Per Sant Jordi del 1976, aparegué publicat el primer número de l’Avui, el primer diari en català després del 1939. Érem molts que l’esperàvem, reunits entorn del quiosc des Born, devers migdia. I fou una festa. Vaig col·laborar-hi durant un quant temps. Havia vingut a Mallorca Josep Faulí, que en seria director, i em vaig comprometre a escriure-hi. També s’hi varen comprometre Llorenç Capellà i Antoni Serra. Fou una primavera de gran activitat. Un dia prenia part en una taula rodona a la parròquia de l’Encarnació de Ciutat, un altre dia feia de jurat al premi Ramon Llull de literatura, a Inca, un altre dia anava a Crestaix a instàncies d’Alexandre Ballester i formava part del jurat del concurs de cançó del camp, un altre era a Llucmajor i parlava de literatura, del seu poder revulsiu, de la capacitat de generar preguntes, en una sala estibada de joves. M’havia demanat i insistit que hi anàs Damià Contestí i Sastre de s’Estacar, fill del vell manescal d’Algaida, descendent per via materna d’un llinatge que es remunta a la conquesta. Em va dir: «Vine a Llucmajor i tancaràs un curs de llengua catalana que just hem acabat. T’ho regraciaré amb escreix. No sóc com els senyors que surten a les teves novel·les». Em va donar un diploma d’assistència. Un altre dia era en una cel·la de la cartoixa de Valldemossa i parlava de George Sand, en el centenari de la seva mort. I Joan Moll interpretava els preludis de Chopin, els que més ens agradaven. Potser havia començat pel número 15. Llegia els versos d’Espriu: «Sec al piano / i escampo per les negres / ratlles el tenuíssim / do de la pluja». Un altre dia, a l’Escola Normal, havíem de fer la presentació del Congrés de Cultura Catalana. Havia de participar-hi amb Antoni Serra i Gabriel Oliver. No vingué ningú, excepte un petit grup de periodistes i una al·lota. N’Antoni començà a cridar contra els mestres. Un altre dia era a Alcúdia, un altre, al monestir de la Real, a l’Escola d’Estiu…

23 d’abril

Hem partit en el vaixell de Barcelona per a un viatge d’estudis per la Catalunya Vella. De primer anirem al Museu Picasso i després partirem de cap a Vic i visitarem el Museu Diocesà, el monestir de Santa Maria de Ripoll, i a Sant Joan de les Abadesses explicarem la llegenda del comte Arnau, enamorat de la monja Adelaisa. Finalment, pujarem al santuari de Núria…

24 d’abril

Hem arribat a Sant Joan de les Abadesses. En una plaça, davant el monestir, hi havien instal·lat una atracció de fira, una plataforma amb uns cotxes de xoc. En baixar de l’autocar, els alumnes han partit escapats cap als cotxes. Els he deixat fer, he entrat a l’abadia i m’he perdut en el misteri del Davallament, la gran joia del romànic. M’he assegut en un banc i he esperat. Després de mitja hora ha vingut un alumne i m’ha dit:

—L’esperen a l’autocar. Tothom ja està assegut, a punt de partir.

Li he dit, enfadat:

—Però hi ha qui pugui creure que hem vingut aquí per entretenir-nos una estona en una pista de cotxes de xoc? Digues que no partirem. Les figures que veus a aquest retaule ens esperen des de fa mil anys.

L’un rere l’altre han entrat amb dissimulada lentitud, una mica forçats.

25 d’abril

A Núria ens ha fet una tempesta de vent i neu. Ens ha impressionat i hem gaudit del mal temps. Es rebolcaven sobre la nevada i s’hi han sentit feliços. No hauríem marxat.

12 de maig

Ens han llançat una ventrada de moixos acabats de néixer al jardí de l’escola, algú que no els vol i els ha deixat abandonats. Aquest matí han entrat a l’edifici. Hi havia moixos arreu. El capellà els ha encalçat i els moixos s’han posat furiosos. Li alçaven les ungles i mostraven les dents. He aprofitat per iniciar un col·loqui amb els alumnes sobre l’agressivitat dels moixos, tot i que només tenen quatre o cinc dies, i l’hem comparada amb l’agressivitat dels éssers humans, molt més tardana, però més elaborada. El capellà ha aconseguit agafar-los i els ha llançat en un solar de l’altra banda del carrer.

28 de maig

Sortosament, s’han començat a activar els moviments reivindicatius dels professors no numeraris d’universitat, els PNN. Perfecto Cuadrado, des de la seva ironia subtil, en va dir «el penenado». N’hi ha catorze mil en tot l’Estat. He assistit a una reunió. S’ha decidit desconvocar la vaga intermitent. La majoria pensa que ha estat inútil.

30 de maig

M’ha telefonat Jaume Vidal des de Barcelona i diu que ha enllestit la traducció castellana d’El rei Gaspar i que l’ha enviada a l’editor. Li he dit que m’havien dit que ell la faria, la traducció, però no pensava que anàs tan de pressa. M’ha dit que l’he escrit, aquest text, sota la influència dels seus enemics i que el llibre és ple de demagògies; però que les il·lustracions estan molt bé.

Li he dit que no sé qui són, els seus enemics. Però he pensat que, si en parla malament, és perquè li ha agradat el llibre.^[127]