23

Quan ets petita i t’adones que has nascut en una família amb diners, que els teus pares són joves, guapos i forts i que tu vas ben vestida. Que diuen que ets preciosa, intel·ligent i bona. Que vas a la millor escola de la ciutat, que teniu quatre cases i una barca… I comences a veure que no tothom és igual, que no tothom té la mateixa sort. De fet, de petita no és que ho vegis gaire, aquestes coses no es veuen, de petita, només són una intuïció. Quan et passa això et sents immortal. Imagines que la vida és un lloc meravellós i que tu ho pots fer tot. Després t’adones que la vida és molt llarga i que el dolor li arriba a qualsevol.

Les formigues no tenen memòria; una formiga intel·ligent, guapa, forta, jove i amb diners no se sent immortal perquè simplement no ho recorda. La formiga només recorda l’instant i aquest és l’estat ideal de l’existència: recordar l’instant present. Jo ara ja ho sé, però no ho diré. Amb el temps he anat aprenent que no es pot ser feliç del tot sense guardar algun secret. El Max també ho sabia i va abandonar la vida amb la decisió i la senzillesa pròpies de les grans persones. Amb el pas del temps tots ens anem poblant de fantasmes i en el fons són aquests fantasmes els que ens ajuden a viure. Visc en el desig inútil de ser formiga. Les formigues són llamineres i, per això, tenen cura de ramats de pugons per treure’n un xarop dolç… Les formigues neixen dels ous que pon la reina.

Apago el motor, m’estiro a la sorra amb els braços en creu i miro les estrelles. Encara no ho havia fet mai des que he començat aquesta feina. Ara em poso les mans sobre els ulls com si fossin binocles, com ho faria la Maria, i torno a mirar. L’hi vaig ensenyar jo, a posar les mans així; i a mi m’ho va ensenyar l’àvia primer, i després l’Allison, aquella mestra pèl-roja que de petita vaig tenir a Anglaterra. Ara me’n recordo que la primera nit quan vaig arribar a Oxford em va preguntar si el viatge havia anat bé i jo amb el meu anglès dels deu anys li vaig contestar que sí: «I came with a fly!». Ella va riure i ens vam fer amigues. Ara penso que no hi vaig anar amb una mosca, que hi vaig anar amb una formiga.

Segueixo amb les mans en forma de binocles, però he deixat de veure les estrelles, ara veig un avi i una àvia que riuen i em saluden amb la mà. Ell porta uns pantalons de seda blancs i ella una camisa també de seda blanca que li arriba gairebé fins als genolls, el monyo blau i ales platejades; ell és ros. Somric mentre penso que l’herència utòpica i il·lusionista no té solució. Tanco els ulls. Els segueixo veient. S’han trobat. L’avi Pere no va mentir, la va esperar.

M’he descalçat. M’aixeco. La sorra rugosa em frega les plantes dels peus. Amb el vaivé constant de les onades em vénen ganes de pregar perquè tot ens vagi bé en aquesta nova vida. A la platja no hi ha arbres, però a la plaça on aparco el tractor cada matí hi ha un plataner enorme. M’hi abraço amb força i respiro. La vida és això: abraçar un arbre i fer-li un petó. No cal res més i costa tan poc. Avui la platja m’ha quedat bastant bé, ja està preparada per a l’arribada de les formigues, de milers de formigues que amb els seus peus hi dibuixaran camins infinits. La formiga humana és una espècie en expansió. Penso en el senyor Marí i en el peix de l’Encarna.