Dia 20 de desembre era l’últim dia de classe abans de les vacances de Nadal. L’endemà, festa de Sant Tomàs, se celebrava la fira de Ciutat i les avingudes s’omplien d’indiots, hortalissa i pollastres. Per a la nit del 20 havia preparat un recital de poemes amb els meus alumnes a l’interior de l’església reconvertida en espai escènic. Havia reunit materials de procedència diversa: poemes de Nadal, fragments d’un vell entremès, diversos textos de Michel Tournier que vaig traduir al català, retalls de premsa, unes estrofes del Cant de la Sibil·la, i músiques, i silencis. L’espectacle havia de respirar a través dels silencis. Vaig dir als meus alumnes que per mitjà d’aquells textos havíem de representar l’emoció que sorgeix quan ens acostam a un dels grans mites de la humanitat: vet ací que el fill d’un déu decideix néixer entre els homes i ho fa en un estable perquè no hi havia per a ell lloc a la posada. La funció començava amb els versos de Joan Salvat-Papasseit: «Sento el fred de la nit / i la simbomba fosca. / Així el grup d’homes joves que ara passa cantant…». M’havia esforçat que els alumnes entenguessin els textos que deien, que els diguessin clars. Era a mitjan matí i havíem començat l’assaig general quan vingueren a dir-nos que, a Madrid —feia un dia plujós—, una bomba havia fet saltar el cotxe en què viatjava Luis Carrero Blanco i que era mort. Per a aquell dia estava previst l’inici del judici contra Marcelino Camacho i els sindicalistes de Comissions Obreres, encausats en el procés 1001, que, a causa d’aquell fet inesperat, es va suspendre. Dia 19, Carrero Blanco havia rebut al seu despatx la visita de Henry Kissinger. Es va dir que els autors de l’atemptat eren d’ETA, però que havia estat informada dels moviments de Carrero per un desconegut, i que fou aquest desconegut que havia finançat l’acció. Potser els mateixos franquistes, els més escorats cap al centre o els més convençuts que el règim havia de moure’s, no veien amb mals ulls que Carrero desaparegués d’escena. A molta gent, homes i dones, ens pujaren els collons a la gargamella, aquell dia. Record que va dir-m’ho Jaume Fuster, passats uns quants dies. Es podia esperar que hi hauria qui reaccionaria de manera violenta. Em preguntaren què havíem de fer. Vaig dir que no canviaríem el programa: els amics de l’escola i els pares estaven avisats, molts d’exalumnes també hi serien, les monges, el batlle pedani… La representació seguia endavant.
I fou un gran èxit, modest, però gran. Els versos ressonaren lliures. La gent, que s’alçava de les bancalades i es posava dreta, aplaudia eufòrica. Els actors, que per primer cop havien dit públicament uns versos en veu alta, uns versos amb contingut social i significació política, eren a punt de rompre’s per l’emoció que els provocava l’entusiasme de la gent. Jo també aplaudia, la ràbia als ulls, i l’exasperació, i el coratge. No sabia què era el que aplaudia, però els aplaudiments em vessaven de les mans. Mai no he aplaudit la mort de ningú. Els actors inclinaven el cos. Vaig pensar que començava a clivellar-se tot el que tenia el franquisme d’inalterable. I això sí que pagava la pena d’aplaudir-ho. De nit, a casa, vaig encendre el televisor. Eren més de les onze quan va aparèixer a la pantalla Torcuato Fernández Miranda i llegí una notificació en què atribuïa l’atemptat a ETA. Al final va dir una frase que gelava la sang: «Hemos olvidado la guerra civil, pero no olvidamos ni olvidaremos la Victoria». És cert que havien oblidat la guerra? Ningú no l’havia oblidat. L’endemà, al funeral, Franco va dir —no sé si era un oracle—, potser se li va escapar: «No hay mal que por bien no venga».
Pocs dies després de Cap d’Any —havíem celebrat la festa a casa amb els amics—, vaig rebre els exemplars de L’agonia dels salzes que corresponien a l’autor i que acabava de publicar Destino. El paquet rodolà durant tretze dies per l’oficina de correus. Pere Gimferrer va escriure: «Es el relato de una rebeldía y un fracaso».[100] Però aquest era el tema central d’aquells primers relats. I ho va seguir essent per molt de temps, perquè giraven de manera obsessiva entorn de l’individu que s’encara amb el seu món esquifit, amb la realitat amarga que li ha tocat, i, tanmateix, fracassa.
A la revista Lluc tornava a haver-hi mar de fons. Llompart deia que Damià Ferrà-Ponç i Joan Miralles volien provocar un cop d’estat i aconseguir el poder, que valia més enviar-ho tot a rodar. Estàvem nerviosos. Persistia la pressió. Des de l’Obra Cultural, Climent Garau ens havia dit:
—La revista ha de tenir més pebre coent. D’altra manera retirarem la subvenció. Podeu pensar que, amb tants d’articles que Damià Ferrà dedica a Villalonga, no hi ha pebre coent.
I obligaren —ho va fer el consell de gestió de l’Obra Cultural— Damià Ferrà que deixàs la secretaria. I tornàrem a fer una altra reestructuració. Llompart em va dir:
—Si havia d’escollir una cultura a la qual pertànyer, l’última que triaria seria la cultura catalana. Estic cansat de caps de fava!
Feia poc que Jaume Pomar m’havia fet una entrevista per al Diario de Mallorca. Ens passàrem un horabaixa a casa submergits en la conversa. Va sortir mutilada de pertot. He de dir que m’havia autocensurat, quan parlàrem; després, en Jaume em telefonà per dir-me que havia renunciat a posar-hi certes afirmacions que ens podien fotre; a continuació, me la va mostrar a mi perquè la revisàs i vaig tornar a escapçar-la; finalment, el director del diari la va podar. L’entrevista havia passat per quatre censures.
1974
19 de gener
He rebut una carta de Destino en què se’m diu que L’agonia dels salzes ha estat denunciada al Tribunal d’Ordre Públic pel Ministeri d’Informació, que havia donat el permís perquè el llibre es posàs a la venda. Em diuen que prest em cridaran per declarar, però que abans rebré un escrit del seu advocat, el senyor Manuel Jiménez de Parga. La carta m’ha entristit, i n’Alícia també s’ha posat nerviosa. He parlat amb en Llompart i, més tard, amb en Miquel Miravet, que és fiscal de l’Audiència de Palma. Em diu que no hi veu res greu. Avui és dissabte i no puc telefonar a Barcelona, al despatx del misser de Destino. Ho faré dilluns. Sembla que no han ordenat el segrest del llibre. La mare de n’Alícia ens ha sermonejat i ens ha dit que no és prudent ficar-se en política. No m’atrevesc a contar-ho als meus pares.[101]