Un dia vaig llegir en veu alta un breu fragment del De institutione oratoria de Quintilià, mestre de retòrica —la ciència del ben parlar—, que va escriure per a ús dels alumnes que no havien tingut la fortuna d’escoltar-lo a les aules, i va provocar un col·loqui que ens tingué en tensió durant tota la classe. Els policies s’inflaren de prendre notes. Parlàrem de l’oralitat com a recurs pedagògic, de com la paraula és part essencial de l’acte d’ensenyar, i derivàrem cap a la tendència que té el discurs oral —i també l’escrit— d’alimentar l’ocultació i la desviació. No diré l’aldarull que va armar-se el dia en què vaig trobar escrit a la pissarra «Plus de maîtres, Sorbona 1968» i vaig decidir dedicar la classe a comentar el grafit parisenc. Però si Quintilià havia armat tant de renou, què farien Ivan Illich i la seva proposta de societat desescolaritzada, o què podia passar amb el concepte d’educació bancària de Paulo Freire? Un altre dia, convençut que, per difícil que sigui, el mestre ha de perseguir la bona criança i la formació intel·lectual dels seus alumnes, vaig dir: «Si aconsegueixes despertar la sensibilitat d’aquell nin que seu a la darrera fila de la classe, potser arribarà un dia en què escriurà versos». Havíem acabat la classe i se’m va acostar un alumne. Era a punt de marxar i havia començat a recollir els papers, els apunts. Va treure un quadern de la motxilla i em va dir: «M’agradaria que llegís els meus versos. Sóc el que m’assec a l’últim racó. Els he escrit durant les seves classes».