En ocasió de la defensa de la tesi a la Universitat de Barcelona i la posterior publicació íntegra a l’editorial Laia, que dirigia Ignasi Riera, la periodista Joana Maria Roque em féu una entrevista i la publicà al Diario de Mallorca. He de dir que gràcies a na Joana Maria i a altres pocs periodistes com ella, rigorosa, valenta, capaç d’obrir espais de llibertat, aquells escriptors joves que començàvem a publicar els nostres primers llibres trobàrem un ressò social que d’altra manera no hauríem tingut. El mateix dia que sortí publicada l’entrevista, post el sol, em telefonà el corresponsal de The Times, el prestigiós diari britànic, per dir-me:

—He llegit l’entrevista que avui ha publicat Joana Maria Roque al Diario de Mallorca. El tema m’interessa i m’agradaria entrevistar-lo per al meu periòdic.

—D’acord —li vaig dir—. Quan vol que ens vegem?

—No cal que ens vegem —va respondre—. Puc extraure alguns fragments de l’entrevista i els aprofitaré per a la meva. Ara m’agradaria ampliar certes afirmacions. Ho farem per via telefònica. Puc fer-li algunes preguntes?

En acabar les preguntes li vaig dir que m’avisàs, en sortir l’entrevista, que acudiria al quiosc des Born i aconseguiria un exemplar del periòdic. Allà trobes tota la premsa internacional que toca a l’illa. Em va dir que no passàs ànsia, que ell mateix s’ocuparia de fer-me arribar la publicació. Però no vaig tornar a saber res d’aquell periodista, ni vaig veure l’entrevista a The Times, fins passats alguns mesos, quan un editor anglès tractava de localitzar-me per mitjà d’un agent literari de Madrid que trucava cada dia a la facultat. L’editor estava interessat a publicar el meu llibre en anglès. Havia llegit l’entrevista i, en dir-li que no l’havia vist, me n’envià una còpia. Però era necessari abreujar alguns capítols i sintetitzar-los. Vaig escurçar, no gaire, el meu estudi i vaig mantenir intacte el relat d’en Marcos, la relació de la seva història contada en primera persona. El relat, originàriament oral, era esbalandrat, de sintaxi desfeta, però carregat de sentit. Es tractava que la traducció es mantingués igualment desajustada i es veiés el llenguatge d’un home que, deu anys després de la seva incorporació violenta a la societat humana, ha substituït allò que eren esgarips i reproduccions dels renous de la natura per paraules que la representen i figuren la vida.

Féu la traducció Deborah Bonner, i l’editorial londinenca Souvenir Press publicà el llibre l’any 1982 en la col·lecció Condor Book amb el títol de Marcos: Wild Child of The Sierra Morena. Foren uns anys de molta activitat; però ho han estat sempre, els meus anys. Enèrgics, carregats de vigor i, potser, de tendresa. Ara sé que he comès la desvergonya d’apassionar-me per la vida. Diuen que exhibir les passions és una cosa lletja, com aquells pecats que cometia quan era un al·lot i el confessor concentrava en una de les preguntes més salvatges que mai he sentit: «Has fet coses lletges?». El sexe era lleig per a aquells homes negres contrets en la garita de la culpa.

Quan vaig publicar Sexe i cultura a Mallorca: el cançoner, el resultat d’una recerca etnopoètica duta a terme durant quinze anys, entre el 1962 i el 1977, molta de gent en va estar contenta. El primer, Francesc de B. Moll, que l’edità. També Vicent Andrés Estellés, que n’estava eufòric i se’n sabia molts fragments de memòria. Moll em va dir que celebrava el meu treball perquè tots els que s’havien dedicat a la recopilació del cançoner popular eren gent d’església, clergues i frares, que havien deixat fora dels seus aplecs tot el que feia olor de sexe: les «cançons de la broma bruta», segons la padrina Llucia, que m’ajudà a arreplegar-ne a Algaida. Tenia noranta anys i preguntava a les amigues si en sabien, d’aquelles cançons, i, quan les hi deien, les retenia a la memòria fins que l’anava a veure. Llavors me les dictava, mentre jo les escrivia en una fitxa. El fitxer fou una capsa de mitjons de la botiga dels pares reutilitzada per al treball etnopoètic. Eren cançons de caràcter eròtic recollides ençà i enllà pels pobles de l’illa. Segurament eren les últimes que quedaven en la memòria dels mallorquins. Vaig acudir a Sa Pobla a la revetlla de Sant Antoni, de fogueró en fogueró, de taverna en taverna, a Artà, a Manacor, a Sencelles, a Campanet, a Felanitx, a Santanyí, a Porreres, a Sineu, a Sant Joan… A vegades m’hi acompanyava Bel Cerdà, que recollia tonades per al seu grup de música, i, en alguns llocs, ens convidaven a sopar. Em record de Sencelles, en què una parella d’anglesos instal·lada al poble preparà el menjar per a tots i acudírem en una caseta de foravila, perquè molts es negaven a cantar si ho havien de fer dins el poble. Podria dir que fou un treball d’urgència, cansat que estava de sentir que molts es queixaven d’haver refusat aquells materials. M’agradaven els jocs que feien els mots i les seves fantasies. Un dia vaig escriure sobre la seducció que havia sentit per les velles paraules que diuen el sexe:

Quan les paraules es carreguen de significats obscens i s’abriguen amb els draps de l’erotisme a través d’un procés de transvestiment semàntic que desemboca en el realisme grotesc, en el sentit que en dóna Mikhaïl Bakhtín, propi de la cultura tradicional i, especialment, de la literatura de procedència oral, participen en un dels fenòmens més suggerents de la creació literària d’arrel popular: la carnavalització del llenguatge i la construcció burlesca del món. Es tracta, segurament, de la comicitat en el seu aspecte meravellós, associada a la follia i al deliri de la festa. Una antiga forma de fantasia vinculada a la cultura de les classes populars: festiva, sovint excèntrica, extravagant, còmica, diürna. Tot és excessiu en les imatges de la comicitat grotesca i, especialment, quan ha de referir-se al cos humà. Llavors, la hipèrbole, la caricatura i la farsa són a la base de la desproporció i l’excés. Però es tracta d’una comicitat regeneradora, vitalista. El llenguatge eròtic de signe grotesc es construeix a partir de la utilització de les capacitats còmiques d’un fenomen lingüístic d’extraordinària eficàcia: l’eufemisme burlesc. No es tracta d’un eufemisme en el sentit estricte. El Diccionari Fabra, en definir l’eufemisme, diu que es tracta d’una figura del llenguatge consistent a emprar un mot o expressió suau, inofensiu, en lloc d’un de dur i indelicat… L’eufemisme burlesc es distingeix del vertader eufemisme perquè no pretén atenuar la realitat desplaent de la paraula a la qual substitueix, sinó que, ben al contrari, se situa a l’extrem oposat de l’eufemisme i subratlla la indelicadesa de la paraula a la qual reemplaça, alhora que contribueix en la construcció d’aquella comicitat. I així com l’eufemisme es vincula a la interdicció social d’una determinada paraula, l’eufemisme burlesc intensifica el sentit de la paraula proscrita i, alhora, es burla de la prohibició. Els mecanismes de substitució condueixen a associacions psíquiques imprevistes i sorgeixen de la fantasia còmica, però recolzen en la contigüitat i la similitud. Sobretot regeix la capacitat humana de creació burlesca i l’afany de trescar a través del llenguatge les rutes del fantàstic.^[140]

Succeïa que en la societat preturística només es parlava públicament del sexe per prohibir-lo o culpabilitzar-lo. Es condemnava des de les trones, des de la família, des de l’escola. Però succeïa també que en un dia de festa —per la matança del porc, pels darrers dies de carnaval, vora els foguerons de Sant Antoni—, després de beure’s un tassó de vi, es destravaven les llengües i la gent cantava. Eren corrandes desvergonyides, alliberadores, que mostraven una altra realitat: la del sexe festiu i alegre, divertit i burlesc. Hi havia llibreries que tenien el llibre amagat sota el taulell, ni que fos una paperina de cocaïna. El compraven —també els capellans— en secret, com es compraven —llavors aquestes coses produïen empegueïment— els preservatius. Al llarg de quasi quaranta anys se n’han fet diverses edicions i milers de fotocòpies. A mi m’agrada que se’n facin fotocòpies, perquè permeten la difusió de les cançons. Els joves d’avui tornen a cantar-les. Les han après per mitjà del llibre, que ha servit de pont entre els últims que restaven de la societat agrària i els primers postmoderns. Posteriorment, vaig publicar-ne una segona part en què reunia materials narratius i teatre. Alguna d’aquelles obres, per exemple Es rector de Son Pinyol, la vaig reconstruir a partir dels fragments que vaig recuperar de la memòria de la gent que n’havia fet representacions clandestines.