Era durant la tardor del 1989. Havia rebut una invitació del Literarisches Colloquium Berlin a finals de l’estiu. M’arribà a través de la Institució de les Lletres Catalanes. Tots els anys convidaven dos escriptors, generalment d’una llengua minoritària —l’any anterior havien estat dos escriptors albanesos—, perquè participassin en un curs de traducció dels seus propis textos. Es tractava d’assistir el traductor, resoldre els dubtes que sortirien durant el treball i, al final, participar en una lectura pública de l’obra traduïda. Decidírem que fos La dama de les boires. El viatge fou llarg. Vaig fer escala a Barcelona i llavors a Frankfurt. A aquest aeroport vaig tenir certs problemes. Vaig atribuir-ho a la morenor dels cabells i al gruix de les celles. Em varen considerar sospitós, ni que fos un terrorista capaç de dur a cap un atemptat violent. Em feren entrar en una cambra, m’obligaren a desfer l’equipatge i a treure tot el que portava. Hi havia un fitxer amb un milenar de fitxes. A la universitat havien convocat un concurs a una càtedra a la qual podia aspirar i portava el material necessari per començar a redactar el projecte docent. Sabia que a Berlín faria molt de fred, que passaria moltes hores tancat, que disposaria de molt de temps. Pensaven que es tractava d’un fitxer de contactes, una relació de gent a la qual havia de coordinar. M’ofegaren de preguntes i pareixia que l’interrogatori no acabaria mai i l’avió partiria sense mi. Vingueren a esperar-me a l’aeroport Hans-Ingo Radatz, el jove traductor, i el senyor Martin Meyer, que havia de coordinar el curs. Pujàrem en un taxi, travessàrem Berlín, entre avingudes, i jardins, i places sumptuoses. Passàrem per un pont sobre el riu Spree, que franqueja la ciutat. Tots els ocres del món eren a les riberes del riu, aquella tarda. Els grocs daurats, els cadmis, els colors terrosos de les fulles mortes. Em varen fer observar el contrast entre el luxe dels cotxes d’Occident —Mercedes-Benz, Volkswagen, BMW— i la pobresa dels que arribaven de Berlín Est, obert el mur i traspassada la frontera: feixucs, descolorits, asmàtics.

Em varen dir: «Durant el temps que seràs aquí, probablement assistiràs a l’obertura de la Porta de Brandenburg, el símbol de la unificació alemanya».

I em contaren la festa dels dies passats. L’endemà faria tres dies que es donà l’ordre d’obrir la frontera. La gent corria, i cridava, i ballava sobre el mur. L’envestien amb martells i escarpres, obrien forats, i molts se n’emportaven un tros a casa. Milers de martells colpejaven el mur i la gent aplaudia. Molts s’havien fet la il·lusió que desapareixerien d’Europa els últims rebrots de Ióssif Stalin i va esser una gran festa major: la gent enfollia per comprar bolígrafs, i llaunes de coca-cola, i còmics, i cintes magnetofòniques, i xocolata.

En arribar a la casa de la fundació, on tindria hostalatge durant un mes, un casalot misteriós vora el llac Wannsee, entre arbres corpulents i una mica de neu a les voreres del jardí, el senyor Martin Meyer em va contar la història del casal. El construí un jueu que fabricava embotits l’any 1885. Fou confiscat en temps del nacionalsocialisme i els nazis en feren un centre d’investigació de petits submarins, que experimentaven en les aigües del llac. Més tard fou un bordell de luxe, fins que l’adquirí i el rehabilità la prestigiosa institució que em donava sopluig i hi organitzava simposis, lectures literàries, representacions de teatre experimental…

No gaire lluny, només algunes cases més avall, però també a la vora del llac, als afores de Berlín, dimarts dia 20 de gener del 1942, es féu una de les reunions més infamants de la història: la Conferència de Wannsee, organitzada per Reinhard Heydrich, cap de seguretat del Tercer Reich, diuen que encara més cruel que Hitler. Hi assistiren quinze homes: Heydrich, Eichmann, Muller, Freisler… Parlaren de l’extermini dels jueus d’Europa, onze milions de persones. Decidiren iniciar l’Holocaust. Però tot ja estava decidit. Els quinze assistents només aportaren noves propostes amb la intenció de millorar el projecte. Una nit, a la parròquia de Sant Andreu, en un petit edifici neogòtic, molt a prop del llac, a un tir de pedra de la casa maleïda, vaig assistir a un concert. Una orquestra de cambra i un cor interpretaren la Johannes Passion de Johann Sebastian Bach. Tanmateix, no podia treure’m del cap, mentre la música de Bach m’arrossegava per indrets de desfici, la reunió funesta d’aquell aplec de nazis que, només a quatre passes, havien decidit la Solució Final.

Ni que fos un campament militar, en altre temps al cor de Berlín, la Potsdamerplatz era llavors una terra de frontera plena d’herbei i conills que corrien entre les runes. En un cinema de barriada, fred i incòmode, vaig veure Der Himmel über Berlin, una pel·lícula de Wim Wenders i Peter Handke. No sé si el fred va condicionar el sentit de la meva recepció. Potser només els àngels —s’hi diu— poden conèixer la solitud dels homes, sentir el pensament, percebre la remor de les lectures a la gran biblioteca. Els àngels han après que la vida no pot ser observada des de l’altura. L’atmosfera de Berlín es fon en la pel·lícula. «On és la Potsdamerplatz? —pregunta el vell Homer, sense saber que es troba al centre del que fou la seva plaça—. On és la Potsdamerplatz?».

Però la plaça no era més que un camp de runes vora el mur.

Primer fou una xarxa de filferro puat. Era l’any 1961. Després vingué el mur de ciment. En traçar-lo —ho he pogut veure en un llibre de fotografies—, en alguns llocs la gent es llançava per la finestra cap a Occident, perquè Occident era al carrer de davant, car la línia divisòria els passava per dins la casa i les façanes restaven fora del territori oriental. Llavors la policia féu aparedar les finestres. La gent no acabava d’imaginar estratègies per escapar-se: a través d’un túnel, en un amagatall del cotxe, en un artefacte volador, a través del riu… L’afany de fugir despertava l’enginy. Ara passava la gent per l’obertura que feren les pales divendres passat, la mirada tranquil·la, il·luminat el rostre. Davant la Porta de Brandenburg, esperaven les càmeres de les televisions de tot el món, impacients. Tot era ple de policies. I milers de càmeres fotogràfiques, centenars de focus, i grues, i antenes, a punt per a la retransmissió. Ningú no sabia quan cauria la paret a l’indret de la porta. Al trespol, encara quedava una mica de confeti —blanc, vermell, blau, groc— dels dies passats.

Una gran massa de població arribava des de l’altra banda del mur. La premsa deia que, durant el proper cap de setmana, milers d’alemanys de l’est visitarien la metròpoli llargament prohibida. El metro els escampava per la ciutat, però tanmateix acabaven a la Ku’damm. El transport públic era gratuït perquè els passatgers eren incontrolables, els repartien papers amb instruccions perquè sabessin com havien de moure’s per la ciutat, a cada estació els altaveus repetien consignes. Probablement, cap ciutat del món no hauria suportat una invasió d’aquestes dimensions. L’organització era quasi perfecta: els transports, la sopa gratuïta, la instal·lació de serveis en punts estratègics. La llibertat els desperta la passió pel joc amb les màquines, juntament amb la febre de comprar. Però la llibertat no és, em repetia a mi mateix, la llibertat de comprar.

Al centre de la ciutat hi havia cues de berlinesos orientals que esperaven beure un tassó de llet calenta. Arribaven els cotxes proveïts de dipòsits termoreguladors i repartien la llet. En bevien els pares, els fills, els infants… La protesta contra la violència dels esquadrons de la mort a El Salvador també arribava a Berlín, aquells dies de fúria. I es desplegaven cartells i pancartes d’indignació. N’hi havia una que deia: «El Salvador, ein Volk kämpft um seine Berfreikung». Però la ciutat era plena de venedors ambulants. Hi havia tanta gent que tenia coses a vendre als germans de l’est, venedors espontanis, propagandistes de les delícies d’Occident.

El matí, després de berenar, ens reuníem amb el traductor, m’exposava les dificultats i tractàvem de resoldre-les. Després disposava de tot el dia, i si el matí era clar, encara que fes molt de fred, acudia a passejar pels boscos de Grunewald, pels jardins de Charlottenburg, o deambulava ran del mur on sempre hi havia gent que feia música, recitava poemes o cantava velles cançons de llibertat i lluita. Altres dies enfilava una de les avingudes que travessen el parc de Tiergarten i acudia a treballar a la Staatsbibliothek o a l’Ibero-Amerikanisches Institut, el director del qual, el doctor Oskar Vetter, em va atendre de forma generosa.

Durant la nit nevava sovint. L’endemà el paisatge era blanc, fins al llac, i, malgrat la blancor, la llum era fosca. I les places, els jardins, els bulevards, d’una foscor opaca. Els neons tornaven a projectar la llum multicolor sobre la neu, mentre les façanes s’estremien de fred.

A entrada de fosca en un cap de cantó, vora uns grans magatzems de la Ku’damm, una vella dama interpretava una de les cançons mítiques del segle XX: «Mit dir, Lili Marleen». S’acompanyava amb la música d’un acordió, i era com si Marlene Dietrich hagués tornat a les fredors de la ciutat al cor de la qual havia deixat una maleta. Durant la Segona Guerra Mundial, milions de soldats, d’un i altre costat, la cantaren a les dunes del desert de Líbia, a les tundres de Rússia, al ventre metàl·lic dels submarins, a l’interior dels avions de bombardeig. Les SS la feien tocar als crematoris, la cantussejaven les presoneres de Birkenau. La veu de na Marlene, inoblidable i abrupta, però també misteriosa, terrible, bella, romàntica, ressona en cada nota. Hans Leip en va escriure la lletra, l’any 1915, quan era soldat durant la Gran Guerra: la història d’un sentinella que va i ve d’una part a l’altra del portal de la caserna i observa el fanal on voldria trobar-se amb la dona que estima. Vaig conèixer el compositor de la música de «Lili Marleen» a Mallorca, on vivia tranquil una vellesa temperada i suau. Norbert Schultze era a punt de complir noranta anys, quan el vaig tractar. Havia estat membre del partit nazi i expert en la composició de marxes militars. Amb Alexandre Ballester havien projectat de fer una òpera sobre Ramon Llull, però no arribaren a concretar res. A l’illa, Arpad Bondy va realitzar un documental sobre la biografia de Schultze que vaig veure per la cadena de televisió francesa Arte. El títol: Li besares el cul al diable. A Portals, on tenia la casa, va fer una festa en ocasió del norantè aniversari. Es va dir que arribaren a Mallorca nazis espargits arreu del món, encoberts sota noms falsificats. Havien tornat vells. Arribaren a l’illa per assistir a la festa. Hi va ressonar la veu de na Marlene… «Vor der Kaserne / bei dem grossen Tor…». Una música que forma part de la banda sonora del més atroç dels segles.

En una de les ocasions en què vaig viatjar (és una manera de dir) a l’altra banda del mur, al Berlín oriental —havies de passar per la duana, aconseguir un visat i canviar obligatòriament vint-i-cinc marcs occidentals en marcs orientals, perquè des d’Occident no podíem travessar a Orient per cap dels esvorancs que la força de les pales havia obert al mur, sinó que havíem de fer els tràmits reglamentaris—, vaig visitar el Berliner Ensemble, el teatre de Bertolt Brecht. Havia llegit, anys enrere, alguns dels seus textos en traduccions castellanes editades a Sud-amèrica. La visita m’havia despertat una certa commoció. D’aquí sortiren La Mare Coratge i els seus fills, que vaig veure interpretar a Mary Carrillo a les darreries dels anys seixanta del segle passat amb la companyia Lope de Vega, dirigida per José Tamayo; d’aquí també sortiren L’òpera de tres rals, que havia vist al Schauspielhaus de Frankfurt, al hall del qual hi ha una pintura de Chagall, voluptuosa, dedicada a la Commedia dell’arte. Pocs dies després d’aquella nit, un incendi va destruir el teatre, ubicat no gaire lluny de la ribera del Main. Vaig preguntar què se n’havia fet, del quadre, si s’havia cremat. Em digueren que havien tingut temps de treure’l del teatre just abans que el foc arribàs a la paret on estava penjat. I havia vist La bona persona de Swan, interpretada per Núria Espert i dirigida per Ricard Salvat i José Monleón. El teatre de Brecht ha format part del meu substrat literari. He vist altres obres i he escoltat moltes vegades l’enregistrament de les seves cançons amb música de Kurt Weill que interpretava Milva, la roja, dirigida per Giorgio Strehler al Piccolo de Milà.

Un matí de finals de novembre, a Frankfurt assassinaren el president del Deutsche Bank, Alfred Herrhausen, el banquer més important d’Europa. Posaren una bomba en un punt per on havia de passar el seu cotxe. Res no va fallar. Herrhausen representava el poder econòmic de la República Federal, l’esperit de l’actual capitalisme alemany: expansionista i dominador. N’Alícia i na Maria de la Pau vingueren uns quants dies i els passaren amb mi a Berlín. Els costà avesar-se al fred, punyent, capaç de penetrar fins al moll de l’os. Però n’Alícia agafà un martell i una escarpra i es va unir a la multitud de gent que —tac, tac, tac, tac— no parava de colpejar la barrera de pòrtland i morter.

Ens havien dit que podia esser perillós, però no en férem cas. Anàrem a Berlín Est, tot i que sabíem que la gent estava irritada per causa de la corrupció tot just descoberta: el tràfic d’armes, l’evasió de divises, les cases luxoses, els cotxes d’importació… Hi havia informes confidencials. Els jerarques comunistes de la República Democràtica Alemanya havien estat arrestats. Es temia una intervenció de l’exèrcit, perquè la població podia, en qualsevol moment, escometre les instal·lacions russes: les bases militars, les centrals nuclears, l’ambaixada… Observàrem les estàtues de Karl Marx i Friedrich Engels, a l’Alexanderplatz. Alguns polítics acudien vora aquelles estàtues i es deixaven entrevistar pels repòrters de la televisió. Gairebé tots en renegaven. Sobre el genoll esquerre de Marx algú havia posat un pom de dàlies roges que el fred havia congelat. Mikhaïl Gorbatxov s’esforçava aquells dies a explicar al món els punts de convergència, inexplorats i múltiples, entre el capitalisme i el comunisme.

Celebràrem la festa durant la qual presentàrem els treballs de traducció. N’Alícia i na Maria de la Pau pogueren assistir-hi, però l’endemà havien d’emprendre el viatge de retorn a l’illa. Introduí l’acte el professor Jens Lüdtke, de la Freie Universität Berlin, i en Hans va llegir el resultat del seu treball sobre els meus textos. Vaig parlar de l’evolució que havia seguit la meva obra, del procés de creació… Potser els fantasmes del llac es desvetllaren, aquella nit en què el vent xiulava sobre l’aigua. El doctor Ulrich Janetzki, director de la institució que ens acollia, començà a cantar, obstinada la veu, velles cançons d’amor… «Wie einst / Lili Marleen. // Wie einst / Lili Marleen».

Passejava per Unter den Linden i, a la vora de la Humboldt Universität, uns estudiants repartien papers ciclostilats contra la reunificació. «El concepte de societat competitiva —deia el paper— en el sentit de Marx és actual i ho serà encara més…». Un grafit escrit sobre el mur em va servir de títol per al dietari que havia escrit durant aquells dies en què vaig viure la fascinació de la ciutat convulsa: «Zathan liebt Berlin». La nit anterior a la meva partida, la neu tornava a caure sobre l’asfalt, les teulades, la gespa. Vaig perdre’m un altre cop ran del mur. Pocs dies després, les excavadores envestiren de nou el morter i obriren la Porta de Brandenburg, i Berlín fou, potser més que mai, la confluència de dues Europes, impregnada de contrastos i excessos, pletòrica d’energia, adolorida i fràgil, un mite amb rostre humà nodrit de contradiccions que havien de proveir-la d’una dimensió de tràgica modernitat.

Fou durant la tardor del 1989.