Tanmateix, persistia la persecució política i la repressió. Franco estava més decrèpit, però continuaven les detencions i la Brigada Social vigilava. Els obrers feien vaga. Es clausurava el setmanari Triunfo i, poc temps després, el diari Madrid. Aquell final d’any la senyora Polo de Franco no parava de maniobrar perquè el príncep Juan Carlos renunciàs a la successió. S’havia entossudit que la seva néta Mari Carmen, a punt de casar amb Alfonso de Borbón, fos reina d’Espanya. La misèria i la por persistien i es filtraven arreu. El mes de gener del 1972, a la ciutat de Paterna, al País Valencià, el soldat Pedro Martínez Expósito era executat. Es complí la sentència de mort. I potser es tractava de recordar que la pena capital seguia vigent. No ho havíem oblidat. El jove havia entrat a robar en una casa de Gandia, de nit. No tenia un cèntim. El descobrí una dona i la matà. També va matar una filla d’aquesta dona. Tenia setze anys, la jove. S’emportà el cabal que trobà: 347 pessetes. El jutjaren per la via militar. El tribunal no va considerar la incapacitat mental d’aquell soldat. El mataren, lluny de ca seva.

1972

3 de gener

Estimat amic,

Esperava, no sé per què, tenir el goig de veure-us per Barcelona durant aquestes festes. Ja som a les acaballes —de les festes— i no ho he encertat. Sóc una dona molt solitària i si no em veniu a veure no em trobareu enlloc. Finalment he tingut la satisfacció de veure-us guanyar el Víctor Català. Crec que us el mereixeu —el que, és clar, no vol dir res—. Això dels premis, estimat amic, és una mena de «quiniela», i quan li toca a algú que s’ho mereix és un miracle que cal celebrar. Per si veniu algun dia a Barcelona, el número del meu telèfon és el 2313966. A casa hi solc ser les tardes, els matins és menys segur, i passats dos quarts de deu del vespre… res. Bon any nou.

Aurora Bertrana^[50]

5 de gener

Aquesta tarda, després de dinar, he anat a can Jaume Vidal, al carrer d’en Brondo, a recollir una còpia mecanoscrita d’Els alicorns que ha llegit na Maria Aurèlia, durant els dies de sojorn a Ciutat. Avui ella i en Jaume han marxat a Barcelona i m’ha telefonat per dir-me que l’ha llegit de pressa, la novel·la, i que m’ha deixat, juntament amb l’original, una nota a manera de comentari.^[51]

Hi diu:

La novel·la m’agrada, té força i té ritme. Només t’hi faig aquests retrets, que he escrit tot prenent nota, mentre llegia.

Te’ls poso com a exemple. Vull dir que no tenen més importància que això, i que ho has de percebre tu, pel teu compte, perquè hi trobis la solució. Jo ho sento com una mena de desafinada, filla de la precipitació i d’una certa deformació professional d’escolar. Potser també perquè penso que el novel·lista, com tot creador, ha de deixar crear al lector, li ha de deixar la imaginació en marxa, no l’ha de conduir a gust. En fi, el comentari potser s’allarga massa. Ja en parlarem, com sempre, interminablement.^[52]