Un d’aquells dies de principis de març, devia esser un dissabte a la tarda, anàrem amb n’Alícia a Sant Elm, a la casa que Baltasar Porcel tenia enmig d’una vall, vora un torrentó per on corria només un fil d’aigua. N’Alícia hagué de canviar la seva opinió respecte a Porcel. Pensava que era un antipàtic cregut i, després de parlar durant hores, arribà a la conclusió que era un cregut simpàtic. Li ho va dir i ell va respondre que una cosa és la imatge que oferim al públic per al seu consum, i l’altra, la que mostram als amics. Tinguérem temps de parlar de molts de temes: de com va anar el premi Pla, de les discussions del jurat, de l’enrabiada d’Alexandre Cirici, de les meves novel·les publicades. Va dir que no despertaven tant el seu interès la història central i la crítica intencionada que faig del nostre petit món com les històries marginals que l’acompanyen. Parlàrem d’una novel·la que llavors escrivia i que hauria pogut titular-se Judici final, que em va interessar molt. Porcel era, sobretot, un gran narrador oral i un fabulador capaç d’improvisar arguments i trames. Quan li pegaven les ganes de presumir començava a explicar-te les grans xifres d’edicions i de diners guanyats, et parlava de campanyes de promoció i de llançaments a l’estil dels escriptors nord-americans, que deia que es movien en helicòpter d’un lloc a un altre. Llavors, ni que caigués de l’helicòpter, tornava a la realitat. Entretant em va dir: «Com més bé et vagin les coses, més mediocres hi haurà disposats a convertir-se en els teus enemics».

5 de març

Hem anat a Algaida. La meva mare diu que no pot llegir els meus llibres, que la posen malalta. Li he explicat alguns dels meus èxits, però no li he fet canviar el seu parer. Després m’ha dit: «Ningú com la teva mare no serà capaç de dir-te la veritat».

Però aquestes paraules han desplagut a n’Alícia.

8 de març

Hem sopat a casa de n’Antoni Alomar i na Mercè Garau, situada sobre la badia, part damunt la muralla de migjorn. Hi havia en Baltasar Porcel, que ha parlat de les tertúlies literàries de Ciutat, vers les darreries dels anys cinquanta i a començaments dels seixanta, a les quals assistia embadalit. En parla amb ironia i se’n burla. Ho fa, sobretot, de la tertúlia de Llorenç Villalonga al Riskal, les tardes dels dissabtes. Diu: «Amb aquella llum tan mortificadora que entrava de pertot, en Villalonga que feia gràcies, que en realitat copiava de Giraudoux, en Moyà, sempre arrufat, en Llompart que llegia poemes i deia: “Ja ho val!”, en Jaume Vidal que sempre es gatinyava. No sabien parlar de res més que de la seva obra»…

Es diverteix, alhora que és una mica cruel.

9 de març

Aquesta tarda he fet la conferència al Círculo. Don Pep m’ha dit que hi han assistit setanta-tres persones. N’hi havia algunes que estim. Abans m’havia telefonat en Terenci Moix, que és a Mallorca per a la presentació d’un llibre al soterrani de la llibreria Tous, i hem quedat que ens veuríem després per sopar. Hi havia amb nosaltres en Jaume Adrover i na Lieta, la seva dona, distribuïdors d’Edicions 62. Hem parlat de projectes, de llibres. També de pornografia. En Terenci ha contat que en Joan de Sagarra li ha fet grans elogis de les meves panteres i que a Destino li han parlat molt bé d’Els alicorns. Després de sopar hem caminat per la ciutat: pels carrers estrets del barri de la Seu, fins al Mirador. Després hem passat per la plaça de Cort i hem arribat al carrer de s’Argenteria. Ens fixàvem en els rètols de les botigues: Miró, Valls, Bonnín, Fuster, Picó, Cortès… Els quinze llinatges maleïts, fosforescents sobre els portalons de les velles joieries.

24 de març

Ha vingut a veure’m en Gabriel Oliver, de can Majoral. M’agrada parlar amb ell. M’ha contat que el rector del meu poble ha dit, davant un grup de joves que defensaven les meves novel·les, que sóc un porc.

1 d’abril

Som a Llubí. Hi passarem les vacances de Setmana Santa i podrem descansar. Avui han vingut en Llompart i n’Encarna, en Jaume Vidal i na Maria Aurèlia, n’Alexandre Ballester, en Rafel Socias… En Llompart ens ha portat un exemplar de la segona edició de Poemes de Mondragó, recentment publicada. Hi ha qui diu que, des que és casada, n’Antònia Vicens té visions. En Jaume Vidal hi ha insistit, però no han sabut dir què veu.

5 d’abril

Na Maria del Mar ens ha cantat una cançó de desbarats, sense cap ni peus, que ella mateixa s’ha inventat. Ens ha dit que la mestra la hi havia ensenyada i ha afegit que se’n va una mica del cap, la mestra.

19 d’abril

De bell nou he acudit a Sa Pobla per a una conferència a la biblioteca de la caixa d’estalvis. M’ha acompanyat en Francesc Bujosa. El públic era nombrós i heterogeni: des del batlle, la guàrdia civil, els capellans, els regidors, els mestres i les monges al jovent més inquiet. N’Alexandre Ballester ha fet la presentació. En acabat, dona Maria, la mare d’en Nofre i n’Antònia Pons, i bibliotecària de La Caixa, m’ha regalat un ram de poncelles i roses per a n’Alícia, que no ha vingut. El batlle ens ha convidat a sopar a Can Riera i s’hi ha ajuntat una parella d’antropòlegs argentins, Eva i Juan Laub, que des de juny del 1971, en què arribaren a l’illa, porten a terme un treball de camp sobre els xuetes, els descendents dels jueus conversos de Mallorca i que es diferencien pel fet de dur un o tots dos llinatges —d’entre quinze— marcats per l’estigma social.^[70] Fa mig any que hi treballen i diuen que encara no en saben res. Han pres nota de les anècdotes que hem contat durant el sopar. Ens han explicat una història que succeí a Ciutat, no fa gaire temps, i pensen que és una de les seves millors troballes. Conten que una senyora que es diu Barceló de cognom havia anat tota la vida a comprar la carn a una carnisseria la propietària de la qual és xuetona. Succeí en aquell temps en què tot just acabava de sortir publicat el llibre de Miquel Forteza Els descendents dels jueus conversos de Mallorca,^[71] que afegia una mala fi de llinatges, també descendents de jueus, als quinze històricament segregats. L’aparició d’aquest llibre provocà una commoció en la societat illenca. La carnissera, el primer dia que va veure entrar la senyora Barceló, no s’està de dir-li:

—Que no ho sap, senyora Barceló, que vostè també és xuetona?

I la senyora Barceló va respondre, ferida en el punt de més endins de l’ànima:

—Escolti’m, que vostè ho és fa trenta anys que ho sé i no li ho he tirat mai en cara. En canvi, fa dos dies que vostè sap que jo ho sóc i ja m’ho ha hagut de dir.

Més tard, una al·lota cantava enmig de la plaça. Està boja i canta per les tavernes. Ha vingut a fer-ho a prop de nosaltres perquè n’Alexandre li ha fet creure que sóc un director de cinema i que ja estic cansat de perdre el temps amb na Sara Montiel. Hem estat una mica cruels.

20 d’abril

Aquesta tarda, a la llibreria Tous, hem presentat La capitulació, El cementiri de les roses i Els alicorns. Hi ha parlat Josep M. Llompart, de l’evolució de la meva escriptura, i n’Andreu Ferret, que ha analitzat la significació sociopolítica dels meus protagonistes: el rebel individualista i solitari. També s’han referit al pessimisme vigorós i barroc de l’estil i als conflictes que viuen els personatges. No ha pogut haver-hi col·loqui perquè no ens l’havien permès.^[72]