys competitiva, menys de cara enfora. I el Jofre em va fer costat; ell finalment està escrivint el llibre que sempre ha volgut escriure: la paradoxa de Noè, una complicada teoria física sobre l’univers i el sentit de tot plegat. I mentrestant nosaltres estem aquí, en aquesta casa de pescadors que vaig heretar de l’avi, fent una prova més, un experiment més en aquesta vida d’assajos que tots vivim. I ja veurem què passa. Ja veurem on ens porta tot plegat. Per ara no enyoro res de la meva vida anterior, bé, sí, només els amics, però alguns van passant a visitar-nos i de vegades nosaltres també baixem a Barcelona. I aquesta és la nostra història ara mateix.

Oh, Déu meu, això se suposava que era un missatge curt de tornar a entrar en contacte i s’ha convertit en una confessió enorme. Espero que tinguis ganes d’escriure. En un altre correu t’enviaré una foto meva i de la Maria aquest estiu.

Com sempre, LOTS OF LOVE,

Joana