Era a les darreries de gener del 1982. De sobte s’armà un gran renou per causa d’una carta que l’Obra Cultural —signada per Llompart, que n’era president— envià als mitjans de comunicació amb la finalitat d’advertir-los que contribuïen a desorientar la gent, alhora que posaven en perill la unitat de la llengua, si continuaven la publicació sense control de les «cartes al director» contra la llengua catalana. Llompart fou el cap de turc, víctima d’insults i d’acusacions grolleres. Digueren que clamava contra la llibertat d’expressió i que volia reimplantar la censura. Llompart ho va viure malament. Estava nerviós i Encarnació Viñas em deia que es trobava afectat i sol. Vaig anar a veure’l. Vaig comprovar que s’havia disgustat, que estava enfurit, sobretot contra aquells que deien que havia fet una imprudència. I em va malparlar de molta de gent, de Jaume Vidal, de Gori Mir, de Maria Aurèlia Capmany, de Miquel Àngel Riera, que li havia dit: «Estic molt impressionat, Pep». I va afegir: «Ja està bé de fer de poeta exquisit».

1982

28 de gener

He parlat amb Llorenç Capellà i amb Antònia Vicens. Hem decidit escriure un text en defensa de la posició de Llompart i hem aprofitat el sopar d’homenatge a Francesc de B. Moll per col·lectar signatures entre els escriptors assistents. Ens han ajudat Rafel Crespí i Manel-Claudi Santos. Hi ha hagut gent a qui li ha costat signar l’escrit, tot i que no pot ser més moderat.

29 de gener

He fet les còpies i les he portat als diaris. Recollírem disset signatures.

30 de gener

M’ha telefonat Miquel Àngel Riera perquè retiri la seva signatura de l’escrit, si encara no l’he entregat als periòdics. Li he dit que vaig entregar-lo ahir, que no hi ha res a fer. Li ha sabut greu.^[148]