Llavors un altre debat aglutinà les veus preocupades per l’educació i encengué la polèmica entorn de la nova llei impulsada pel ministre José M. Maravall. Ressonaren, sobretot, les veus dels partits polítics i la de la gran patronal de l’ensenyament. Es parlava de les insuficiències de la llei, de la llibertat de càtedra, de l’ideari dels centres escolars, del finançament, de l’elecció dels directors, del xec escolar, de la desaparició de la inspecció… Es criticava que la nova llei no posava fi a la dualitat de centres, públics i privats, sinó que encara afegia una nova modalitat: els col·legis concertats. Les posicions arribaren a crispar-se. Pel gener havia acabat l’última correcció d’Angeli musicanti, la novel·la en la qual havia treballat durant cinc anys i que finalment podia enviar a Josep M. Castellet, d’Edicions 62. Havia tret el títol d’una pintura de Fra Angelico perquè volia que tingués un aire incert de faula, com de conte antic que suggerís la irrealitat salvatge del temps viscut. Al capdavall —cada instant era corrosiu— em produïa una certa angoixa veure els més espavilats, i a l’encop els més avisats dels franquistes, encoberts amb la disfressa de demòcrates, la metamorfosi d’aquells que, amb l’assentiment dels partits d’esquerra, ens volien fer creure que, lluny del poder opressiu de la dictadura, estaven disposats a recuperar amb nosaltres les llibertats. Que ningú no cregui que havia desaparegut la por. L’administraren perfectament a fi d’escatimar l’afany que havíem posat en els temps nous. Cert és que havia fet altres coses durant aquells anys. Havia escrit alguns textos per a lectors joves, que es publicaren durant els primers vuitanta: Diumenge, després de lluna plena, La serpentina, El corsari de l’illa dels Conills, que fou premi de la crítica Serra d’Or, la versió teatral del qual havia guanyat el premi Cavall Fort-Moviment Rialles. La novel·la s’iniciava amb una cita d’Així parlà Zaratustra, de Friedrich Nietzsche, que deia: «Fuig cap allà dalt on bufa un vent rude i fort». Sovint he pensat que Angeli musicanti era la síntesi del que havia escrit amb anterioritat, la fusió de les meves primeres provatures de narrador, dels que foren els meus anys d’aprenentatge, encara que tots els anys són bons per aprendre i per desaprendre; perquè a vegades cal defensar-te del que has après. En la base de la novel·la hi havia el relat que Martí Vicenç —en Martí Bonjesús de Pollença— m’havia fet de la persecució i el martiri del seu pare, tot just en començar la guerra civil. El pare d’en Martí també es deia Martí i el seu estament era de teixidor. I havia partit cap allà dalt, a la muntanya aspra, malgrat el vent rude i fort que hi bufava. Més fort i més rude, emperò, bufava a la terra plana. Heus ací el començament de la segona part: «Foren llargues les nits i els dies llargs; llargs els camins, les pluges, llargues les vetlles solitàries. Vaig arribar a perdre la idea del temps, la noció dels dies, la trajectòria de l’any, el curs de les hores…».^[153] Potser era un poema d’amor a la vida a través dels llenguatges del somni, la història d’un home que s’escapa del temps i explica les antigues derrotes del seu poble. S’hi parla de la guerra, de la por, de la persecució política, de l’assassinat, del rebel, l’home revoltat, del fill del falcó que s’havia escapat del cos d’en Gaspar Setrill el dia que l’assassinaren enmig de la plaça, de la mòmia d’estopa en què s’havia convertit el seu perseguidor, dels àngels que, tard o d’hora, tanmateix passaran i faran músiques. La crítica parlà de la fantasmagoria mítica de Faulkner, del fluir oníric de la història, de l’amargor del fracàs col·lectiu.

Hi havia en la base d’aquella novel·la un altre element que hauria de considerar: alguns dels materials estudiats en ocasió de la tesi de doctorat. Abans d’emprendre l’anàlisi de la història d’en Marcos, que era el projecte central de la meva recerca, havia escorcollat en els textos literaris i filosòfics que, en el transcurs del temps, se centraren en el tema de l’home salvatge i solitari, recurrent al llarg de la història, amb la intenció d’encarar-lo amb la cultura i la imperfecció de la vida col·lectiva. Hauria de retrocedir al Poema de Guilgameix, que conta la peripècia de Guilgameix, rei d’Uruk, que visqué a Mesopotàmia durant el tercer mil·lenni abans de Crist, i Enkidu, l’home silvestre que s’alimenta de fruites salvatges i d’herbes, conviu amb les gaseles i acut a beure als mateixos abeuradors que els antílops. Però també al mite de Caín i Abel, dos models enfrontats de societat, la del conradís i la dels pastors. I als mites grecollatins, plens d’històries d’infants que es criaren entre animals, i al bon salvatge de Jean-Jacques Rousseau, i a Robinson, i a Mowgli, que sap que les lleis de l’Imperi britànic són tan perfectes com les lleis naturals. I he de citar Vendredi ou les limbes du Pacifique, de Michel Tournier, i les lliçons impagables de La Pensée sauvage, de Claude Lévi-Strauss.

L’editor va tardar un any i mig a treure la novel·la des que li havia lliurat l’original. No és infreqüent que allarguin la demora, malgrat la pressa dels autors que esperen impacients. Tot just després que sortís Angeli musicanti, vaig obtenir el premi Sant Joan de novel·la. I és que, potser per espassar-me el desassossec de l’espera, havia escrit Els rius de Babilònia i l’havia presentat al concurs. Aquesta vegada, havia extret la citació que encetava la història del Llibre dels Salms, i hi explicava les vides d’uns homes i unes dones que havien après —ací aquests aprenentatges es fan molt de pressa— que els rius opulents de Babilònia passaven per l’illa.

Durant l’estiu del 1984, Til Stegmann organitzà una excursió científica a Mallorca. Vingueren amb ell setze estudiants de llengües romàniques de diverses universitats alemanyes, a més de la lingüista Christine Bierbach i l’escriptora Ginka Steinwachs, aleshores companya sentimental de Stegmann. Varen recórrer l’illa, pujaren a la muntanya de Randa, i no sé si, en aquell lloc mític, varen rebre alguna de les il·luminacions lul·lianes. Un horabaixa de juliol vingueren a casa. Havien visitat Miquel A. Riera, Josep M. Llompart, Blai Bonet… Els vaig parlar dels meus textos narratius, dels projectes literaris que tenia, i vaig respondre a les seves preguntes. Alguns d’aquells estudiants havien decidit de quedar-se un quant temps a l’illa, si és que trobaven un lloc d’acollida, amb la intenció de continuar la pràctica de la llengua parlada. A casa s’allotjà Axel Schönberger, un jove estudiant de Frankfurt, intel·ligent i afable, estudiós fins a límits difícils de concebre, i que disposava d’una gran capacitat per a l’aprenentatge de les llengües, capaç de desvetllar afectes, incapaç de mentir, persistent en les coses en què s’entossudia. Li posàrem estima. S’hi va estar tres mesos, però després tornà altres vegades. Perquè tenia dificultats amb la pronúncia de la erra vibrant, sonora —perruca, roba, carro, ràfega, rosa—, li vaig ensenyar un joc de paraules, un travallengua, que insistia en la dificultat que no era capaç de superar. Deia: «Un carro de putes / se’n va anar a la guerra; / el carro trabuca / i putes per terra». N’Axel repetia a tota hora els mots embullats de la cançó, insistent. Aconseguí vèncer la dificultat. Passat el temps, quan he anat a Frankfurt, a la fira del llibre, per a una lectura pública, per a la presentació de l’edició alemanya d’alguns dels meus llibres, ha vingut a esperar-me a l’aeroport. Ens hem trobat just davant la porta de sortida dels passatgers i, després d’abraçar-nos, les seves paraules de benvinguda consisteixen a dir-me «Un carro de putes se’n va anar a la guerra…», perquè m’adoni que l’exercici que vaig proposar-li fou eficaç. Sempre que vingué, perquè volia correspondre a la nostra hospitalitat, s’enderià a aportar-nos algun benefici. La cosa més valuosa que tenia eren els seus coneixements, així que a vegades féu classes de llatí als nostres fills, però un dia descobrírem que feia classe d’alemany a la mare de n’Alícia, i arribàrem que ens posava un duro de multa si descobria que dèiem un castellanisme. Amb els diners que recaptà de les multes, quan era a punt de marxar al seu país, va comprar un pomell de roses, les portà a n’Alícia i li’n féu obsequi.

1984

27 de setembre

A l’escola de sa Indioteria s’ha produït un conflicte provocat per un grup de pares contraris al fet que s’imparteixin dues àrees d’ensenyament en llengua catalana. N’Alícia n’està dolguda, sobretot per com han anat les coses i la humiliació per la qual han passat els mestres, consentida per la inspecció i la delegació del ministeri. Un equip de mestres havia programat dues àrees en català: ciències socials per a tots els cursos i matemàtiques per a la segona etapa de bàsica, la junta de pares ho havia aprovat, però un grup reduït, vinculats a ideologies polítiques extremes, en anar a comprar els llibres han dit que no els volen. Aconsegueixen fer una assemblea i aquell grup reduït de pares crida desaforadament, no deixen que ningú parli, boicotegen qualsevol intervenció i no permeten que intervingui ningú que tingui una opinió contrària a la seva.

La junta directiva de l’associació de pares havia convidat algunes persones que els fessin costat. Hi havia els professors Joan Miralles i Jaume Oliver, l’inspector Miquel Vives, el professor Felip Munar i dos mestres de l’escola des Rafal Vell, que fou pionera en la introducció del català com a llengua vehicular a l’escola. No han pogut dir res, perquè només han parlat els que hi estaven en contra i hi ha hagut crits i renou. El director ha proposat una votació. Hi havia pares que votaven amb els dos braços enlaire. Ha guanyat el no. Llavors s’han adonat de la presència entre el públic de Jaime Martorell, del Centro Cultural Mallorquín, que incitava la gent a la protesta. Ningú no sabia com havia accedit a la reunió. En secret, l’inspector Llorenç Vidal esperona aquests pares hostils. Qui ho hauria pensat? El vaig conèixer de molt jove, no tenia més de setze o disset anys, i gràcies a les seves indicacions vaig descobrir la poesia de Salvador Espriu, de Blai Bonet, de Miquel Martí i Pol… Em vaig subscriure a la revista Ponent, que ell havia creat, a la col·lecció de poesia «La Font de les Tortugues», i, els anys en què havia exercit de mestre al meu poble, havia impulsat la gestació de Castellitx, uns fulls en els quals un grup de joves publicàrem les nostres primeres provatures literàries, de recerca històrica i d’etnopoètica. No tractaré d’escatir el camí que havia fet fins a convertir-se en un militant contra la normalització de la llengua, fins al punt d’humiliar els mestres que, tímids, s’atrevien a emprendre de manera experimental l’ensenyament d’una o dues àrees en la llengua del poble. Enmig de tant d’escàndol, aquells mestres s’atrevien a dir: «Si el que volem, únicament, és que aquests nins també sàpiguen parlar mallorquí».

L’inspector ha guanyat la partida en permetre que un grup reduït de pares manipulassin bona part dels altres. I se’n fot, que els mestres n’hagin sortit malparats.

30 de setembre

Una nina, en veure el pare receptiu contra els mestres, ha denunciat la seva mestra a l’inspector dient que l’havia tret fora de la classe perquè es negava a parlar català. L’havien pressionat perquè ho digués, i no era cert.

2 d’octubre

Ha vingut a casa Tomeu Suau, el rector de la parròquia de sa Indioteria, sempre disposat a combatre el fum de l’odi. Un home bo. Ens ha dit que, aquest matí, uns pares deien dins la taverna que, si a l’escola no fan el que ells diuen, trauran a fora els mestres a garrotades.

3 d’octubre

El delegat del ministeri ha tret una nota en què diu que l’escola de sa Indioteria no tenia permís de la comissió mixta per impartir les classes en català. Ho havia sol·licitat a la delegació, i aquesta havia demanat un informe a l’inspector Llorenç Vidal, el qual havia dit que la sol·licitud tenia defectes de procediment.

Ara es diu que els mestres varen avançar-se, que no esperaren la resposta de la comissió mixta; però també es diu que és natural que s’avançassin, car la comissió només es reuneix una volta a l’any i es podria parlar de silenci administratiu.

5 d’octubre

El delegat provincial ha acudit a l’escola. Ha reunit els mestres i els ha dit: «Si els pares no volen català, no n’heu d’ensenyar. Ells tenen el dret de decidir. Per què heu d’integrar-los a la societat, aquests al·lots, si els pares no volen que s’integrin? I els llibres en català que els heu fet comprar, els portau a la delegació i en berenarem tots els matins. Tornau a començar. Ara això és com un jardí al qual un aiguat us ha pres la terra. Tornau a dur-hi senallades de terra, a poc a poc…».

Tingueren el suport d’alguns claustres, no gaires, de diversos col·lectius d’ensenyants, de la cèl·lula del Partit Comunista de sa Indioteria.

2 de novembre

Dia dels morts. Es reuneix la comissió mixta i aprova que les àrees sol·licitades per l’escola de sa Indioteria s’imparteixin en llengua catalana, però que els mestres procurin que tots els alumnes entenguin la matèria. I que facin una enquesta dirigida als pares, però que no es pregunti si volen o no volen… I que si els dóna la gana de tenir els llibres en castellà, que els hi tinguin, sempre serviran per fer activitats complementàries.^[154]