L’estiu del 1970, tot just en iniciar-se el mes d’agost, les Corts espanyoles aprovaren la Ley General de Educación. Una llei que, en el context de la rutina, l’immobilisme i la paràlisi en què es movia el món de l’educació, encetava un procés de canvi. Però els mestres estàvem cansats, tinguts entre els empleats públics més postergats de la societat, entre els més exclosos. Tots havíem de realitzar treballs extraordinaris per sobreviure: unes classes particulars, la comptabilitat d’una empresa, unes hores extres en l’oficina d’un banc, escriure uns papers per presentar a un negociat de l’administració: una reclamació, un recurs, una instància, una denúncia. Però segons la verbositat del règim érem els més abnegats, i la nostra missió, la més gloriosa. Era, tanmateix, una reforma impossible: alhora que es complia el vell somni de l’escolarització obligatòria, es posava en marxa una sorda conspiració per fer-la inoperant. I encara que molts de mestres ens esforçàrem perquè no succeís, els índexs d’analfabetisme varen seguir creixent. No he de dir fins a quin extrem el principi d’igualtat d’oportunitats, tan aclamat, quedava reduït a una tendència, i el principi de gratuïtat, i… Els poders —diguem-ne fàctics— no tardaren a reaccionar i esgrimiren els arguments habituals: que la llei afavoria injustament l’ensenyament públic, que es dirigia a destruir l’escola privada, que no tenia en compte els drets adquirits al llarg de molts d’anys.