Tanmateix, la resistència clandestina era imparable. El govern de Madrid obligava a tancar la universitat…, mentre apareixien els primers grups combatius d’ultradreta, que tenien el suport de l’organització policial i militar. Portaven barres de ferro i la cara coberta. Batallaven contra l’antifranquisme. Però aquella dictadura cruel, i mediocre, i mesquina, i sinistra, i depriment, arribava a l’últim extrem. Franco, tanmateix, no es moria, i no sabíem quan seria ni com seria, el final. Vaig tornar a tenir por. Una por fonda que el règim havia alimentat durant quaranta anys. Feia moltes hores de classe, fins a les sis o les set de l’horabaixa. Llavors, en arribar a casa, jugava una estona amb la nina, parlàvem amb n’Alícia fins a l’hora de sopar i em submergia en l’estudi fins després de les dotze. No em quedava temps per escriure i em moria de ganes de fer-ho. En arribar el juny, demanava permís a l’inspector i partia a examinar-me. Hi anava amb el temor de trobar la universitat asfixiada, suspeses les activitats acadèmiques, i vigilada per la policia. Varen esser difícils, aquells temps. En més d’una ocasió no vaig saber amb certesa si podia partir a fer els exàmens. Havia d’esperar que m’avisassin, perquè no em podia arriscar a fer el viatge i la despesa dels bitllets sense tenir la seguretat que tot seria en ordre. I res era en ordre. I sabia que només des del desordre obtindríem un pessic de llibertat i justícia. Alguns d’aquells anys se suspengueren les classes des de novembre. M’angoixava sentir-me desorientat. Després d’una assemblea multitudinària, els estudiants de la Universitat de Barcelona assaltaren el rectorat, llançaren el bust del general Franco per la finestra i calaren foc a la bandera d’Espanya. Tancaren la universitat.

1967

4 de febrer

La porta del vàter no tanca, perquè amb la humitat de l’hivern ha revingut i ha agafat mal vici. Fins a la meva taula m’arriben les bafarades pudents de la brutícia retinguda en el plat de l’excusat. Són una mena de tuf pestilent que es presenta sovint per castigar el meu alè. Tanmateix, no em queda altre remei que decidir-me a fer passar el tap i desinfectar l’antre amb aigua de Zotal. La bauxa s’esdevé gairebé tots els dies, car no tenim més forat que aquest i hem d’anar a cercar l’aigua amb un poal de llauna a la cisterna de la rectoria. L’operació ja no em suposa cap dificultat, perquè hi he agafat avés. Rere la porta, hi tinc una granera i la fic tall de la fermada dins l’orifici. Llavors, estir amb tota l’ànima i la granera xucla com si fos una bomba aspirant, i passa l’embús, tot engolint-se l’empastifada. La porta del vàter no tanca perquè ha revingut, però si tancàs, sentiria la mateixa pudor, car no hi ha altra porta que la que dóna a la meva classe i, a mig matí, als al·lots del costat els entra la necessitat i no em queda altre remei que adaptar l’horari a l’evacuació dels ventres, perquè és mal de fer concentrar-se amb el renou de portes que s’obren i es tanquen, i fàcilment es distreuen els meus alumnes, i a vegades protesten… Però l’aire empudeït ens fa abaixar el cap a tots i, lentament, s’imposa el silenci…^[2]