Els retrets que feia na Maria Aurèlia es referien a l’ús de certes paraules que contradeien el realisme del text. I posava l’èmfasi en alguns, pocs, exemples: «La senyora Concepció Roca em confessà una llarga experiència de frustracions i de penúries» (cap. XV), «Jo estava disposat a integrar-me…» (cap. XXIII), «… qui sap la neteja de cervell…» (cap. XXXV). Segurament, a l’hipotètic segle XIX, en què succeeix la novel·la no es devien emprar les paraules «frustració», «integrar-se», «neteja de cervell» en el sentit en què les fem servir al temps actual, i això trenca la veracitat o la versemblança del discurs, que no s’ajusta als cànons realistes. Potser na Maria Aurèlia, perquè l’havia llegit de pressa, no havia entès que Els alicorns no és una novel·la realista ni, encara menys, una novel·la històrica, sinó que el que pretén és parlar del present des de la seva dimensió mítica: un present que es projecta en un temps indefinit a fi d’obtenir el benefici d’una mica de llibertat insolent. Només volia parlar de mi, però no era fàcil. Havia de fer un pacte amb el lector i desplaçar la història cap a un temps sense temps on pogués projectar la violència i la por que es filtraven —havien seguit un procés de sedimentació— en l’imaginari dels pobles de l’illa.

A mitja tarda, poc abans que entràs el fosquet, anàrem amb n’Alicía, les nines i el nin al passeig de Sagrera. Hi anàvem a esperar l’arribada dels Reis d’Orient, que, encara avui, arriben en una barca per mar i desembarquen davant la Llotja de la Mercaderia. Hi havia molta de gent. Els infants tenien una misteriosa brillantor als ulls. Els Reis pujaren en unes carrosses i passaren molt a prop de nosaltres. Llançaven caramels de llimona, i menta, i taronja. M’havia posat les nines assegudes a les meves espatlles, una a cada banda. N’Alícia portava en Pere a coll. Quan entràrem a casa, els Reis ja havien passat i el menjador era ple de joguines. Aquella nit varen tardar a tenir son. A en Pere li havien portat un cavall blanc, i l’estirava per la brida sense gosar deixar-lo de les mans. Era tard i va sonar el telèfon. Des de Barcelona un periodista em demanava si podíem concertar una entrevista per a l’endemà, a darrera hora del matí. Em va dir que potser Els alicorns guanyaria el premi Josep Pla, que havia llegit Han plogut panteres i que li havia agradat molt. Vaig contar a n’Alícia el que m’acabava de dir el periodista i em va advertir que fos previngut, que no em fes il·lusions. Llavors no el coneixia, aquell periodista. Era Josep M. Huertas Claveria, amb qui després vaig fer una amistat franca, espontània. Havia començat a escriure a El Correo Catalán durant els anys seixanta i havia fet periodisme social, alhora que mostrava inquietud pels marginats —eren els temps dels grans fluxos migratoris i del barraquisme—, fins a convertir-se en un referent del periodisme català contemporani. L’any 1975 —era vigent la Ley de Prensa e Imprenta de Fraga Iribarne, del 1966— publicà un reportatge a Tele/eXpres, «Vida erótica subterránea», on afirmava que durant la postguerra un bon nombre de meublés eren regentats per vídues de militars, a causa de la dificultat que hi havia per obtenir el permís d’obrir-ne després de la guerra. El capità general de Catalunya, el senyor Coloma Gallegos, es va indignar i en Josep Maria fou detingut i processat. La cosa encara es complicà més quan el van acusar de donar suport a un etarra. L’acusaren d’injúries a l’exèrcit, de col·laboració amb ETA. Hi hagué una vaga de periodistes, que li feren costat. Entrà a la presó Model el mes de juliol del 1975, pocs mesos abans de la mort de Franco, i en sortí el mes d’abril del 1976, gràcies a una reducció de pena que derivà de la desaparició del dictador. Però érem a la festa dels Reis del 1972. A les set de la tarda, Josep M. Huertas em va fer l’entrevista per telèfon i em va dir que no era segur que Els alicorns guanyàs aquell premi, que la meva novel·la havia arribat a l’última votació, però també hi havia un original de Blai Bonet, la qual cosa significava que el premi se’n vindria a Mallorca. Afegí que el que sabia li ho havia dit algú relacionat amb el jurat.

6 de gener

A mitjanit m’han telefonat des de l’hotel Ritz els membres del jurat del Josep Pla de novel·la per dir-me que Els alicorns ha guanyat el premi, alhora que m’han felicitat. Josep Vergés diu que l’únic que no m’ha votat cap vegada ha estat Baltasar Porcel.

7 de gener

He viatjat a Barcelona. M’acompanya n’Alícia. Josep Vergés i Joan Teixidor ens esperaven als locals de l’editorial, al carrer del Consell de Cent. Hem quedat que demà dematí farem una sessió de fotografies i Josep M. Huertas em farà una entrevista per a Destino. Em diuen que la novel·la els ha agradat molt. Després hem vist n’Aurèlia i en Jaume, en Llompart i n’Encarna, que passen uns dies a Barcelona. M’han felicitat i Llompart em recorda que va prometre un ciri a la Sang. Li he dit que l’hi acompanyaré. Després hem acudit a casa d’en Robert Saladrigas i, a mitja tarda, hem visitat n’Aurora Bertrana. M’han fet patir, la seva solitud i la sensació de desengany que transmet. De nit, hem vist El retaule del flautista, al teatre Capsa. Ens hi hem divertit.

8 de gener

He acudit a la redacció de Destino. Joan Teixidor m’ha ensenyat el treball de Porcel sobre el premi, que ja és a les màquines per al proper número de la revista. No ha estat generós.^[53]