TERCERA TRUCADA DE LA NEUS

—Ai, nena, no t’ho creuràs!

—Hola, Neus. Què passa?

—S’ha mort la Clara.

—Qui?

—La Clara, nena, la Clara, la néta de la perruquera.

—Quina perruquera?

—Quina ha de ser, Joana?! La nostra, la perruquera de la teva iaia i meva, la de tota la vida.

—Ah, la perruquera…

—No, la perruquera, no! La seva néta, i només tenia dinou anys.

—Em sap greu. Un accident?

—Ha mort de prima.

—Com dius?!

—Pesava trenta quilos, una noia de dinou anys, metre vuitanta, que pesava trenta quilos. T’imagines? Tenia això que tenen les noies d’ara, això que vomiten molt i moren de primes.

—Anorèxia.

—Això! Te’n recordes de la Clara? —em pregunta la Neus.

—No gaire. —Penso en aquest nom i em sembla que no l’he vista mai.

—Era molt grassa, però no passava res. La perruquera només li havia dit alguna vegada que si fos prima, seria bonica… Però això no fa mal a ningú, un comentari així no fa mal a ningú. Jo sóc grassa i no passa res. Sempre m’han dit coses, però i què? Ja està bé ser grassa…

Mentre la Neus continua parlant sobre ser grassa, penso en la Lenka, la meva estimada Lenka, ella també havia sigut grassa i després prima.

—Ai, nena, diuen que són nenes molt perfeccionistes. Generalment molt bones estudiants, però que mai no en tenen prou. Tu també eres molt bona estudiant, te’n recordes? Però tu menjaves… I el mateix els passa amb el físic: mai no en tenen prou, mai no estan bé, sempre es veuen lletges. La Clara era molt grassa i després es va començar a aprimar…

—Ja, Neus, és una malaltia.

—Quina malaltia més absurda! Si haguessin viscut la nostra guerra no tindrien totes aquestes ximpleries.

—Segurament. I a banda d’això, com va, Neus, què fas? —intento canviar de tema.

—Et pots imaginar morir de prim? —ella continua obsessionada amb aquesta malaltia que no entén.

La Neus, com la meva iaia, és d’una generació que no entén l’anorèxia, com tampoc no entén la depressió. La meva iaia sempre m’ho deia: «Jo això de la depressió no m’ho crec. Tu t’ho creus? Si estan tristes, doncs que s’aixequin i treballin». De vegades, li havia intentat explicar que la gent que patia aquesta malaltia no controlava el seu cos ni la seva ment, que de vegades hi havia persones que estaven tan tristes i cansades que no podien aixecar-se i treballar. «Ximpleries, nena, ximpleries, tot això és mandra. Si estàs trista i cansada, mires l’agenda, repasses les coses que has de fer i et dius a tu mateixa: no estic deprimida perquè la meva agenda no m’ho permet. O tu no estàs trista i cansada de vegades? I què fas? T’aixeques i vas a treballar, oi? Doncs els altres també». No valia la pena discutir ni amb la Neus ni amb la meva iaia.

—Ja, Neus, costa d’entendre, però hi ha moltes noies que pateixen d’anorèxia i bulímia, i nois també. És una de les malalties de les societats capitalistes modernes.

—Sí, sí, diuen que tot això dels anuncis i les models ha fet molt de mal. Però jo no ho acabo d’entendre. Durant la missa la perruquera no parava de plorar. La perruquera és grassa, la filla de la perruquera també és grassa i per tant és normal que la néta de la perruquera sigui grassa. Per què havia de morir de prima? Si la seva àvia i la seva mare són grasses i viuen felices, per què ella ha de morir?

—I tu com ho saps, que la perruquera és feliç?

—Ai, nena, sempre amb les teves preguntes. Doncs perquè ho és, com jo, com la teva iaia, com tothom…

—És clar, tothom és feliç. Ara et deixo que li he de fer el sopar a la Maria.

—I què fa la preciosa Maria?

—Juga i és feliç.

—Ho veus, com també és feliç.

—Sí que ho és, sí. Un petó, Neus, t’estimem.