Els primers dies de vacances d’estiu, vaig partir a Andalusia. Volia visitar els pobles i entrevistar les persones que en Marcos havia citat en el seu relat i confirmar la veracitat del que contava. M’hi acompanyà un gran amic, Miquel Rayó, amb qui vaig compartir el treball de camp i l’aventura de córrer pels camins de la serra de Còrdova. Llavors no hi havia vols directes amb les ciutats andaluses i optàrem per volar a l’aeroport d’Alacant. Hi arribàrem de matinada, quan encara no hi veien. Llogàrem un cotxe i partírem. Dinàrem a Albacete i arribàrem el vespre a Linares, on passàrem la nit. L’endemà emprenguérem de nou la ruta. L’ajut d’en Miquel fou extraordinari, i les observacions que feia, en sentir les respostes dels entrevistats, de gran valor. A vegades paràvem el cotxe perquè en una branca d’un arbre havia comparegut un ocell que en Miquel tractava d’identificar. Ens extasiàvem davant la natura agresta de Sierra Morena, davant l’espessor dels alzinars, l’escassesa d’aigua, encara que, al fons d’una vall, n’intuíssim un regueró, com una serp coberta d’escates lluents. En Marcos sabia que havia nascut a Añora l’any 1946, que els seus pares, Marcos i Araceli, migraren a Madrid. Allí va morir la mare i deixà dos fills més, que anaren a viure a casa d’uns familiars. Recordava que el pare portà a casa una altra dona que també tenia un fill i que marxaren de Madrid i s’instal·laren a Fuencaliente, en terres de Ciudad Real, en plena Sierra Morena, dedicats a la producció de carbó vegetal, enmig d’una garriga, vora un bosc d’alzines. Era a començaments de la dècada dels cinquanta del segle XX. Es recordava, també, dels maltractaments de la madrastra, que l’obligava a anar a robar glans per alimentar dos porcs que engreixaven en una soll pròxima a la cabana de carboners. En Marcos era conscient que feia nosa, sabia que la seva presència era una càrrega. Un horabaixa es presentà un home muntat en un cavall roig, entregà uns diners al pare i se l’emportà. L’havien venut. Se l’endugueren a la vall, però en cap moment va tenir la sensació de pèrdua. No sé si es podria afirmar que el satisfeia, la vida solitària que li imposaren, malgrat la por que li provocaven els esgarips i els xiscles dels animals, sobretot quan venia la nit i els boscos s’omplien de fosca. Es recordava que a Fuencaliente hi havia uns penyals —la Peña de la Cruz—, fermats amb cadenes per temor que es desprenguessin de la muntanya i esclafassin i destruïssin el poble. Quant a la seva familiaritat amb els glans, abans que se’l traguessin de sobre, constituí un recurs al qual va haver d’acudir moltes vegades. Itard conta que en Victor, durant els primers dies de vida entre els homes, no volia menjar altra cosa que glans, patates i castanyes crues. I Rafael Sánchez Ferlosio diu que en la memòria del «sauvage de l’Aveyron» era imprès el gla, estrany supervivent de l’edat prehistòrica i relíquia de la pàtria originària. Però cal tenir en compte els condicionaments socioeconòmics d’aquell temps de postguerra, quan la misèria i la fam recorrien els pobles andalusos. A Cardeña parlàrem a la rectoria amb el responsable de la parròquia, el qual, tot i que havia sentit parlar dels fets que indagàvem, els va minimitzar i ens va dir que d’això feia molt de temps, que, actualment, un autocar recull els al·lots que viuen per foravila i els porta a l’escola del poble… Hi vàrem localitzar un germà de la madrastra, que, en veure’ns interessats per aquest cas, pensà que érem dos policies i es renegà a contar res. Ens va dir que no se’n recordava. Dins la taverna, un cabrer vell ens va confirmar l’existència de llops i ens va dir que sovint els cabrers dormien amb les cabres perquè els llops els prenien els cabrits de ran dels peus. Un altre m’explicava que anava a festejar amb un garrot d’ullastre en les mans, per si li sortien els llops. I un altre em va dir que, quan hagué acabat la guerra, durant els primers anys de la dècada dels quaranta, els llops envestien més les persones, avesats com estaven a menjar-se els cadàvers humans. Dins aquella taverna, que era propietat del batlle de Cardeña, vaig poder entrevistar el fill del senyor que havia comprat en Marcos al pare i se l’havia endut a la vall solitària. Quan la Guàrdia Civil el va caçar, el portaren a Fuencaliente i enviaren a cercar l’amo de les terres on l’havien trobat i el pare, que, amb tretze anys que havien passat, havia envellit. «¿Y la chaquetilla?», li preguntà en veure que portava una pell que li cobria el cos. Aquells dos homes es posaren d’acord per dir que el tenien llogat, que el pare cobrava un tant cada mes per la feina del fill. No hi va haver ni atestat ni denúncia. Ho taparen. Al quarter de la Guàrdia Civil no hi havia un sol paper referit a la història d’en Marcos. Vaig parlar amb el sergent. Em va dir que era nou a aquell lloc, que la resta dels guàrdies no hi portaven més de tres anys. En l’entrevista, el fill d’aquell senyor tractà de pal·liar els esdeveniments. El pare ja era mort. «Llavors era normal —deia— que els infants, a partir dels set anys, treballassin al camp, sovint rere un ramat de cabres, una guarda de porcs, en la recollida de glans. A casa en teníem sis o set. I em record de la mare que, durant les vetllades d’hivern, vora el foc, els esplugava els polls». Era normal. I em contaven la història del Jesusito, que es va pelar el cap de tants de polls que duia; del Manolito, que no parlava; d’un altre que, per causa d’una tempestat, es refugià en una cova i el trobaren mort. Em contaven que, sovint, els fills dels cabrers no sortien de la muntanya ni anaven al poble fins que havien de partir al servei militar.

En Marcos baixà a les planures de Lopera, en terres de Jaén, amb les ovelles que conduïa cap a les pastures d’estiu Miguel Ruiz Alcalá. Vàrem parlar amb ell i amb la seva dona: ambdós ens descriviren l’estat d’en Marcos quan l’havien trobat: els peus callosos, perquè havia anat molt de temps sense sabates, desconeixia la vida entre els homes i era molt salvatge… Un jove seminarista, Juan Luis Gálvez Navarro, fill del metge del poble, li ensenyà el que era més elemental per a la convivència. Vaig parlar amb ell. Havien passat moltes coses. Quan vaig acudir a la seva casa de Madrid, em va contar que havia estat missioner a l’Àfrica, que s’havia secularitzat i casat, que tenia fills… Em va dir que era costum, a l’estiu, que les ovelles de Cardeña baixassin a pasturar pels rostolls del pla. Hi havia moltes coses que li eren estranyes. Tenia un vocabulari molt pobre i algunes habilitats per fer músiques amb un tros de canya o amb una fulla verda que es posava a la boca. Caminava a gambades. Havia viscut abandonat, com un animal, i havia dormit moltes nits enfilat en un arbre.

Posteriorment, vaig recollir altres testimonis. Un dels més importants fou el de sor Luisa Delgado, religiosa de la congregació de les Filles de Sant Vicenç de Paül, que tenien cura d’una residència per a convalescents al carrer Argüelles de Madrid. Allí va anar a parar en Marcos després de dues intervencions quirúrgiques. Més tard, aquell centre fou traslladat a Pozuelo de Alarcón, i allà fou on vaig entrevistar-me amb sor Luisa, que, a força de pregar-li-ho, va treure una capsa de fitxes entre les quals trobàrem la d’en Marcos. Contenia algunes dades que em foren d’una impagable utilitat.

Des del primer dia vaig saber que en Marcos era fill de la fam, de l’estretor, de la penúria econòmica i la misèria social. Sabia que feia nosa, i, perquè feia nosa, el pare el va vendre. L’abandonaren en el moment en què havia d’encercar els camins de la socialització i hagué de dirigir la recerca de l’altre cap als animals amb els quals va conviure: les cabres, els cérvols, el senglar, l’àguila, el llop… Sobretot el llop. I aprengué els llenguatges d’aquests animals que, encara avui, reprodueix: el cant dels ocells, el crit de zel del cérvol, els renous amb què s’entenia amb la guineu, amb els llops, amb la serp. El seu llenguatge s’enriquí amb l’aprenentatge dels rugits d’aquells animals amb els quals va creure que convivia. Perquè és més important el que en Marcos imagina que li succeeix que no allò que li succeeix en realitat. La imaginació fou el que el va salvar de la solitud. Però això ens passa a tots…

2 de juny

He acudit a la manifestació per a una universitat pública, una aspiració legítima. Dies abans, he signat el manifest per a la reforma de l’ensenyament universitari que hem elaborat conjuntament professors i alumnes. Hi hem reclamat l’autonomia, la gestió democràtica, la implantació de la llengua catalana, un contracte digne.

4 de juny

A l’escola hi ha rates a la classe dels nins de primer curs. S’han menjat les vores dels llibres i dels quaderns i han destrossat les teresetes del guinyol.

11 de juny

Hem fet una assemblea general de l’Associació de Pares. Estic fart —i també ho estan els pares i els mestres— de les intromissions de don Miquel, representant de la propietat de l’escola. He posat les meves condicions i he afirmat que, en el cas que no siguin acceptades, el curs que ve demanaré el trasllat en un altre centre.

12 de juny

En Pedro Prieto, que tinc de company a l’escola, se m’acosta per dir-me: «Este hombre —es refereix al capellà— pronto nos va a quitar los pantalones».

15 de juny

Hem acomiadat en Pau, el mestre que ha decidit anar-se’n. Va participar en el concurs de trasllat i ha obtingut una plaça a l’escola Miquel Costa i Llobera de Palma. En fer la sol·licitud, em va dir, i ho va dir amb una dignitat exemplar: «Quan t’adones que en un lloc fas nosa, has d’anar-te’n».

A mi m’ha sabut greu que se’n vagi. Ha estat un bon company, el primer que vaig tenir quan només érem dos, i ens repartíem tot l’ensenyament, i arribàrem a encabir cinquanta, seixanta alumnes a cada classe, fins que vingué en Joan i vàrem esser tres. L’escola creixia molt de pressa. En tot moment hem hagut de lluitar contra l’adversitat, que ens arribava personificada pel representant de la propietat de les instal·lacions, sempre disposat a treure’n un guany i embutxacar-se’l.

17 de juliol

Les accions de don Miquel són insuportables. Ara s’ha negat a pagar l’estiu als professors de formació professional i els ha donat de baixa de la Seguretat Social. M’ho explica na Rosa. Ens hem trobat aquesta tarda a la manifestació contra la degeneració del Puig de Sant Pere, el barri mariner. «No volem més rates!», hem cridat. «No volem més rates!».

20 de novembre

Aquest matí, com tots els dissabtes, he anat a la redacció del diari Última Hora. Víctor Alomar —fill de Gabriel Alomar— m’ha dit que ha llegit l’article de Josep Fortesa-Rei a la revista Lluc sobre l’assassinat d’Emili Darder i que li ha agradat. Diu que sap del cert que, quan l’afusellaren, ja era mort, que afusellaren un cadàver. El metge militar de la presó, un tal Orbaneja —un feixista, diu Víctor—, li posà una injecció amb la voluntat de matar-lo, perquè no podia consentir que un metge, un home de la seva professió, fos afusellat. «Ho sé cert —diu—, afusellaren un mort. I la gent aplaudí».

21 de novembre

A Pollença he parlat enmig de la plaça a l’acte de presentació del Congrés de Cultura Catalana. Hi he trobat alguns alumnes del curs passat a la facultat. M’ha vingut un record de fa molts d’anys. Tenia nou o deu anys i vaig anar a Pollença per la fira. El meu pare tenia el trast parat damunt aquesta plaça, gairebé al mateix lloc on avui han alçat el cadafal. Vaig acudir-hi a veure’l, perquè hi havia un camió que partia d’Algaida i havia d’emportar-se els nostres firaires —el pare, mestre Colau, en Joan Curro, els de ca sa Viuda Móra— al Dijous Bo d’Inca. El pare havia vigilat tota la nit el gènere dins la peixateria, sense poder dormir, perquè no havia trobat lloc ni posada.

22 de novembre

Avui he sabut que fa tres dies va morir Manuel Andreu Fontirroig, l’home que em presentà en Marcos i em deixà la seva casa per entrevistar-lo.

26 de novembre

Per primera vegada els mestres ens hem posat en vaga.

Em diuen que l’inspector Gabriel Salom va telefonar al col·legi Santa Isabel dels Hostalets. Va dir:

—Entrin, entrin a les classes immediatament a les bones, no fos cosa que els hagin de fer entrar a les males.

Els mestres ho comunicaren a la Delegació i l’endemà va presentar-s’hi que semblava un xot.

—No, si vostès tenen llibertat i jo vaig dir el que no volia dir… Retirin la denúncia. Creguin que sóc liberal, molt liberal sóc jo. Mirin si sóc liberal que em fic al despatx i no en surt per res. Tinc més de cinquanta advocats preparats perquè em defensin, si qualcú s’atreveix a mentir. Perquè jo no vaig dir que els farien entrar a classe a coces pel cul… Sóc un manat, jo, i qui sap si d’aquí a quinze dies també en faré una, de vaga.

Un mestre va respondre, però en veu baixa:

—Si l’hi manen, segur que la farà.

Em diuen que el batlle de Maria de la Salut es presentà a l’escola i apallissà un mestre que feia vaga. En un altre poble, el batlle envià un municipal i advertí als mestres que feien vaga que, si no començaven a fer escola, els prendran les estufes de les classes.^[128]