Succeí que Nadal Batle guanyà les eleccions de rector. Els seus amics encara diuen que va esser un far i que posà les bases de la universitat que tot just acabava de néixer fins a consolidar-la i fer-ne una universitat moderna. Els més intel·ligents dels seus amics, per si de cas, diuen que fou polièdric, amb ombres i llums. Fou un sibarita. Li agradaven el bon menjar, el vi i les dones. Però, també, riure’s del món. Diuen que tenia rampells de genialitat. D’altres deien que encadenava bajanades com qui fa paret seca. Defensà a ultrança la normalització de la llengua catalana i afirmà que el millor bilingüisme per a aquesta terra, el més pràctic, era el català i l’anglès, la qual cosa escandalitzà la caverna. En una ocasió en què havia vingut de Madrid el director general d’Universitats, algú l’advertí que parlava en català i que, probablement, aquell home no s’assabentava de res, perquè no l’entenia. Nadal Batle va respondre: «És igual, tanmateix. Si parlàs castellà, tampoc no m’entendria».

Repartí prebendes entre els seus fidels i s’encollonà dels que no pensaven com ell. Probablement era la seva manera de derrotar-los. Estimulà les lluites caïnites i els odis africans, tan avinents als àmbits universitaris. Esperonà la pràctica informàtica entre el professorat. Record que es reunia amb els departaments i se’n fotia dels professors que encara no s’havien proveït d’un ordinador Macintosh, que era el segell que el posava calent, vull dir que encenia el seu entusiasme. Es rodejà d’una cort aduladora a la qual, potser, havia donat mal bocí. A algun el féu funcionari només perquè li portava les maletes en partir de viatge. Hi anava sovint. Quan acudia a una universitat per signar un conveni de col·laboració, una de les exigències que reclamava era que li tinguessin una jove a punt per passar les nits. Succeí a Bogotà, i he de dir que qui m’ho va contar hi era. Posaren a la seva disposició una secretària una mica escanyolida, mare fadrina, a qui el sou venia insuficient i magre. Potser era l’única, perquè la pobresa l’obligava, disposada a acceptar les envestides d’aquell rector que portava a la sang la bravesa mediterrània, ni que fos un bou criat a les pastures de l’illa de Creta. Un Minotaure. O, potser, un bou de Costitx. El nostre rector li va prometre regals i fantasies: camisetes de la UIB per als seus fills, retoladors, bolígrafs, mocadors florejats i ventalls. No sé si fou la poca alegria d’aquelles promeses que impedí que la jove aixecàs l’ànim. El drama sobrevingué de nit, car el rector que havia arribat fet un brau tampoc no aixecà res. De matinada, en constatar el fracàs, la va treure fora de la cambra, l’acomiadà enfurismat i li va dir que no esperàs les camisetes de la UIB ni els mocadors de fantasia.

Molt pocs s’atreviren a fer-li oposició. Ho féu Caterina Cantarelles en el transcurs d’un claustre en què havíem d’elegir rector. Presentà una candidatura alternativa i féu un discurs memorable pel seu coratge crític que ningú no va escoltar. Nadal Batle va guanyar amb un excés de vots. També s’hi encarà Camilo J. Cela Conde. S’intercanviaren escrits que varen fer públics entre el professorat. En Camilo li deia que cadascun d’ells tenia una manera de concebre la universitat que no compartien.

He creído hasta hace poco que gran parte de los problemas por los que atraviesa la convivencia universitaria, la gestión de los recursos y la organización académica e investigadora obedecían a las prolongadas ausencias de V.M.E., justificadas sin duda por el quehacer del Rectorado, pero que llevaban como indeseables efectos secundarios los de una gestión delegada y, para qué vamos a ocultarlo, no excesivamente brillante. […]

La universidad que deseo es una en la que no le sea hurtada competencia ni información alguna a los órganos colectivos de decisión. En la que las decisiones no vengan ya prefiguradas mediante propuestas pactadas y votaciones a mano alzada. En la que el más humilde miembro, sea del estamento que sea, se vea legitimado y animado a defender sus intereses ante cualquiera, sin hacer cuentas de las consecuencias de sus actos, ni de las gabelas que puede obtener callando. En definitiva, una universidad libre y abierta, en la que fuera inútil invocar lealtades y amiguismos, y donde los argumentos no tuvieran nunca que ceder a las razones de la fuerza ni a los intereses personales. En la muy pequeña dimensión que me afecta, mi impresión personal es que mis esfuerzos por una universidad así han acabado, y lamento tener que decírselo a V.M.E., en un sonoro fracaso.^[152]

Tanmateix, he de contar el cas d’una professora interina per a la qual no arribaven a convocar l’oposició d’accés. En explicar-me els entrebancs que li posaven, no sabia dir-li res més que es preocupàs a fons de treballar amb eficàcia fins a fer-se un currículum poderós, que publicàs els seus articles a revistes de prestigi, que assistís a congressos internacionals…

Un dia em va dir:

—Sempre em dius que treballi, que sigui rigorosa i exigent amb mi mateixa, que em cobreixi de mèrits acadèmics. No era necessari. És suficient tenir clar amb qui has d’anar al llit.

D’altres es convertiren en els seus cans de bou i quasi mossegaven. Hi havia cans de bou, al campus. I no dissimulaven que eren cans de bou. En una ocasió, al final d’un claustre, el rector passava apressat molt a prop del professor Josep A. Grimalt. Era com si per on havia passat hagués deixat un rastre misteriós, estrany. Grimalt féu un alè llarg i va dir:

—Aquest home altera el meu metabolisme.

Transformà les persones que se li acostaren i les empitjorà, però només varen seguir el curs que marca la natura. En tot cas, Nadal Batle contribuí a accelerar el procés d’erosió.

Va morir de forma sobtada, una matinada de desembre del 1997, abans de l’alba. Justament, perquè vegeu com és de sarcàstic l’atzar, el dia de la fira de sa Perdiu.