Però aquell fou el temps de tots els excessos:

Ayuntamiento de Algaida (Baleares)

La Corporación Municipal de mi presidencia, en sesión celebrada el día dos de los corrientes, acordó unánimememnte rendir a Ud. y su obra literaria un homenaje bajo patrocinio y organización de este ayuntamiento, en lugar y fecha que se determinarán de común acuerdo, por los recientes galardones literarios Víctor Català y Josep Pla concedidos a Ud. y su obra presentada, premios que le hacen acreedor no sólo del reconocimiento público proyectado, sino también de la satisfacción corporativa que ve, con sumo agrado y complacencia, cómo un hijo de nuestra querida villa la prestigia literariamente y se prestigia a sí mismo.

Lo que tengo el placer de participarle, con expresión de mi felicitación más sincera y cordial.

Algaida, a 19 de febrero de 1972

El Alcalde,

Fdo.: Antonio Cañellas^[68]

En vaig estar content. Quan vaig guanyar el premi Ciutat de Palma de novel·la, ja em varen parlar d’un homenatge, però tardaren molt, fins que un dia vaig trobar pel carrer un regidor municipal i em va demanar que excusàs el consistori per haver tardat tant. Li vaig dir que no se’n preocupàs, que amb el telegrama de felicitació que el batlle m’havia enviat l’endemà de la concessió del premi ja havien quedat bé. Però aquells dies en Toni Curro havia guanyat un premi a la Península en unes corregudes de bicicletes i, de retorn al poble, acudí la banda de música a esperar-lo, i amollaren coets, i pujà al cadafal, i feren festa.

Vaig tenir una mica d’enveja.

24 de febrer

M’ha telefonat el senyor Moll i m’ha demanat si podia canviar una paraula de La capitulació abans de fer el tiratge. M’ha produït un gran respecte. I una certa emoció.

1 de març

Avui horabaixa he passat pel Círculo. Don Pep Ensenyat m’havia telefonat per si podia anar a veure’l, perquè haurem d’avançar la conferència que havíem programat per a la setmana després de Pasqua. La causa, segons don Pep, és que els socis del Círculo, quan arriba el bon temps, prefereixen més anar a passejar que sentir conferències. M’ha dit que, perquè es tracta de mi, es farà al saló més luxós, que no n’hi ha d’altre a Mallorca com aquest, d’estil isabelí amb reminiscències d’Aïda. No he pogut contenir les rialles. Ha seguit dient-me que, quan decoraren aquest saló, l’òpera de Verdi triomfava arreu del món. Llavors ha dit que, per molta de gent que hi assisteixi, no arriba a veure’s dins aquest saló, de tan gran que és. Que, en una conferència a la qual assistiren noranta-sis persones —diu que té el costum de comptar la gent—, un periodista va dir que només hi havia quatre rates. M’explica que, a la sala vermella, on abans es feien les conferències, els assistents eren més visibles, però hi ha dues taules de senyores que juguen a cartes totes les tardes i s’emprenyaven molt que les desbaratassin amb les conferències. Finalment, m’ha demanat la il·luminació que vull, si han d’encendre totes les aranyes o si ha de quedar la sala a les fosques, o si preferesc la llum indirecta. Li he dit que posin la il·luminació que tinguin costum. I la resposta: «No tenim costum de res, perquè no hi ha cap conferenciant que vulgui la mateixa il·luminació».^[69]

Una tarda, devia esser l’horabaixa d’un dissabte, vaig visitar Llorenç Villalonga a la seva casa del carrer de l’Estudi General. Potser era a les darreries de febrer i feia fred. La fredor grisa del febrer, al barri antic, et penetrava els ossos. Hi anava molt de tant en tant, quan tenia una mica de temps. Acabat d’arribar em convidaren a seure a la taula camilla i, ben aviat, el moix —el moix de sempre— vingué a posar-se als meus genolls. Dona Teresa brodava i, ni que volgués excusar la conducta de l’animal, va dir:

—Aquest moix és un atrevit, li agrada posar-se damunt la gent.

—Però només es posa —afegí don Llorenç— sobre les persones educades. És com si ensumàs la bona educació.

Em vaig veure obligat a somriure. Dona Teresa alçà els ulls del brodat i em mirà per damunt les ulleres. També va somriure. El moix s’havia col·locat als meus genolls relaxat i badallava, plàcid. Villalonga ens observava en silenci, com si no ens veiés. Finalment em va dir:

—A na Teresa i a mi ens agradaria fer-te una pregunta.

—Digui’m, però no sé si la sabré respondre.

—Hem llegit Han plogut panteres. Ho hem fet en veu alta. Ens ha semblat un text agressiu, m’atreviria a dir provocador. Ens costa d’entendre que una persona educada i amable com tu hagi escrit una novel·la tan bel·licosa.

De bell nou em vaig veure obligat a somriure. Vaig pensar en el dístic alexandrí que el mateix Villalonga havia encunyat amb la intenció d’autodefinir-se i que havia publicat al pròleg de la primera edició catalana de Bearn. Em vaig atrevir a contestar:

—Però ja la saben, la resposta: «Jo era un vell liberal que, si guardava formes, era precisament per dir la veritat».

Dona Teresa féu:

—Això em recorda… No és la primera vegada que ho sent.

Llorenç Villalonga va restar uns minuts en silenci. També va somriure. Finalment va dir:

—La veritat?… No és gaire interessant. Hi ha qui diu que només és una versió de la realitat. I la literatura, una absoluta mentida.

La tarda tombava rere els finestrals i la penombra començava a estendre’s dins la cambra. El moix estirava les cames, indolent, com si tingués la peresa encastada al cos. Dona Teresa va prendre la paraula de bell nou:

—Aviat serà fosc. Haurem d’encendre el llum.