Però l’aire es feia cada dia més irrespirable. Persistia la tensió política, es declarava l’estat d’excepció, es produïen noves detencions i tornaven a instrumentalitzar la por. Potser la por desembocava en l’escriptura, com un refugi on podia contar —em podia contar— la negror d’aquell temps. Les nits d’hivern, quan les nines i el nin ja dormien, em posava a escriure. Construïa la ficció d’un món espantós que, finalment, va dir-se Han plogut panteres. No sabria dir si fou un somni sinistre.
A començaments d’estiu, Llorenç Villalonga s’havia enfadat amb Jaume Vidal Alcover per un article que sobre la seva narrativa —en realitat era una conferència llegida tres anys enrere a l’Aula de Novel·la— havia publicat al número de juny de la revista Lluc. En parlàrem alguna d’aquelles tardes a la casa d’estiueig que la família del notari Vidal tenia al Mal Pas, on na Maria Aurèlia i en Jaume passaven unes setmanes de vacances. Hi acudíem algunes tardes amb n’Alícia des de Llubí i ens engrescàvem en la conversa que durava fins a posta de sol i, a vegades, fins a mitjanit. Per Nadal havien acudit a visitar el matrimoni Villalonga. A dona Teresa no li feia gràcia que en Jaume hi portàs na Maria Aurèlia perquè la considerava una pecadora. Una dona que viu amistançada amb un home no podia esser ben rebuda a ca seva. Malgrat això hi acudiren per Nadal. Els tragueren una safata amb bessons d’ametlles torrats i unes copes de xerès. Només oferien ametlles els anys en què el bessó anava car. Quan el preu era baix, no queien en la vulgaritat d’obsequiar les visites amb ametlles. El malestar venia d’anys enrere per causa del pròleg que Edicions 62 havia encarregat a en Jaume perquè encapçalàs el primer volum de l’Obra completa de Villalonga. D’aquí també derivà l’enemistat d’en Jaume amb Joaquim Molas, que, finalment, féu el pròleg, de tant que tardava en Jaume a fer el seu. Molas aplicà a la novel·la Bearn els postulats de la crítica marxista, i derivà a la lluita de classes. Per a Jaume Vidal, Villalonga era un farsant, i Bearn, la construcció literària d’un món inexistent. Un món que no es correspon amb la realitat social i que Villalonga construeix per tal de fer-se passar ell mateix per aristòcrata. Molas havia dit que, agnòstic i escèptic, Villalonga no creia en res. Contràriament, Vidal Alcover assegurava que defensava l’ordre establert perquè, arrecerat en aquest ordre, podia fer els seus jocs d’enfant terrible. I Molas havia caigut en el parany que el mateix Villalonga li havia parat: li havia fet creure que era un aristòcrata que no fa més que explicar el món que coneix. És cert que les relacions de Joaquim Molas amb els escriptors mallorquins mai no varen ser bones. L’enemistat amb Jaume Vidal i Maria Aurèlia Capmany va durar tota la vida, i l’un i els altres establiren els propis grups de poder, també dits sectors d’opinió. Vull dir que crearen sengles capelletes. Només Baltasar Porcel, que també estava barallat amb en Jaume, n’Aurèlia i Llompart, va restar al costat de Molas. Porcel havia dit, sempre disposat a la provocació, que Encarnació Viñas, l’esposa de Llompart, era una beneita. Si hi afegim que Villalonga titllava Cèlia, la germana morta de n’Encarna, de beneitona, tindríem tota la seqüència. Els altres, al marge de Porcel, se suposava que li érem contraris. I Molas va actuar sempre amb un cert desdeny cap als joves escriptors de Mallorca. Amb motiu d’un article que Guillem-Jordi Graells publicà a Serra d’Or[32] sobre les meves primeres novel·les, Molas el va reprendre. «Vols dir que n’hi ha per a tant?», va preguntar-li, escèptic.
Molas havia publicat una crítica demolidora contra La literatura moderna a les Balears, de Josep M. Llompart, tot i que Llompart no es cansava d’advertir que es tractava d’un aplec de lliçons de divulgació impartides des dels micròfons de Ràdio Joventut d’Inca en ocasió d’un curs de literatura. No va fer cas de les limitacions que exposava Llompart. I succeí que, passats els anys, un jove aprenent d’estudiós que volia congraciar-se amb Molas i requerir-ne la tutela sobre les seves anàlisis literàries, publicava escrits al diari Última Hora contra el llibre de Llompart i s’encobria en un pseudònim. A Llompart li feien mal, aquells escrits. A Villalonga i a dona Teresa tampoc no els havia fet gràcia que Baltasar Porcel s’escapàs a Barcelona amb l’escriptora Conxa Alós, una dona casada. Però quan Porcel retornava a Mallorca, ni que fos per un parell de dies, acudia a veure’ls. Hi anava sol.
Aquell any en què vaig anar a la trobada d’escriptors —castellans, bascos, gallecs i catalans— a la casa de Verines, a Astúries, Molas també hi era convidat. La trobada es dedicava al conte breu i em demanaren que n’escollís un entre els que tenia publicats i el traduirien al castellà a fi que tothom en tingués la versió traduïda. Vaig seleccionar «El regne del foc», del llibre Tango, publicat l’any 1977, que formava part d’un conjunt de cinc narracions que havien obtingut el premi de narrativa a les Festes Populars de Cultura Pompeu Fabra, el 1976. En aquell text havia experimentat en un camp en el qual posteriorment he navegat sovint. Partia d’una idea de fantasia que havia après de Roger Caillois, en el sentit de ruptura de l’ordre. El fantàstic és la irrupció de l’inadmissible al cor de la quotidianitat, i podria dir-se que es tracta de la intromissió, a vegades violenta, del misteri en una seqüència realista. Vaig llegir-lo en veu alta. Alguns dels assistents, entre els quals hi havia Juan José Millás, me’n feren elogis. Els havia impressionat la forma en què introduïa l’estrany en un relat aparentment de caràcter realista. En acabar la sessió, se’m va acostar Joaquim Molas. Em va dir, com empipat:
—A mi no m’ha agradat, el conte.
Li vaig dir:
—Ho sabia. A tu només t’agrada Terenci Moix.
Tot i aquella enemistat a la qual ens havia menat la geografia, si de cas ens trobàvem, teníem una relació quasi afable. Mai no havia deixat de considerar-lo el personatge fundacional que era a l’hora d’escometre l’estudi i la comprensió de la literatura catalana, i el seu esforç dirigit a la modernització literària.
Abans de Pasqua es va morir la tia Ricarda Alomar. Morí a ca nostra, al pis de Ciutat, i traslladàrem el seu cos mort a Llubí. Era a punt de complir cent quatre anys. Havia nascut al carrer de Son Bordoi d’aquella petita localitat del Pla, l’any 1868, filla del mestre Antoni Alomar, don Toni Mostatxot. També aquells dies va morir a Santanyí Bernat Vidal i Tomàs, l’apotecari poeta. Només dues setmanes abans havia anat a visitar-lo amb Llorenç Moyà. El trobàrem en estat de prostració, profundament malalt. Era el matí d’un diumenge, quan hi anàrem. Ens va rebre amb afecte, trist de veure’s en aquella situació dolorosa. Li havia llegit en veu alta, ell no podia fer-ho per si mateix, la novel·la de Camilo José Cela San Camilo, 1936, publicada pocs mesos abans. Aquell home malparlava del llibre, que li semblava groller i vulgar, ple de brutors. Em vaig atrevir a dir-li que totes les paraules són bones per fer literatura, que per si mateixes no són grolleres, ni brutes, que depèn de com ressonen en la ment dels lectors, que som nosaltres que donam significat als mots… En Llorenç em mirava sorprès. En Bernat somreia i els ulls li brillaven, tènues, com si haguessin d’apagar-se. Però aquell home persistia en els crits, furiós contra la novel·la de Cela. Partírem poc abans de migdia. Ens acomiadàrem d’en Bernat, de na Catalina, de dona Bel, la mare. Hi tornàrem poc temps després, per acompanyar-lo al cementiri de Santanyí. Era a les darreries de març del 1971, un horabaixa de primavera, poc abans de la posta de sol.
Aquell hivern, tot just encetat el mes de febrer, havia tancat definitivament el text d’Han plogut panteres. Maria Aurèlia Capmany me l’havia demanat per a la col·lecció «J.M.» que publicava l’editorial Nova Terra i que ella dirigia. El projecte preveia que les tres primeres novel·les fossin de Manuel de Pedrolo, de Jaume Vidal Alcover i d’un escriptor jove. Vaig entregar-li el mecanoscrit a començament de març, però el govern de Franco havia tornat a decretar l’estat d’excepció i la novel·la hagué de passar per la censura. El censor no s’estigué de fer-hi retocs, però es dirigí a la supressió de paraules i frases, més que no a la mutilació de paràgrafs sencers. Arreu de la còpia que el censor va remetre a l’editorial hi havia una infinitud d’esborrancs, i això m’obligà a fer un enorme treball com de restauració per tal que el text tornàs a recobrar el sentit que havia perdut. Vingué a Mallorca mossèn Joan Carrera, que llavors dirigia l’editorial, i, en una excursió a la muntanya de Randa amb na Maria Aurèlia i en Jaume, signàrem el contracte d’edició. Nova Terra havia estat fundada per gent de la JOC —Joventut Obrera Cristiana— amb la finalitat de dur a terme, des de les posicions cristianes, una acció de resistència al franquisme. Allí vaig conèixer Alfons Carles Comín, un dels fundadors de Bandera Roja de Catalunya, que, posteriorment, s’integrà en el PSUC. De primer havien rebut la influència d’Emmanuel Mounier, que havia exercit el seu pes sobre l’esquerra antifranquista, i denunciaven les mentides del règim, induït pel capitalisme més inhumà amb la benedicció còmplice de l’Església.
Però l’infortuni planava sobre la novel·la: la intervenció de la censura, la destrucció de més de la meitat de l’edició per un grup d’incendiaris ultres que calaren foc als magatzems de l’editorial i, finalment, la suspensió pel govern de Franco de Nova Terra durant mig any perquè editava llibres marxistes.
A començaments d’abril vaig rebre una altra carta d’Aurora Bertrana.
Barcelona, 2 d’abril de 1971
Amic Janer,
Us envio unes bases del premi Bertrana perquè la comissió executiva ha allargat el terme d’admissió d’originals fins al 30 d’abril. Potser teniu una novel·la mig endegada i la hi podríeu presentar donant-li una empenteta. Tinc a casa una de les còpies del recull de contes presentat al Víctor Català. Els editors diuen que els llibres de contes no es venen. Però jo no desespero de trobar-li editor. Almenys ho intentaré. Potser un d’aquests contes —n’hi ha dos o tres que ho podrien— transformat en novel·la quedaria molt bé. Què sé jo? M’agradaria que ho intentéssiu. Tinc fe en el vostre talent d’escriptor. En tot cas, en el premi Bertrana, com en el Víctor Català, entre els membres del jurat hi teniu una amiga. L’amiga, encara que el que presenteu li plagui, no té més que un vot, però us invita a provar sort. I si veniu a Barcelona proveu de telefonar-me: 2313966.
Bona sort i endavant!
Aurora Bertrana[33]
23 d’abril
Sant Jordi. En acabar l’escola he acudit a la plaça de Cort. M’han dit que l’edició d’El silenci és a punt d’exhaurir-se. Hi havia el senyor Moll, i, rere la taula que l’editorial posa tots els anys davant la façana de l’ajuntament, he aprofitat per preguntar-li diverses qüestions de gramàtica. Li he contat que, fa pocs dies, era a Llibres Mallorca i entrà don Miquel Forteza. Va demanar una gramàtica catalana. Algú va preguntar-li:
—I encara no en sap?
Ell va respondre:
—No en sé. Aquí només en sap en Moll.
Francesc de B. Moll ha replicat:
—Doncs ni en Moll que no en sap.
27 d’abril
El Col·legi d’Apotecaris ha organitzat un acte d’homenatge a Bernat Vidal. Hi han parlat Guillem Colom, Climent Garau, Josep M. Palau i Camps, el psiquiatre Bartomeu Mestre, Joan Bonet, Josep M. Llompart, Miquel Pons. Han destacat el seu humanisme i el mestratge. Gràcies a ell, a mitjan anys cinquanta, va sorgir un grup de poetes que trencava els motlles envellits de la poesia d’avantguerra.
16 de maig
Hem anat d’excursió a l’avenc de Son Pou de Coanegra. Ens hem emportat les nines i els ha encantat la cova buida, plena d’una llum blanca que encega. Ens hem ficat per unes escletxes. Portàvem una llanterna i hem arribat a una altra cova on hi ha una font. L’aigua hi degota, transparent.
19 d’agost
Anit, n’Antònia Vicens ens ha convidat a sopar a ca seva. Hem baixat de Llubí a Palma i hem deixat les nines i el nin amb la mare de n’Alícia. Érem un grup d’amics que hem celebrat la publicació de la segona novel·la de n’Antònia, Material de fulletó, el títol de la qual era originàriament Jo, pecadora, que a mi m’agradava més per la connotació irònica. Maria Aurèlia Capmany ha renyat en Llompart, responsable del títol actual, i l’ha acusat de noucentista. Entremig, la novel·la n’havia tingut un altre de Bernat Vidal: El fas. Després de sopar hem acabat la nit a Can Vallès, al carrer del Socors. És un antic cafè concert reconvertit en sala de festes amb orquestra en directe i local de ball. Té un aire bohemi i una atmosfera neorealista fascinant, però trista. Hem cantat i ballat fins a la matinada. De principi, una cançonetista vestida amb bata flamenca ens ha dedicat «La Zarzamora», la dramàtica història de la puta que es reia dels homes que l’omplien de brillants fins que en trobà un, i justament era casat, del qual s’enamorà. «Decía la gente que si era de hielo, / que si de los hombres se estaba burlando, / hasta que una noche, con rabia de celos, / a la Zarzamora pillaron llorando». Cap al final de la nit, n’Alícia ha sortit a ballar sola enmig de la pista. Persistia la música i ella es desfeia en un seguit de moviments, com si embruixàs l’aire. De sobte l’antre s’ha convertit en un cofre misteriós i les dones de companyia s’han apartat de la barra i s’han acostat a nosaltres, atretes pel magnetisme de la ballarina solitària. Ara l’acompanyàvem amb els ritmes de les mans, i ella ballava, ballava. Ballava amb els braços, amb el cos, jugava lentament a fer volar les mans. L’aplaudíem. Jaume Vidal s’ha posat dret per aplaudir-la. Ha continuat la festa. El senyor Vallès, el propietari de la sala, ha vingut fins a nosaltres i li ha proposat de signar un contracte perquè hi vagi totes les nits.
—Vull que vingui a ballar com ho ha fet avui. Ho accepta?
N’Alícia li deia que no és una professional del ball. I somreia.[34]