A les darreries de març ens va néixer el nostre tercer fill, en Pere. Estàvem contents, perquè el part no havia tingut complicacions i n’Alícia no es cansava de dir «Ens l’han regalat, aquest fill… Ens l’han regalat», avesada com estava a les dificultats que havia tingut a l’hora d’infantar les dues filles. Aviat va sortir de l’hospital. A les nines els vessava la satisfacció de veure que la mare tornava a esser a casa, que tenien un germà, i es morien de ganes de tenir-lo als braços, de gronxar-lo una mica, d’alimentar-lo. Na Maria del Mar només tenia un any i mig i tot just començava a parlar. Na Maria de la Pau, que en tenia quatre, li ensenyava de dir paraules embullades i l’estimulava a exercitar-se en els jocs orals vinculats a antics exercicis de motricitat. «Fan, fan, fan, / els petits putxinel·lis, / fan, fan, fan… / tres voltes i se’n van». Aviat varen esser tres que movien les mans alhora, com si tinguessin ànima, aquelles mans. El batejàrem la tarda d’un diumenge. Dissabte, la tia Ricarda es va posar malalta i s’agreujà en poques hores. Ens angoixava pensar que hauríem de suspendre la celebració al darrer instant, poc abans de la cerimònia, i avisar la família, els amics… Afortunadament, la salut de la tia no empitjorà i poguérem tirar endavant la festa. Els meus dies eren, llavors, uniformes, podria dir monòtons, però gens avorrits. Mai no he estat matiner i sempre m’ha costat un esforç llevar-me d’hora. M’aixecava del llit que no eren les vuit i arribava a l’escola poc abans de les nou. El matí feia classe fins a la una, anava a dinar a casa, jugava amb les nines, m’agradava veure de quina manera el nin s’empassava el puré o la sopa, però a les tres tornava a esser a l’escola fins a les cinc. De nou a casa, m’estava una estona amb n’Alícia, la seva mare, la tia…, i em tancava en una habitació a estudiar. Algun dia, no gaires vegades, acudia a una reunió mig clandestina, a la presentació del llibre d’un amic, a la trobada amb un escriptor vingut de fora. Fins després de les dotze no m’era permès escriure una sola línia, perquè aquest era el pacte que havia fet amb mi mateix. Escrivia entre una i dues hores, fins que queia retut. Els vaig extreure de la realitat, alguns dels personatges d’Han plogut panteres. Pens ara en l’amo Guillem Blanc, del qual ja he parlat i que em va servir per crear aquell vell Aleix que havia volgut prestar el seu ajut i afavorir el desembarcament de les tropes republicanes del capità Alberto Bayo a les riberes de la Punta de n’Amer i Porto Cristo, dia 16 d’agost del 1936. En vaig fer un personatge com sorgit d’un esperpent, un espantall humà. De l’amo en Guillem, perquè la seva revolució havia fracassat, els cacics —el rector, el metge, el director de l’escola— se’n burlaven i en feien befa. Havia tornat vell i es reien d’ell com d’un boig. Llavors esdevenia una figura tràgica. Contava, i tanmateix havies de riure, que, en un dels camps de treball on havia anat a parar, un sergent, emprenyat que estava, féu:

—A este puta mallorquín le voy a meter un puntapié en el culo!…

I va respondre l’amo en Guillem:

—I a mi que m’és!… Tanmateix ja el tenc foradat.

Però llavors, envellit i, a estones, la ment una mica perduda, el seu discurs vorejava l’absurd. L’amo en Guillem no és el personatge de la novel·la, però aquest tenia algunes marques del seu rostre. I, potser, el vestigi de la derrota, com una ferida. M’havia entossudit d’aconseguir un text a l’interior del qual circulàs la bojor encallada en l’home vexat i alhora el rastre de la faula en què havia cregut. Un text desvariat, però d’una tendresa trista que jo descobria en les invectives d’aquell home. Heus ací un exemple de com vaig incorporar al text escrit alguns fragments que m’arribaven per la via de l’oralitat.

Ara se sabrà si els russos són pastissos o són homes. Anglaterra, a hores d’ara, té cambres de sang a les totes. I no hi haurà remei ni si ve Jesucrist ni catorze papes. Jo sóc amic dels amics; els contraris a prendre pel cul i dolces. Per què, si uns s’aturen i els altres fan tip i tap? Si ho fan a lo brut, tenen collons d’afusellar sa mare i el conco. Si Anglaterra fa fluix, França li darà pel cul. Si els xinos s’hi afiquen, ja podem córrer tots a cercar lloriguera i, gràcies, si en trobam. L’agricultura pegarà en el cul de l’infern o nosaltres ens haurem d’estrènyer un ou. Si nyic o si nyac, això és una merda i ja s’ha acabat, amén Jesús. Armarien a Maria Santíssima. I aquesta pardalada d’avui, del vaixell? I a la banda dels moros, per l’estil. Tenen collons de barrinar un milió d’homes. Si el rei dels moros es posa d’acord amb en Kosiguin, ja hi som; si no s’hi posen, és negoci fotut. Vaja unes bromes més peludes! A veure si Nord-amèrica ha acabat la pasta? Té bemols de tornar boja o d’agafar unes caguetes que duraran més d’una quaresma. En Hitler i en Mussolini eren dues pepes al costat de n’Stalin. Aquest, feia els pets més forts que tots els canons de l’«Eje», i que no ho sabem tots? La ràdio Pirenaica tota sola feia més renou que totes les misses dels feixistes.^[24]