9

L’estiu dels setze anys va ser l’últim que els pares em van pagar uns estudis a l’estranger. Em van enviar a estudiar llengua i literatura franceses a la Universitat d’estiu de Lió i allò sí que va ser tot un despertar i no exactament a la literatura francesa (que també). El tercer dia em vaig enrotllar amb el noi que vigilava la piscina del campus, quatre anys més gran que jo. No en recordo el nom, però sí la cara: era ros amb els ulls blaus, jove i dolç. Estudiava informàtica. Una setmana després em va convidar a un concert de Pink Floyd amb els seus amics a Marsella. Hi vam anar, jo ja tenia dues històries més. Era la gira aquella que tiraven un porc gegant cap al públic. No havia vist mai un porc tan gran de cartró, o del que fos. Tornant del concert el vaig veure tan enamorat que li vaig dir que jo no ho estava, no ho va entendre. De les altres dues històries sí que en recordo els noms: Pierre Gavalda (quaranta-tres anys, més gran que el meu pare aleshores) i Philippe Clot (trenta-dos anys). El professor de literatura francesa (el primer) i el nebot del professor de teatre (el segon). El professor de teatre també es deia Philippe Clot com el seu nebot i era un home de seixanta anys, molt bronzejat, amb dentadura postissa que se li bellugava, gran amant de menjar bé i del vi i que em duia pels carrers de Lió amb la seva vespa marró. Em sentia feliç i lliure.

El Philippe Clot oncle em va presentar el Philippe Clot nebot i me’n vaig enamorar a l’instant, però abans ja m’havia enrotllat amb el Pierre Gavalda, el professor de literatura francesa. La primera vegada va ser en una de les dutxes del campus; jugava a vòlei amb els alumnes. I també se’m va emportar un dia a veure les prostitutes de Lió. Jo mirava mentre ell les tocava. Un dels meus papers a l’obra de teatre que preparàvem per a final de curs era de prostituta (un poema de Prévert) i com que en aquella època volia ser actriu (i m’ho prenia molt seriosament) em va semblar que no podia rebutjar l’oferta que em va fer el Pierre. L’oferta que sí que li vaig rebutjar va ser la de perdre la virginitat amb ell i la seva dona (una ballarina deu anys més jove que ell molt atractiva).

ELS HOMES. Des de molt petita vaig començar a intuir que la raça masculina, l’home, és un món a part. Aquest Pierre, amb qui jo m’ho passava bé, estava casat amb una dona de bandera (objectivament molt més guapa que ell) i a les seves estones lliures es divertia amb mi (vint-i-set anys més jove) o amb qualsevol altra (m’imagino). I la dona? Com ho vivia? No hi volia pensar. En aquells temps, i gairebé fins als vint-i-set anys, la vida per a mi era una droga dura. Mai no m’he drogat. Viure ha estat la meva droga; viure i els gelats de mig quilo de La Valenciana.

El pare també ha estat sempre un pendó, molt possiblement a l’estil del Pierre, i després hi havia tot allò del tros de corda lligat al coll. He vist com ho vivia la mare, que també era una dona de bandera. Malament. Ja feia anys que havia pres una decisió: jo no volia compartir la meva vida amb homes com aquests. Jo no volia patir. Pensava que en aquest tipus de parelles l’home era el dolent i la dona la bona. Amb el temps he entès que ni un era tan dolent, ni l’altra tan bona: tothom accepta el que vol acceptar, totes dues bandes formen part del mateix, es retroalimenten; i a més a més amb els anys els papers sovint es giren. Jo m’ho passava bé o almenys això creia. I m’enamorava; m’enamorava molt. Mai no he sabut controlar els meus enamoraments. Encara ara em costa. Vaig decidir que en les meves relacions si algú havia de patir seria l’home. Preferia que no patís ningú, però en tot cas jo no volia patir més, ja havia patit prou (pensava).

Li vaig dir que volia perdre la virginitat d’una altra manera; ho va entendre. Això, però, no va acabar amb els nostres rotllos a la dutxa del campus després dels partits. Tinc una foto del Pierre Gavalda a la dutxa, la tinc dins d’una capsa de fotos i cartes, però no sé on és la capsa. Recordo la foto perfectament, la seva cara, el seu cos fort, ja una mica envellit, i un banyador d’aquests cenyits blau fosc amb una ratlleta vermella. No és que jo em reservés per al príncep blau, ja des de tot allò de la corda lligada al coll m’havia quedat clar que el príncep blau no existia, però tampoc no havia llegit mai cap conte on la princesa fes un trio. Tenia la pell rosada, era pèl-roig com el iai Pau.

Amb el Philippe Clot nebot m’anava enamorant cada vegada més fins al punt que dos dies abans de la meva suposada tornada a Barcelona vaig trucar als pares i els vaig dir que havia conegut un noi i que em quedava uns dies amb ell. El pare no s’ho va prendre gens bé, i això que no sabia que el noi en qüestió em doblava l’edat. Després de la conversa amb els pares vaig entrar a una perruqueria africana i em van omplir el cap de trenes fins a la cintura. Set hores, cinc persones. Era una època en què encara no es veien gaires noies blanques amb el cap així. Costava molts diners (que jo no tenia). Amb les perruqueres africanes vam fer un tracte: no em cobraven res a canvi de deixar-me fer fotos promocionals per exposar a l’aparador de la seva perruqueria. Vaig pensar que era un bon tracte.

Aquella nit tenia classe de comèdia de l’art a l’altra punta de la ciutat, amb un professor italià que m’havia recomanat el Philippe. Va acabar tard com sempre, però aquella nit el Philippe no em podia passar a recollir amb la seva supermoto. Ell no tenia una vespa com l’oncle, tenia una moto de les grans, una d’aquelles que hauria flipat a qualsevol amant de les motos, però jo no en tinc ni idea, de motos, ni tampoc no la tenia aleshores, només puc dir que era gran i que corria molt. El professor italià —que també tenia l’edat del pare o més— em va insistir molt perquè em quedés a dormir a la seva escola de teatre aquella nit, que el carrer a aquelles hores per a una noia jove com jo era molt perillós… Que ell em muntava un matalàs amb llençol i que allà estaria segura, i que al matí tanqués de cop. Em va semblar raonable fins que en tornar del lavabo em vaig trobar que dins del paquet matalàs amb llençol d’alta seguretat hi anava ell despullat. D’aquest tampoc no en recordo el nom (era un nom italià), però el que sí que recordo és la meva cara de sorpresa. Li vaig dir que me n’anava, que ben mirat el carrer no em semblava tan perillós. Ho va entendre. De tornada al campus només pensava en la Tara, l’amiga sèrbia que havia fet aquell mes. Jugàvem a tenis cada matí. Volia explicar-li tot el que m’estava passant. Amb això de l’italià vam riure molt (també estava casat i amb fills de la meva edat). La Tara s’havia enamorat d’un americà que no li feia cas i que segons ella estava penjat de mi. Jo no sabia ni quina cara feia, l’americà aquest.

L’endemà, a l’estrena de la nostra obra de teatre, estava pleníssim. Des de darrere la cortina vaig veure asseguts entre el públic: el vigilant de la piscina (el del concert de Pink Floyd), el Pierre Gavalda i la seva dona ballarina, el professor italià de comèdia de l’art (també amb la seva dona i els seus fills), la Tara amb un noi (vaig imaginar que devia ser l’americà aquest que no li feia cas), el Philippe Clot oncle i el Philippe Clot nebot i una exnòvia molt guapa del Philippe Clot nebot que em queia especialment bé. Aquella nit després d’un bon sopar i una bona festa i d’abraçar moltes vegades la Tara (l’endemà ella ja tornava cap a Iugoslàvia), el Philippe Clot se’ns va emportar a mi i a la meva maleta a casa seva. Era la primera vegada que dormia a casa seva. Era alt, cabells llargs castanys i nas afilat, duia un tatuatge d’un dofí a l’espatlla esquerra. Ens vam ficar al llit despullats i vam començar a tocar-nos. Quan ja feia una estona, li vaig dir que jo era verge i que volia continuar sent-ho. Després d’uns segons de silenci es va posar a riure i em va contestar que era l’última cosa que es podia imaginar. S’ho va prendre bé. «Tens una estrella que et protegeix», em deia sempre l’àvia.

Ens vam passar la nit tocant-nos i fent-nos fotos fins que ens vam adormir abraçats (feia fotos amb rastres de llum al fons, eren els cotxes que passaven pel carrer). L’endemà se’m va emportar a unes illes que hi ha davant de Cannes, em sembla que vam anar a una que es deia illa Margarida, hi vam passar la nit amb sacs de dormir. Dormíem junts agafats de la mà i fèiem fotos dels cotxes que passaven pel carrer. Una setmana després vaig tornar a casa i mai més no he sabut res del Philippe Clot. Jo li vaig trucar i escriure diverses vegades (me n’havia enamorat), però ell no va contestar mai. Bé, sí, una vegada em va enviar una postal en la qual deia que a la perruqueria negra hi havia fotos meves a l’aparador i que estava guapa. No he tornat a saber res de cap de totes aquelles persones. Només la Tara i el cafè ligeois han perdurat a la meva vida adulta. I el noi de la piscina també em va escriure durant molts anys. Es va convertir en un investigador important a Stanford. Però un dia es va cansar d’escriure’m. Deu anys més tard, quan era a Berkeley, vaig pensar a trucar-li. No ho vaig fer.

VARIETAT DE GELATS. Cafè gelat, dues boles de vainilla i nata pel damunt… És una qüestió de textura: el crec del cafè glaçat juntament amb la crema del gelat de vainilla i la sequedat de la nata produeixen dins la boca una sensació indescriptible. Vaig descobrir el cafè ligeois a Lió aquell estiu dels setze anys i des d’aleshores he buscat llocs al món on me’l tornessin a fer. També compro pots de gelat de mig litre. Als catorze anys anava amb la moto a una botiga italiana que hi havia al carrer Muntaner per damunt de General Mitre, tornava a casa i em menjava el gelat en quinze minuts, després em posava a tremolar i m’embolicava amb una manta de colors que havia teixit la mare fins que se’m passava el fred. En aquella època, els meus preferits eren el d’stracciatella i el de crema catalana. Anys després van arribar els Häagen Dazs, mai no em van agradar. La manta de colors encara la tenim, és el cobrellit de la Maria. Entre el cobrellit de patchwork de l’àvia, la xarxa verd fosc i els objectes perduts voladors, hem aconseguit que l’habitació de la Maria sigui un món interessant. I al costat de la finestra, el piano de paret.

A Berkeley vaig descobrir els Ben and Jerry, estic convençuda que els injecten algun tipus de droga. Últimament m’ha agafat pel gelat de fruita de la passió de can Foix, i com que ja no vivim a Barcelona, quan baixem me’n compro quilos i els poso dins d’una bossa tèrmica fins que tornem a ser al poble. Tenim el congelador ple de capses de litre de gelat de maracujà. Durant l’embaràs de la Maria amb el Jofre ens menjàvem un pot de Ben and Jerry, Cookie Dough, cada nit. Ens vam engreixar: jo setze quilos, ell no tant. Aquest va ser un dels temes que em va costar més després de parir, tornar a identificar-me amb el meu cos: vaig trigar un any i mig a recuperar el pes d’abans. Al campus universitari de Berkeley hi havia un dia a l’any que era Ben and Jerry free, no anàvem a classe i ens passàvem l’estona fent una cua de quatre hores; quan arribaves al mostrador de la gelateria te n’agafaves un d’enorme i tornaves a començar la cua, això ho vam fer quatre vegades seguides amb el Duncan i el seu millor amic poeta, el Chad.

Amb ells també jugàvem amb el frisbee al campus de matinada. Més aviat ells jugaven mentre jo m’estirava a la gespa amb els braços en creu i mirava les estrelles; de vegades també jugava. Una nit van trobar una roda de bicicleta i la van començar a llençar en lloc del frisbee. A mi no em va semblar una bona idea, els ho vaig dir. Vam arribar a una escala molt llarga que anava a parar a una carretera, el Duncan va llençar la roda de bicicleta escales avall, per la carretera passaven cotxes. Aleshores vaig sentir: «Run, Joana, run!». El Duncan havia vist algú darrere meu i m’avisava. Era un policia en bicicleta (pel campus hi havia policies en bicicleta vestits de paisà). Mentre baixava les escales sentia sirenes de cotxes de policia. Quan vaig arribar a la carretera vaig veure cinc cotxes de policia amb les sirenes en marxa que havien parat per agafar el Duncan i el Chad. Ara m’agafaven a mi. Era com a les pel·lícules. Ens van començar a interrogar separadament sobre la roda de bicicleta. Jo no portava documentació al damunt: només havia sortit de matinada a jugar amb el frisbee amb aquells dos boigs.

Aquella nit vam dormir junts. Va ser la primera vegada que el Duncan em va recitar The love song of J. Alfred Prufrock. Encara avui em sé tot el poema de memòria. Al cotxe durant molts anys portava una cinta gravada amb la veu del Duncan recitant aquest poema. Es va perdre. De vegades perdem coses i no passa res, però hi ha algunes coses que quan t’adones que les has perdut, fa mal.

* * *

M’estic adormint, de vegades el soroll del motor i la remor del mar de fons són com una cançó de bressol i la posició dins del tractor no és gaire diferent de la fetal. Són les cinc i els fars que il·luminen la platja s’acaben d’apagar. Encara és de nit, a aquestes hores diria que la feina de netejar i allisar la sorra gairebé la faig per tacte, per intuïció, no em cal mirar, tot i que de vegades penso que m’encastaré contra els lavabos. Porto la granota de l’empresa, verda com el tractor, és el més semblant del món als sacs aquells que els pares posen als bebès per anar a dormir. Es farà de dia i una veu de nena, una veu de Maria, em dirà: «Mare, desperta!, t’has adormit i has xocat amb la caseta de la Creu Roja. Mare, que no ho veus?!, aquesta casa és massa gran per a la nostra xarxa, pesa massa». Avui és dissabte. Els dissabtes d’abril a la tarda (si fa vent), quan em desperto, baixem a la platja a fer volar estels.

* * *

L’estiu després del de Lió me’n vaig anar a Iugoslàvia. La Tara em va convidar a casa seva i hi vaig anar dos mesos. El pare no volia, però m’ho vaig pagar jo. «Com t’ho pagaràs tu, fent de puta?!». Pobre pare, amb els anys he entès que no en sabia més; ser el meu pare tampoc no havia de ser fàcil. Jo feia el que volia i a sobre era bona estudiant i treballava. Sóc filla de pares progres que em van donar una educació liberal i cosmopolita amb contradiccions incloses i ben aviat en van perdre el control. El pare havia perdut el poder, l’«aquí mano jo» ja no li funcionava i aleshores també perdia els papers. El «fent de puta» me’l va dir perseguint-me al voltant de la taula rodona del menjador. Què se m’havia perdut a Iugoslàvia?! Ell volia el millor per a mi, però la forma no li acabava de sortir. Me’n vaig anar a Iugoslàvia i no va poder fer-hi res. El pare no manava a casa seva, ho va entendre massa tard. Ningú no hauria de manar a casa seva, ser pare o marit no vol dir manar. El respecte no s’hauria de guanyar mai manant, quan es guanya així no és respecte, és por. El respecte es guanya amb hores i amb amor. De fet, el respecte no es guanya, el respecte es rep dels altres. La persona que he respectat més al món mai no em va alçar la veu, la persona que he respectat més al món mai no em va insultar, la persona que he respectat més al món era una senyora baixeta amb monyo gris blau i un somriure preciós, que vivia humilment en el seu pis d’Horta. Una senyora que respectava tothom. No tenia diners, no havia triomfat professionalment, va tenir una vida totalment anònima, però per a mi sempre serà la gran heroïna d’aquesta història. Una dona silenciosa que ens va ensenyar a estimar a tots els que la vam conèixer.

… I ara estic aquí, amb la meva història, aprenent a superar la cadena familiar il·luminista i progre (però corrompuda per dins) que m’ha tocat viure. Avui la lluna és com un tall de síndria, mitja síndria creixent de color vermell que s’està ponent darrere les muntanyes del poble del costat. Són les dues de la matinada, encara en tinc per quatre hores bones de feina. El campanar està il·luminat com cada nit.

Havia començat a fer classes d’anglès i francès en una acadèmia d’idiomes, quatre hores cada tarda després de sortir d’escola. El viatge me’l vaig pagar amb la meva primera nòmina, vuitanta mil pessetes. Vam estar uns dies a Belgrad, allà vaig descobrir en directe la inflació: baixàvem a comprar pa i la mateixa barra avui ens costava una quantitat i l’endemà tres vegades més. A la tele totes les pel·lícules eren en versió original (això m’agradava) i als telenotícies de vegades sortia un senyor parlant que es deia Milosevic.

TOTS PODEM SER PROSTITUTES DE LUXE. La Tara em va explicar que en el seu país hi hauria una guerra, vaig pensar que estava boja. La Tara va néixer a Belgrad. De petita vivia en un palau i la seva família tenia iots i jets privats; la portaven a l’escola en helicòpter. El seu pare era editor. Un dia no va voler publicar més el que el partit li manava i ho van perdre tot. Quan vaig anar a casa seva vivien en un pis de setanta metres quadrats: els pares, l’àvia i tres germans. El llit de matrimoni dels pares era al menjador, durant el dia el pujaven i quedava plegat contra la paret. Alguns dels seus millors amics seguien vivint en palaus. Els pares de la Tara van poder treure molts diners fora del país, i tot i viure tan humilment, els seus fills van anar a les millors universitats del món. La Tara també: va estudiar direcció i administració d’empreses a París. La seva relació amb els homes durant molts anys va ser complicada. Es va operar els pits.

Mentre estudiava a París, com que se sentia culpable de costar tants diners als seus pares i no aportar-los res, es va fer prostituta de luxe. Enviava molts diners als pares, però a les nits plorava. Ens deia que feia traduccions, però tots sabíem que traduint no es fan tants diners. Quan ho vam descobrir, entre la seva mare i jo la vam treure d’aquella història. Després, a la guerra, van morir el seu pare i la seva àvia, tots dos d’atac de cor. La Tara se’n sentia culpable, creia que el pare havia mort d’un atac de cor perquè havia descobert que la seva filla feia de puta, i la baba (la seva àvia) també. I després de la guerra, com que era sèrbia, tot i haver acabat la primera de la seva promoció, a molts països d’Europa no la contractaven, o li pagaven menys que a altres directius. I aleshores li va sortir la feina de directora d’una cadena d’hotels als Emirats Àrabs. Estava contenta, per primera vegada guanyaria molts diners (sense fer de puta) i podria enviar-los a la seva mare. Es va enamorar d’un senyor d’allà dels Emirats que era molt ric i tenia moltes dones; la Tara estava convençuda de casar-s’hi, deixar de treballar i convertir-se en la seva vuitena dona. Una altra vegada, la seva família i jo hi vam intervenir.

L’estiu que vaig començar amb el Jofre havia mort la seva mare, de leucèmia. La Tara va venir a casa uns mesos. Vestia de negre amb un vestit llarg que li cobria tot el cos i un mocador al cap, no parava de plorar i no es depilava. Amb el Jofre jugàvem a dòmino tots tres durant nits senceres. Es volia morir. Cada tarda anava a l’església evangèlica i resava. Després vam perdre el contacte durant uns anys i un dia em va trucar per dir-me que es casava amb un italià, un banquer amic del seu germà gran. Es casaven a Roma i ens convidava al casament (tot pagat). Nosaltres acabàvem de tenir la Maria i no hi vam anar.

A la nevera hi tenim penjada una foto seva actual, són a Saint Moritz, hi surt ella amb dos dels seus tres fills: sembla una actriu de cinema de les d’abans. Està guapíssima. No treballa fora de casa, el seu marit ja ho fa per ella. Viuen a París, a la Rue de Verneuil (al costat de la Torre Eiffel, entre la Rue du Bac i la Rue des Saints-Pères), i ella es cuida de les coses de la llar i dels nens. De vegades em diu que està trista. Passen les vacances d’estiu en una vil·la a la Toscana. El seu germà gran s’ha fet molt ric: té un iot enorme i un jet privat. A la vida, tot torna. La meva amiga Tara se sent sola, no treballa, però té molts diners i una senyora que els ajuda i viu a casa seva. Jo no em sento sola, treballo, però no tinc diners. Un dia l’anirem a veure a la Toscana o al setè arrondisment de París. Tu me fais chier avec tes arrondisments de mèrde.

Com volia que hi hagués una guerra a Iugoslàvia si nosaltres estàvem allà tan tranquil·les. La nit que em va explicar això de la guerra havíem anat a un concert de rock d’un cantant de moda serbi, en vaig memoritzar la cançó estrella: Napile se ulitze. La primera paraula que vaig aprendre en serbi (aleshores serbocroata) va ser iaia, que vol dir ous. I volim te puno, t’estimo molt. Vam anar al concert amb alguns amics de la Tara, entre ells un noi que es deia Milo. Aquella tarda la mare d’una amiga de la Tara m’havia llegit la mà: als quaranta anys seràs famosa. Jo en tenia disset i això dels quaranta anys em semblava ciència-ficció. Jo no volia ser famosa, volia ser feliç. I no volia tenir quaranta anys. Ara els tinc i no sóc famosa i segueixo sense voler-ho ser i també segueixo sense voler tenir quaranta anys. És a dir, ja m’està bé tenir quaranta-dos anys, però preferiria tenir-ne vint i tornar a viure molt i molt intensament. La majoria de dones de la meva edat o més grans (quan els ho pregunten) diuen que no volen tornar a tenir vint anys, que per res del món, que l’edat que tenen és la millor, que ara estan més tranquil·les, tenen més experiència, són més madures. Jo me les miro incrèdula, estic convençuda que menteixen: com es pot no voler tornar a tenir vint anys? Jo sí que vull tornar-los a tenir, l’energia que tenia aleshores, la inconsciència, la força vital, la intensitat. Em quedaria als vint anys eternament.

El Milo era el germà gran de la millor amiga de la Tara. Aquests amics ens van convidar a passar uns dies a la seva casa de Mliet, l’illa de la mel, un lloc paradisíac a prop de Dubrovnik. L’illa té un llac al mig i un illot amb un monestir. Diuen que Ulisses hi va viure molts anys captivat per la nimfa Calipso. Al matí baixàvem a la platja i anàvem en barca a l’illot. Per arribar a la platja havíem de travessar molts camps de vinyes que tenia la família del Milo. Ens vam enamorar, a la platja ens estiràvem l’un al costat de l’altre i els nostres peus es tocaven una mica; encara recordo el que sentia quan els nostres dits es tocaven, només una mica.

* * *

Aquest matí, quan he arribat a casa, la foto emmarcada de l’àvia tornava a ser sobre el llit, mirant el mar. He somrigut i m’hi he assegut al costat. Jo també mirava el mar i aleshores la Maria s’ha assegut amb nosaltres i m’ha dit: «Mare, la vaig posar ahir al vespre, volia que l’àvia et veiés dibuixar». He pensat en la cadena familiar utòpica, en la línia fina que separa la irrealitat i el tocar de peus a terra. La Maria m’ha agafat la mà i també ha somrigut: «Mare, això només és una foto, però tu em vas dir que era una manàfora, l’he posada perquè estiguis contenta». L’àvia, els seus últims dos anys de vida (quan ja no es movia, però encara parlava), sempre em deia: «Nena, si vas a la platja, banyat una mica per mi». I jo ho feia, bussejava fins a les boies grogues, i després li trucava: «Àvia, ja ho he fet». «M’ho ha semblat, nena, m’ho ha semblat». L’àvia em va ensenyar a bussejar.