Per l’abril d’aquell any, Ramon Aguiló, amb el suport del Partit Comunista i del PSM, accedí a la batlia de Ciutat. Era un batlle jove, culte, socialista i xueta, el primer batlle democràtic. Em record del discurs que féu després del sopar dels primers premis Ciutat de Palma que presidí. Ens trobàvem al Círculo Mallorquín, a la mateixa sala en què Llorenç Villalonga havia situat, una nit del 1890, la conversa que dona Obdúlia, vídua de Bearn, la protagonista de Mort de dama, havia mantingut amb l’arxiduc Lluís Salvador d’Àustria, que s’havia acostat a saludar-la. Un príncep esburbat i romàntic «que parlava totes les llengües del món però no dominava els adjectius». Aguiló incorporà un fragment d’aquell diàleg al seu parlament i es guanyà l’afecció de molts dels assistents al sopar dels premis. I ara, després de tants d’anys, i malgrat la deriva ideològica que ha seguit —la qual cosa confirma una de les poques seguretats que tinc: que el temps empitjora la gent com el vi que torna agre—, pens que Ramon Aguiló fou un bon batlle. Tingué un projecte clar per a la ciutat i s’esforçà per fer-la més humana i més habitable. Féu biblioteques, rehabilità el nucli antic i creà zones verdes en una ciutat que havia crescut equívoca i borrosa. No fou dòcil als interessos particulars, ni peresós, ni lladre. I tingué l’encert de tenir al seu costat gent de bon tremp per a la cultura. Pens ara en Joan Nadal, en Nicolau Llaneras… No em sé estar de pensar en el festival de jazz i en el de teatre, que fou possible gràcies a l’esforç i a la bona feina de Jaume Adrover. Durant aquells anys vàrem tenir l’oportunitat de veure el treball d’actors, companyies i grups que difícilment haurien trepitjat els nostres escenaris. Per aquí passaren Lindsay Kemp, Dario Fo i Franca Rame, Vittorio Gassman, el Teatro Piccolo de Milà, Jeanne Moreau amb el monòleg de Hermann Broch Le récit de la servante Zerline, Tadeusz Kantor i el seu espectacle Wielopole, Wielopole, una proposta estètica revulsiva: actors i maniquins de fusta es movien sobre l’escenari excitats, confusos entre ells, provocadors. Passats molts d’anys, vaig veure una exposició a Berlín que homenatjava Kantor. Una part de la mostra era dedicada a la seva faceta d’artista plàstic. Entre un conjunt d’aquarel·les n’hi havia una que portava aquest rètol: «La badia de Palma des d’una finestra de l’hotel Bellver». La claror que desprèn el nostre mar era a la pintura. I és probable que fos l’únic vestigi que restava del seu pas per l’illa. També vingueren els del Living Theatre. Llavors es trobaven en l’etapa final de la seva trajectòria. Havien retornat a Europa des dels Estats Units l’any 1975, i, encara que els seus plantejaments revolucionaris anaven a la deriva, la càrrega històrica d’agitació i subversió que portaven era poderosa. Les nostres vides són plenes d’insatisfacció i de dolor —venien a dir—. La societat ens obliga a representar un paper fastigós i fals, sempre somrients, prefabricat. Sàpigues que es pot viure sense fer una feina odiosa, sense violència, sense coerció; es pot viure sense lleis, sense presons, sense policies, sense exèrcit. Les proposicions de què partien Julian Beck i Judith Malina, els creadors del Living, podien esser considerades de filiació romàntica: el valor de l’espontaneïtat, de la desinhibició, de la ruptura dels prejudicis, sobretot els relacionats amb el cos. En els seus espectacles incitaven el públic que s’ajuntàs a la massa de cossos nus i es besàs, es tocàs, es palpàs. Varen creure que la naturalesa humana reprimida tornava a la consciència en forma d’utopies, però ells només volien dir a la gent que el Paradís no era tan lluny com es pensaven i remoure la consciència dels ciutadans, fer-los veure que un altre sistema econòmic i polític era possible. Deien que podien canviar el món, combatre l’explotació, desterrar la misèria. Posaven a prova, cada nit, els suposats poders revolucionaris que la modernitat havia atribuït a l’art. Els actors baixaven de l’escenari i s’apropaven a la gent. Anaven despullats. Venien i et deien quelcom misteriós. Et parlaven de l’amor lliure, del retorn a la natura, de la revolució.