Dia 18 de febrer, a l’antic convent de les monges de la Puresa, al carrer d’en Verí, llavors propietat de Josep Pinya i Niní Quetglas, vaig assistir a la presentació d’una formació política que sortia a la llum pública disfressada d’associació cultural sota les sigles de PSI. Es diria, fins que arribàs la legalització dels partits polítics, Promocions Socials Illenques. Una denominació innòcua que, un any després, quan els partits serien legals, podria aparèixer públicament amb el seu nom secret: Partit Socialista de les Illes. Hi parlaren Antoni Tarabini, Celestí Alomar, Sebastià Serra…, i, encara que insistiren en el fet cultural, la qual cosa va emprenyar alguna gent que deia que no havia de fer-se servir la cultura per encobrir un partit polític, varen fer referència a la llengua catalana i a la necessitat d’encetar un procés polític que contribuís a la construcció de la identitat nacional. Parlaren, també, de la defensa de les cultures minoritàries, de… Tots els que ens havíem reunit a aquella sala una mica destartalada del convent vàrem saber tot d’una que assistíem a la creació d’un partit d’esquerra nacionalista, disposat a treballar per a la recuperació de les llibertats enterrades per la dictadura, disposat a reivindicar els drets dels pobles des d’una perspectiva d’esquerres. Aviat afloraren a la premsa temes que urgien: el respecte pel medi natural —l’illa de Cabrera, s’Albufera des Grau, sa Dragonera, ses Salines d’Eivissa, les platges des Trenc, les pinedes de Son Bauló i sa Canova… Quanta lluita!—, la valoració del patrimoni cultural i lingüístic, la defensa d’un model de creixement econòmic equilibrat, la vindicació de la memòria històrica, la solidaritat amb els sectors socials menys afavorits, la lleialtat a la personalitat històrica dels pobles de les Illes, la preocupació per l’escola pública, gratuïta i laica, la força dels moviments socials… Vaig treballar al costat de Rosa Bueno, que donà forma a les associacions veïnals dels barris de Ciutat i les envigorí, molt a prop de Marina Valldeperes, que presidí les associacions de pares d’alumnes, alhora que es constituïen i prenien en consideració el poder de què disposaven. Eren temps èpics i m’engrescaren aquelles propostes, tot i que potser mai no he estat nacionalista en el sentit més extrem; ho sóc, de radical, pel que respecta a la justícia social, a la llengua, a la llibertat. I, tot i que sé la mala fama que ha tingut la paraula «nacionalisme» i conec la perversió amb què s’ha fet servir, sé del cert que per a aquells que són una nació i ja tenen un Estat, el nacionalisme és reaccionari, tant ho és que put; però per a aquells que encara no tenen un Estat, el nacionalisme és revolucionari. Però sé que els estats sovint no procuren el benefici dels ciutadans i, amb el temps, es degraden. Tot es degrada en mans dels homes, afirmava Rousseau. També els homes mateixos. Passaren els anys i aquell partit ha tingut dirigents d’una fortalesa d’ànim i d’una bravesa política admirables; pens ara en Damià Pons, Mateu Morro, Pere Sampol, Joan Mayol, Joan Perelló, Arnau Amer, Joan Arrom. I, en els anys més propers, Fina Santiago. N’ha tingut d’altres —no diré en qui pens— dels quals m’han vingut sovint les pernades més olímpiques. Que Déu els hagi perdonat!

12 de febrer

El conserge de la facultat diu:

—No em puc moure del meu lloc, ni puc girar l’esquena. Només que me’n vagi un instant, ja m’han penjat un cartell ran de la garita. Miri aquest: fa quatre minuts que no hi era. Gires l’esquena i te’l claven. És perillós, aquest?

Diu: «Campanya per a la cooficialitat de la llengua».

—No.

—Així, puc estar tranquil.

10 de març

Un centenar d’estudiants i professors de la Facultat de Lletres ens hem reunit davant el govern civil a fi d’interessar-nos per José Germán Moreno, estudiant de primer curs, detingut per la policia i acusat d’assistir en una manifestació il·legal. Poc abans havíem acordat en assemblea que els professors i el degà, Bartomeu Barceló, acudiríem a interessar-nos per la situació del detingut. També s’acordà iniciar una setmana de vaga en protesta per la situació del professorat no numerari.

Hi havia dos jeeps de la policia que ens esperaven. Hi vingué amb nosaltres el pare de l’estudiant detingut. Ens l’han deixat veure i ens han dit que a les nou del matí serà traslladat al jutjat de guàrdia i serà interrogat pel jutge.

23 de març

He acudit a una reunió dels professors no numeraris amb el director general d’Universitats i Investigació, Gabriel Ferraté. Ens ha escoltat i ha promès alguns canvis, no gaires. Les reivindicacions més importants han quedat enlaire.

27 de març

He assistit a l’Auditòrium al míting d’Enrique Tierno Galván. Hi havia dues mil persones, que l’han aclamat. He tingut la sensació que escoltava un professor de la República. Era com si Manuel Azaña o Giner de los Ríos haguessin tornat al món. Ha parlat de l’Estat de dret, de regeneracionisme democràtic, de llibertat i laïcisme, de les aspiracions de modernitat que la dictadura havia destruït.

31 de març

Sobre la taula, a la classe de sisè d’EGB, ha vingut a parar el capoll verd d’un ametlló. Algú l’ha llançat d’amagat. Continuam el treball escolar, però els meus ulls no deixen d’observar el capoll. Em fa pensar en aquell temps en què començava a exercir la professió i els alumnes em convidaven a menjar ametllons dels que havien robat en un sementer d’ametllers. Algun d’ells en portava una butxacada. Ara el capoll és aquí, sobre la taula de fòrmica.

9 d’abril

Sobre el seient de la cadira d’un professor, a la facultat, els alumnes han escrit: «Aquí se sienta el destructor de vírgenes mentes».^[124]