A les darreries de setembre, tot just començat el curs escolar, vaig acabar Els alicorns. La vaig escriure a Llubí, durant l’estiu. A vegades, a mitjan horabaixa, feia una pausa i parlava una estona amb na Caterina de Tirasset, la nostra veïna, que, des que arribàvem, no tenia altre delit que viure al nostre costat i ocupar-se de les nostres filles i del nostre fill. Un dia cercava un home que tingués una somera i li demanava que l’enganxàs al carro i els portàs a voltejar pel poble; un altre dia, ens ajudava a fer uns caparrots per a la cercavila de la festa, i, passat Sant Feliu, quan els treballadors municipals desenramellaven la plaça, ella era al peu de l’escala disposada a aplegar un feix de paperí perquè nosaltres embellíssim l’espai —una petita part del jardí— on aquells nins i nines, nostres i d’altres del carrer, organitzarien les comèdies i alçarien les fabulacions. Era una alegria veure aquell embalum blanc, del qual sortien dues cames falagueres, davallar el carrer Nou des de la plaça. I els al·lots li sortien a camí i li feien festa. Descansava de l’escriptura i parlava amb na Caterina dels homes i les dones del temps passat, de les seves cobejances i els seus neguits. També de les impaciències. Aquelles converses em serviren per construir els espais en què vivien els meus personatges, la tensió dramàtica de la terra, injusta i rebel alhora. I, quan acudíem a Algaida a veure els pares, els caps de setmana, parlava amb la padrina Llucia perquè tornàs a contar-me la història d’en Durí, i ella, que havia conegut mestre Tomeu Montserrat i havia vist representar una infinitud de voltes Ses coves de Galdent, m’explicava les emocions del poble en encarar-se amb la representació del drama. Tanmateix, un drama col·lectiu. I a contar-me els paisatges per on s’havien amagat els bandejats: les pedreres de Galdent, el senderons que serpegen entre porrasses i ullastres, els camins vells, el puig d’en Rectoria, el de ses Bruixes, el de s’Escolà, que també formen part del massís de Randa. Potser són paisatges fundacionals: des d’aquells espais havia imaginat els meus homes rebels, però tenien els peus de fang, i havia construït una història on es projectaven l’adversitat, la misèria mental i la por.
16 d’octubre
Josep M. Llompart m’ha telefonat. M’ha dit si podia passar per l’editorial Moll per signar uns exemplars de L’abisme i d’El silenci. Diu que un jove misser vingut de Catalunya de vacances a l’illa, i que admira aquestes dues novel·les, ha acudit a l’editorial amb la idea d’aconseguir la signatura de l’autor. Li he dit que hi aniria a començaments de la propera setmana. També m’ha dit que li han telefonat de Nova Terra i li han demanat que faci la presentació d’Han plogut panteres. Llompart ho ha acceptat i han fixat la data. Serà a la llibreria Tous, dia 9 de novembre.
22 d’octubre
Avui he conegut Blai Bonet. He tingut la impressió que ens coneixíem de tota la vida.
24 d’octubre
Ahir a la nit va venir a ca nostra en Biel Mesquida. Ens va llegir uns poemes, escrits de fa poc. Em quedaren uns versos dins la memòria, que es repetien contínuament: «Mai no sabrem on és / el cementiri de les roses…». Avui he pensat que el segon vers podria servir-me de títol per a un recull de relats breus que tot just he enllestit. Li he telefonat per demanar-li permís i li he dit si pot enviar-me la citació exacta, juntament amb el títol del poemari al qual pertany.[39]