SEGONA CONVERSA AMB EL JOFRE

—Aquest matí la Maria m’ha dit que estava pensant el món —li explico al Jofre mentre observo com prepara el dinar. M’agrada com talla la ceba i les patates.

—Què t’ha dit?

—«Estic pensant el món», m’ha dit.

—I com el pensa? —em pregunta encuriosit.

—Callat.

—Que bonic.

—Oi que sí? I després li he preguntat que què més pensava. I m’ha contestat: «Amèrica».

—Amèrica o Califòrnia?

—Amèrica, Amèrica.

—Que estrany! I li has tornat a preguntar?

—Sí.

—I què més t’ha dit? —insisteix el Jofre.

—«Res, mare, res. Ara no penso res…».

—Sembla que s’està adaptant bastant bé a l’escola nova.

—Sí. Tenim sort. Ella sempre s’adapta bastant bé a tot arreu.

Està fent arròs de peix. M’agrada mirar com cuina. És ordenat, meticulós i té paciència. Ell cuina cada dia, jo només en les ocasions especials. És un tema de caràcter. El que cuina cada dia té resistència, el que cuina en moments especials té intensitat. Encara que no sempre és així; sovint jo tinc molta més resistència que ell: en el món laboral, per exemple. En canvi ell té la resistència de fer el sopar per a tothom cada nit. Són dos tipus de resistència diferents; és important valorar-los tots dos. Vam descobrir aquest tema de les resistències ja abans de néixer la Maria i des d’aleshores sempre ho hem fet així: ell cuina i neteja els plats, jo m’ocupo de tot el que té a veure amb horaris i organització, i la resta ens ho repartim.

No cal pensar sempre alguna cosa: els nens ho tenen clar, els adults no. Al llarg de la vida, què és el que fem més vegades? Menjar, jugar, dormir, cagar, pensar, fer l’amor (ja ens agradaria)…? No és res de tot això. La resposta és respirar: respirem una mitjana de vint vegades per minut i això són deu milions de respiracions l’any. No he conegut mai cap nen que tingui atacs d’angoixa; els nens saben que respirar és l’única cosa important, aquí. En canvi, molts adults ho oblidem i morim ofegats per la feina, les responsabilitats, l’estrès o el desamor. Només hem de respirar.