CINQUENA CONVERSA AMB EL JOFRE

—Això de la vellesa és horrible —li comento al Jofre quan veig sortir una senyora vella d’un cotxe. Som a la terrassa del primer pis. La senyora surt amb l’ajuda de la seva filla o jove i no s’aguanta dreta.

—Sí, ja.

—Cada vegada hi estic més en contra.

—Què vols dir? —em pregunta el Jofre, incrèdul.

—Doncs que no hi vull arribar. Jo d’aquí trenta anys, com a màxim quaranta, desapareixeré. Me n’aniré a passar el dia a la cala Trencada i ja no tornaré mai més, com l’Alfonsina…

—Va bé saber-ho.

Ens quedem en silenci fins que hi afegeixo:

—És clar que… Està tot molt ben pensat. La natura és puta. Segurament d’aquí vint anys o trenta serà quan la Maria em farà àvia i aleshores pensaré: ara no m’ho vull perdre.

—Sí, ens tenen agafats pels collons. El món és una gran trampa.

—La gran trampa per la vida. La gran trampa per seguir. Sí, senyor, la trampa infinita. I això com l’hi expliquem a la Maria?

—Això no l’hi expliquem —afirma el Jofre amb la seva seguretat de sempre.

—És clar.

A: joana@gmail.com

De: lenka@hotmail.com

Assumpte: La meva història

Estimada Joana,

Sento no haver-te escrit abans. Simplement no he tingut espai, ni al cap, ni al cor, ni enlloc. El tema de ser mare em costa bastant. El Jules està en una edat difícil, contesta, té idees perilloses (avui donava cops de puny a la finestra del primer pis, enfilat sobre el seu cotxe de bombers, per cridar l’atenció d’algú del carrer), pessiga, mossega, pica a tothom que li porta la contrària, o s’empipa per qualsevol motiu: perquè li robem la seva cadira, perquè no li llegim un conte, perquè llegim un conte quan ell no hi és… I jo no ho porto gaire bé.

De fet, no ho porto gens bé. Sobretot no porto gens bé quan ataca el seu germà petit. Aleshores sóc jo qui perd el control i crido i em costa molt oblidar-me’n després. I el Jim té tres anys, i també està en una edat que comença a mostrar la frustració quan els seus plans es trenquen: perquè el seu ós preferit li ha caigut dins de la sopa o perquè ha de menjar torrades amb formatge o perquè no es pot posar la mateixa roba bruta l’endemà al matí. I tot això dia rere dia sense parar. Aquesta nit la seva protesta ha estat cridar, plorar, tirar-se per terra i quedar-se despullat al costat de l’escala, negant-se que li cantéssim cançons.

Quan ho escric sembla còmic, però en el dia a dia —i fa vint dies que estem de vacances— m’esgota i em converteix en un monstre. I em pregunto què puc fer per canviar les coses. I vam anar a aquesta classe de paternitat amb el Paul, i ens van ensenyar tècniques fantàstiques de comunicació, però em segueixo sentint superada. Estic desesperada, crec que és sobretot perquè no m’ho estic passant gaire bé últimament i això m’entristeix.

I la tristesa pel dotzè aniversari de la mort de la meva germana, ahir, no m’ajuda gaire.

Tornaré a sentir-me humana algun dia?

No ho sé.

M’encantaria escriure’t més, però no sé on ni quan. Estic tan cansada al final del dia, i no vull escriure des de la culpa. L’escriptura gairebé ha desaparegut de la meva vida i em falta seguretat i una veu. Em sento bastant ofegada amb la meva manca de creativitat, i mai no hauria pensat que tindria un lligam tan intens amb els meus fills que em deixaria tan vulnerable i amb tan poc temps per a mi.

Però intento ser la millor mare que puc ser, i crec que m’esforço tant per no ser com els pares, que sovint estic simplement perduda sobre què faré després. Començo de zero, i és difícil, molt difícil. Tampoc no puc demanar gaire ajuda als pares; no hi confio. El pare ha pegat el Jules un parell de vegades davant meu, fet que em desautoritza i que és contrari als meus mètodes educatius; i la mare no solament ho ignora, sinó que per la seva banda també em desautoritza i els mima regalant-los tot el dia joguines i caramels. A més a més gairebé sempre són a Praga. I els pares del Paul tenen tots dos més de setanta anys i no els agraden gaire els nens. Mai no els han agradat, els nens.

SOBRE LA MEVA MATERNITAT:

(I ara he d’intentar que avui quedi completament fora de la foto).

La meva experiència ha estat la de fer-me créixer diversos nous cors, perdre tota la pell, sentir-ho tot immediatament, passar a ser completament oberta i vulnerable, perdre tota la meva cuirassa i enamorar-me contínuament, cada dos minuts, i que em trenquin el cor una vegada i una altra. Et destrossa el cervell i ningú no em podria haver preparat mai per a això. Aleshores de sobte els instints ho controlen tot, una necessitat primària de cuidar i nodrir, i tot funciona.

Veig el món d’una altra manera: cotxes, avions, escombraries, reciclatge, menjar, conreus orgànics, roba, comportament, violència, pel·lícules, llibres, entreteniment, egoisme, valentia, amor. Tot s’ha apoderat de la meva independència, de la meva soledat, del meu equilibri de cor i ment. Ho veig tot borrós, ombres de tot, amb l’ocasional pensament clar navegant pel mig. El temps vola, passa molt de pressa, és el temps dels meus fills, les seves paraules, les seves històries, les seves noves capacitats, les seves experiències. I jo sóc un suport, una casa, un contenidor.

Crec que encara estic en el procés de convertir-me en una mare, i certament no em vaig sentir com una mare durant molt de temps. Durant els primers sis mesos pensava que algú se m’emportaria el Jules. Algunes vegades fins i tot ho desitjava, després de donar-li el pit durant onze hores. Dormir tres hores i a la nit ell plorant sense parar. I només aleshores em vaig adonar que aquest canvi era bo.

I ara em preocupo. Em bloqueja pensar que els pugui perdre: que es posin malalts o morin en un accident de cotxe o alguna cosa.

Sento molt poca necessitat sexual, practico el sexe molt poc, dues vegades al mes, potser. No miro els altres homes, no em puc imaginar enamorant-me d’algú nou, estic totalment enamorada del pare dels meus fills. Estic amb ell en aquesta muntanya russa boja, i no vull baixar-ne. L’estimo a ell, a ells, i fins i tot quan estem tots coberts de merda no hi ha cap altre lloc al món on m’agradaria ser. La meva necessitat de coqueteig ha desaparegut completament. Sóc a casa, a casa en un riu d’aigua blanca.

Se m’estan donant tantes oportunitats per aprendre i millorar, per ser més amable, més sàvia, més de tot i de res. Sóc més pacient, més dedicada, tinc més força, més consciència, tinc més…, i més. I la feina ha passat a ser menys important. I pot ser bona i m’hi puc abocar, i està bé. Assumeixo més riscos, i pateixo de molta inseguretat, però la meva ment és més aguda i viva i els meus instints més forts. La feina no és tan important.

SOBRE TU:

La primera vegada que et vaig veure eres una fada bonica i feliç, brillant, poderosa i misteriosa. Eres delicada i segura, amb experiència i decisió. Havies crescut amb els teus amors i desitjos, molt complicada amb els teus amants, i sempre a punt per sacrificar-te per la teva veu autèntica. Eres la persona que jo coneixia amb més consciència dels seus límits personals, i potser per això també amb les relacions més interessants amb els homes.

T’enamoraves tan fàcilment, però alhora semblava que mai no t’entregaves del tot. Tu controlaves i podies dir prou en qualsevol moment. T’admirava. També tenies una meravellosa escalfor i veritat, i eres tendra i amorosa amb les teves amigues. Senties les coses tan profundament. Et recordo llegint Toni Morrison, i de quina manera tan essencial t’afectava la seva escriptura: et canviava, t’entristia, se t’emportava a un espai fosc i amagat.

La teva creativitat era salvatge, exuberant i completament contagiosa. Com compartíem Calvino, els nostres contes de barons, les nostres confessions eren meravelloses. Eres brillant i entremaliada i tenies llum als ulls. Era molt fàcil enamorar-se de tu. Penso.

A mi també m’intriga llegir com em recordes tu.

Molt d’amor, dalt dels arbres, sense gavines.

La teva Lenka

A: lenka@hotmail.com

De: joana@gmail.com

Assumpte: Tornaré a sentir-me humana algun dia?

Estimada Lenka,

Em sorprenen les teves paraules. El «Sobre la meva maternitat» i el «Sobre tu» m’han emocionat. La teva frase «tornaré a sentir-me humana algun dia?» m’ha xocat. Si no ets sents humana, com et sents?

M’identifico amb molts dels teus sentiments sobre la maternitat. La sensació de començar de zero, sense models. La devoció total als fills… Però amb altres sentiments, em pregunto si sóc un monstre: sí, encara em sento atreta per altres homes; sí, encara treballo molt i la feina continua sent una part important de la meva vida. De vegades, massa important. Per això ara netejo la sorra de la platja: vull que la feina perdi importància, i tota la resta d’estupideses implícites a la vida social i competitiva. Vull estimar i viure a poc a poc i per ara estic a prova. Ja ho veurem.

El que has escrit a «Sobre tu»: «T’enamoraves tan fàcilment, però alhora semblava que mai no t’entregaves del tot. Tu controlaves…», no és exactament així, però és una observació molt intel·ligent i penso que continua sent certa…

ARA EL MEU SOBRE TU:

La primera vegada que et vaig veure, vaig pensar que eres la dona més guapa que havia vist mai. Alguns dels nostres companys de curs se sentien amenaçats per tu, o pensaven que feies massa soroll o que eres massa egocèntrica. Jo pensava que eres la dona més preciosa de la terra. Per què? No ho sé: els teus cabells, el teu cos, la teva cara, la teva força, la teva ment. I sempre recordaré la nostra primera conversa a April Books; aquell llibre que em vas regalar, l’últim que quedava a la llibreria, perquè tu te n’anaves a Londres amb el teu mini vermell i allà en podries comprar un altre. Vaig pensar que eres tan glamurosa. I jo em sentia com una ceba al teu costat: tan poca cosa, tan submergida sota capes de roba.

Després recordo una tarda que vaig venir a casa teva. Tu tornaves de fer vela. Vam dormir juntes i vam pintar. Aquell dia vaig començar a conèixer els teus problemes amb el menjar. Jo fins aleshores no havia conegut mai aquest tipus de problemes; ja saps que a la meva família n’he conegut uns quants, de problemes, però els de menjar mai. I al teu costat, anant amb tu a aquell supermercat on sempre compràvem (com es deia? Safeways! Oi que es deia Safeways?, ara m’ha vingut), vaig aprendre que existien la bulímia i l’anorèxia i que tu les tenies totes dues. Vaig aprendre que tu no solament eres aquella dona preciosa que jo admirava, sinó que també eres humana amb problemes molt humans; i alguns em costaven d’entendre. Recordo que m’empipava amb tu perquè no paraves de parlar dels teus problemes amb el menjar, i jo et deia que tots teníem problemes, però tu pensaves que els teus eren pitjors; de vegades semblava que tu eres l’única que tenia problemes. I jo no entenia que algú amb un cos tan bonic tingués aquesta mena d’històries. Em semblava injust.

Compartir tot aquell curs a Swansea va ser meravellós. Em motivava estar amb tu. Crear al teu costat era un repte dels bons. Recordo la teva carpeta amb dibuixos de l’arbre i el baró. Recordo les nostres confessions. Recordo el que vas escriure i dibuixar a la meva llibreta (amb el teu cabell enganxat allà). Et vas tallar la melena al zero i continuaves sent la dona més guapa del món. Alguns homes s’enamoraven de tu, però jo no entenia que no ho fessin tots.

I no podia entendre que no estiguessis contenta amb el teu cos. Fèiem teatre juntes: jo era un peix i tu em pescaves. Encara escolto el CD de la música que vam fer servir: LE LAC SUR LA MER… I penso en totes nosaltres; el nostre grup de dones. Compartir la vida amb tu va ser un plaer. Rèiem juntes. Quan penso en tu la primera sensació que tinc és de felicitat i llibertat al teu costat.

Què et sembla? Encara continues tenint ganes d’escriure’m?

LOTS OF LOVE, baró meu, des de l’arbre i sí, amb moltes gavines!

Tingues salut i llibertat.

La teva Joana

A: joana@gmail.com

De: lenka@hotmail.com

Assumpte: Aquella nena

I és clar que continuo tenint ganes d’escriure’t, només passa que de vegades la vida corre massa, i no hi ha espai, no hi ha aire…

M’ha emocionat llegir el que has escrit sobre aquella nena que vaig ser, i m’hi he reconegut. Sí, era un sac de contradiccions: molt directa, molt segura, molt perduda, molt cega i molt torturada. I alhora afamada per aprendre, per crear; volia expressar-me, viure, experimentar.

En molts sentits, ja no sóc aquella persona. He fet les paus amb el meu cos i el meu físic, m’hi sento bé. Fins i tot vaig treballar de model durant quatre anys. I sóc més oberta, generosa i fa més de deu anys que no tinc problemes amb el menjar.

Encara caic en una autocompassió ridícula quan em deprimeixo; però puc veure que els meus problemes no són tan grans i els puc tractar. Sóc molt més irònica i sarcàstica, i ja no em prenc tan seriosament a mi mateixa. Les coses ja no em superen de la mateixa manera, i crec que sé que tot passa: per molt dolorós o terrible que sigui.

Molt d’amor des de Bath. Surto corrents a buscar el Jules.

El vent mou els arbres.

Lenka