Els últims anys de la dècada dels vuitanta encara foren temps de combat per la defensa de la natura. Cala Mondragó i l’illa de Cabrera foren declarades parcs naturals. I el barranc d’Algendar i la zona litoral boscosa compresa entre l’arenal de Son Xoriguer i cala Galdana, al sud de Ciutadella, foren declarats àrees naturals d’especial interès. I les platges de Son Bou, i es barranc de sa Vall, i cala Fustam, i Trebelúger, i cala Mitjana, també a Menorca. I s’Estany des Peix, a l’illa de Formentera. Són indrets la defensa dels quals va costar molts d’esforços: manifestacions, proclames, articles periodístics, debats… La violència d’aquells que volien enriquir-se de manera ràpida a costa d’espoliar el territori i el combat d’aquells altres que només teníem la raó. La preservació dels espais naturals no permet abaixar la guàrdia. Els especuladors i els traficants —ara se’n diuen inversors— sempre estan a l’aguait. Esperen.

Vaig publicar, aquells anys, dos llibres d’assaig. Un d’ells, Pedagogia de la imaginació poètica, el vaig escriure a Roma. La Fundació Serveis de Cultura Popular, que dirigia Modest Reixach, em va concedir una beca que em va permetre l’estada per espai d’un mes a la ciutat romana. Vaig treballar a la Biblioteca Central en l’estudi de la incidència de la llengua poètica en la configuració de la capacitat d’imaginar. Un treball sobre les capacitats creatives de la llengua, sobre l’experiència lúdica dels llenguatges —la llum, els colors, les paraules, les formes— i la construcció de l’imaginari. M’interessava conèixer de prop les bases científiques i la bibliografia que havia generat l’experiència d’una escola nova, revolucionària, sorgida a l’Emília-Romanya, i que, sota el títol «L’occhio se salta il muro», havia estat coneguda arreu d’Europa, sobretot gràcies a la difusió que n’havia fet Francesco Tonucci. M’agradava la idea de la mirada que salta més enllà dels murs de l’escola i observa la vida i cerca llegir en les fulles dels arbres. L’altre treball era Escola i cultura, el territori com a projecte, que va publicar Rosa Sensat en coedició amb Edicions 62. Era un aplec de conferències i assaigs sobre la projecció de la cultura en el quefer de l’escola, «quan el territori —vaig escriure en una breu introducció— es configura en una alternativa coherent a un sistema educatiu insolidari amb el temps i l’espai que li són propis».^[156] Amb els anys n’he publicat d’altres. Em servien per reunir-hi treballs que haurien pogut quedar dispersos, sobretot conferències que he impartit en congressos i trobades científics. Vaig participar en moviments alternatius que clamaven per una escola que no era impossible, però havíem de construir-la i era com fer una paret seca, les pedres ajustades. Fou durant aquells anys que em vaig relacionar amb la gent que treballava —Dolors Llopart, Llorenç Prats, Bienve Moya, Joan Prat— a l’Institut Català d’Antropologia. Vora seu vaig aprendre a servir-me dels mètodes de què feia ús l’antropologia, a delimitar-ne el camp científic, a entendre les cultures sota el paraigua de la cultura. Em commovia una frase atribuïda a Lévi-Strauss, «Tots som iguals, però diferents», perquè, alhora que formulava la unitat del gènere humà, reconeixia la diversitat cultural i la diferència.

La dècada dels vuitanta rodolava pendís avall cap a l’extrem. Europa tornava a esser plena de renou i fúria. L’any 1986, Pau Faner havia obtingut el premi Nadal amb la novel·la Flor de sal, que vaig presentar al costat d’Andreu Ferret a la llibreria Byblos, que regentava Antònia Ordinas. Amb n’Andreu érem amics, havíem nascut el mateix any, ambdós havíem fet la nostra primera conferència —el nostre debut— a les aules de la Casa Catalana. Havíem compartit jurats de premis literaris. Havíem parlat del país i de la seva gent. Acudia a les presentacions dels meus llibres i havia escrit textos de crítica sobre les meves novel·les en què tractava de situar-les, rigorós i lliure, en el context social i històric de què sorgien. Hi parlava de la Mallorca obscura, de la geografia moral de l’illa, de la dissidència, del rebel. Del túnel fosc.

Mentrestant, jo havia publicat tres relats per a lectors joves, Violeta, el somriure innocent de la pluja, la història dels fills d’una prostituta que passen les primeres hores de la nit al carrer, mentre la mare entra i surt de l’apartament en què viuen de lloguer amb els homes de què la passió i la nit la proveeixen. L’havia imaginat, la història, a partir de la trobada fortuïta amb dos nins no gaire grans que s’arreceraven ran d’un portal, una nit plujosa. Passava amb el cotxe i era a la mala hora, per la plaça de sa Quartera, al barri de sa Gerreria. De sobte, els meus fars il·luminaren aquells dos nins. Només va durar el temps d’un llampec, però els vaig veure —o potser els vaig imaginar— sols, enfredats, desnerits. Aquella tarda havien ancorat al port de Palma dos vaixells de l’esquadra americana. Hi havia feina per fer. Vaig preguntar-me, però llavors encara no sabia que un relat, una novel·la, un conte, sorgeixen sempre d’una pregunta: «Què fan, de nit, aquests dos infants arrecerats al llindar d’una porta?». Aviat els fars deixaren d’enfocar-los i vaig continuar pel carrer de sa Ferreria. Només aquella imatge havia estat suficient perquè l’ocell, rebel, aixecàs el vol. Els altres dos relats, Diu que n’era un rei i Els rius dormen als núvols, també haurien pogut sorgir de forma inesperada. Era un temps en què tot el que em succeïa, o algú m’explicava, o llegia a la premsa, es filtrava al teler que ho convertia en matèria susceptible d’esser narrada. És cert que, en aparèixer la cèl·lula primària del relat, la meva capacitat d’imaginar iniciava un procés de construcció que no em sentia capaç de contenir. No m’atrevesc a preguntar de quina manera havia adquirit la facultat de contar històries, de construir seqüències narratives, d’alçar ficcions. Era sempre una capacitat en construcció. Encara ara ho és. I descobria que formava part —dirien els afectes a l’arqueologia cognitiva— dels descendents d’aquell únic home que, perquè havia desenvolupat la capacitat de narrar, d’estructurar mons paral·lels, s’havia situat al lloc més avantatjat de les espècies.

També La dama de les boires havia sorgit d’una pregunta. Tenia ganes d’escriure sobre la relació amorosa entre l’arxiduc Lluís Salvador d’Àustria i Caterina Homar, la jove pagesa de Valldemossa, que, a les darreries del segle XIX, l’acompanyà en els seus viatges pel Mediterrani. Visqueren una història d’amor intensa, però desgraciada: acudiren a Egipte, visitaren Terra Santa, recalaren a Venècia. I assistiren en una representació al teatre de l’òpera de Viena. Però no volia escriure una novel·la històrica, tot i que em serviria de personatges i situacions que formaven part de la història. M’interessava que aquelles criatures sorgides de les ombres parlassin del meu temps. La pregunta era simple. No era capaç d’entendre els mecanismes que podien fer que un home savi, educat entre cortines de seda i aranyes de Bohèmia, inquiet i culte, observador curiós, crescut en contacte amb els refinaments de la cort dels ducs de la Toscana, capaç de captar el benefici del coneixement i la recerca, fos capaç de malmetre les persones que l’estimaren o que es venien a ell perquè la misèria i la fam els ofegaven. La venda al poder, encara que sigui per suavitzar l’infortuni que els segles han abocat sobre una terra, sempre es paga cara. Era una qüestió que no m’abandonava. Sovint en parlava amb els amics, si s’esqueia que s’interessassin per la novel·la que tenia al teler. Record una nit d’estiu al Port de Pollença. Ens havíem ajuntat un estol de gent que feia temps que no ens havíem vist, potser més d’un any. Em preguntaren en què treballava i, en explicar-los el conflicte que m’havia empès a escriure aquell text sobre l’arxiduc d’Àustria i la dificultat que tenia d’entendre el domini destructiu que exercia sobre aquells que constituïren la seva cort extravagant i llunàtica, un dels amics que eren presents a la rotllana em va respondre: «No oblidis que era un aristòcrata».

I possiblement tenia raó. El menyspreu per la condició humana dels seus servents i els jocs d’escacs amb els sentiments dels pobres a què s’havia atrevit era el que m’havia esforçat a projectar en aquell text. La novel·la, en sortir publicada, escandalitzà alguns lectors. Els propietaris de les terres que havien estat de l’arxiduc em prohibiren l’entrada a les cases de Miramar per a una conferència que el consistori de Valldemossa m’havia demanat en ocasió del cinc-cents aniversari de la primera impremta en aquell punt de l’illa. D’altres s’escandalitzaren per l’esbojarrada sexualitat del príncep: donzelles i donzells passaren pel seu llit; però aquesta circumstància m’interessava poc. M’importava parlar de l’esclavatge sexual que imposava als seus servidors… Després de més de trenta anys de la publicació de La dama de les boires —se n’han fet sis edicions i fou traduïda a l’alemany—, resten dos fragments que encara m’agraden: el relat que escriu l’ermità Martí —aquest personatge és la veu que narra la història—, dirigit a l’arxiduc, de les exèquies de na Caterina, acabat l’ofici de difunts. Li conta que, per causa de certes afirmacions que féu durant l’homilia, l’autoritat eclesiàstica l’ha amonestat severament. Diu el text: «Havia citat intencionadament les paraules de sant Pau als cristians de Corint, quan adverteix que hem vingut a esser espectacle davant el món, davant els àngels i davant els homes, i vaig acabar per dir, i aquesta fou la paraula que ha preocupat severament l’autoritat, que Déu s’enamora, tanmateix, d’aquella que més peca, si és bella i té fe».^[157] L’altre és la relació de l’última nit del segle XIX, en què, sols a s’Estaca, en la solitud del paisatge nevat, na Caterina i en Martí, aquest despullat de l’hàbit i vestit amb l’uniforme de gala —el pantaló vermell, la caçadora blava— de l’arxiduc, obren una capsa de música i es disposen a ballar. Era, potser, una nit en els boscos de Viena.

En aquest fragment es concentra la intenció que em va moure a escriure la novel·la, i és on es revela el punt en què el tema es projecta a l’actualitat:

Na Caterina em va dir, després de molt de temps:

—I pensar que hauríem pogut ser tan feliços…

—Érem massa pobres.

—Efectivament, érem massa pobres —insistí—. Som, encara, massa pobres. Però hauríem pogut ser tan feliços…^[158]

I la pregunta, perquè el relat sorgeix sempre… Podien ser feliços, encara que s’haguessin entregat al poder?

L’havia treballat molt, aquell text. Havia construït la veu del narrador —l’ermità Martí és l’home que escriu un informe dirigit al príncep de la serra de Tramuntana, i aquest escrit, amb la retòrica pròpia del religiós que no té pressa de contar ni renuncia al fervor que sent davant la naturalesa perfecta que el seu Déu ha creat, es convertirà en la novel·la—, conscient que es tractava d’un personatge complex. Havia de fer-lo creïble al lector, tot i que mai no vaig conèixer un ermità que hagués viscut en una ermita a començaments del segle XX. Jugava amb l’avantatge que tampoc no l’havia conegut el lector. Vaig llegir les històries dels eremites mallorquins, les novel·les de Ramon Llull, els llibres d’oració que vaig trobar i que hauria pogut utilitzar per a la pregària un ermità de l’època en què succeïa la història. No havia de servir-me de cap d’aquells textos, però em podien esser útils per construir el perfum d’una escena, l’aire que permetria que el drama respiràs.

Amb els anys que passaren —l’última edició és del 2015—, la novel·la ha tingut lectures diverses. Quan se’n publicà l’edició alemanya, l’any 2003, vaig presentar-la a Frankfurt, a Magdeburg, a Berlín, a Bremen… En algunes d’aquestes ciutats parlà el professor Pere Joan i Tous, de la Universitat de Constança, i es referí a la «contínua relació simbòlica de na Caterina amb el paisatge mallorquí, terres d’una bellesa profanada, per ventura destruïda per sempre. […] En aquest pla simbòlic, La dama de les boires pot llegir-se, al cap i a la fi, com una novel·la crítica del seu temps, una obra política fins al moll de l’os».^[159]

No sabia, llavors, quants d’anys tardaria a publicar una nova novel·la, cinc o sis, almenys, fins a Paradís d’orquídies, l’any 2002. Tenia, emperò, una certesa: estava convençut que tot era per començar, que els afanys de l’escriptor que volia esser restaven inèdits. Potser tot el que havia escrit, les novel·les, els relats breus…, només havia estat un entrenament, un seguit d’assaigs i provatures que no vaig esser capaç d’estalviar als lectors d’intenció noble. Un dia hauré d’excusar-me’n, perquè sé que no vaig saber escoltar les veus que m’advertien que no escrivís, que no era necessari. Volia esser escriptor, però potser era una ingenuïtat, una febre d’adolescència. Ara sé que sóc un escriptor —la idea la dec a Jorge L. Borges— penedit i confés. Què voleu que us digui? Els tribunals de la Inquisició, en encarar-se amb casos com el meu, solien parlar d’obstinació i contumàcia. Em penedesc i, tanmateix, no sóc capaç d’evitar la reincidència. Esser un escriptor contumaç provoca una mica de vòmit.