Porcel es referia a les meves novel·les anteriors a Els alicorns, que «tenían algo que lo señalaba como un futuro autor de peso: la exuberancia de su prosa. Gabriel Janer es un escritor barroco, de claroscuros, en el que importa menos lo que dice que cómo lo dice». I afegia: «El argumento se desenvuelve con deslizante naturalidad, apoyándose básicamente en el lenguaje, que bascula entre el encantador perfume de sus descripciones rurales y la altiva y enfebrecida violencia que arrastra al protagonista y, en ocasiones, a todo el pueblo».[54] A vegades he pensat que es podria dir el mateix del primer Porcel. Probablement, li ho havien dit. A mig matí, Josep M. Huertas em va fer una altra entrevista per a Destino. L’encetava amb una citació d’Han plogut panteres que ara tinc la il·lusió d’esmentar, perquè potser encercla la intenció que tenia llavors la meva escriptura: «Nosaltres ens posàvem darrere de tot, espectadors d’una marxa fantàstica sota la lluna, i ens atrevíem a trepitjar les ombres falagueres dels nostres vells».[55] I em divertí la primera frase de l’entrevista: «A primera vista uno diría que Gabriel Janer —Biel para los amigos— es una mezcla de muchacho tímido y presumido que nada o poco tiene que ver con los premios literarios…».[56]
A darrera hora del matí ens veiérem amb Tomàs Tebé, de l’editorial Selecta. Em varen pagar el premi Víctor Català i parlàrem de l’edició del llibre. Em digué que podia presentar-los un projecte de coberta i vaig pensar de demanar-li-ho a Ritch Miller; també em suggerí que escrivís una nota biogràfica per a la contraportada. Després vaig pujar a Miramar, als estudis de Televisió Espanyola, per a una entrevista que havia de fer-me Carles Sentís. Maria Aurèlia Capmany em va contar la història secreta del periodista, influent en l’Espanya de Franco, la seva participació en l’espionatge durant la guerra civil, el seu compromís amb l’Europa totalitària, la relació amb Josep Vergés. Vaig conèixer Núria Feliu i em va dedicar l’actuació que era a punt d’enregistrar. Em varen fer dues entrevistes: una en català per al programa Mare Nostrum, l’altra en castellà per a l’informatiu estatal de les tres de la tarda. Dinàrem a casa de na Maria Aurèlia i en Jaume. Hi havia Josep M. Llompart i n’Encarna. Després vingueren Xavier Romeu, Miquel Bauçà, Guillem-Jordi Graells, Maria A. Oliver i Jaume Fuster. Més tard vaig anar a Ràdio Nacional per a una entrevista i, després, Jaume Vidal i Xavier Romeu ens acompanyaren a l’aeroport.
9 de gener
Ha vingut a veure’ns en Damià Ferrà-Ponç. Hem parlat del premi. Li he dit que fou una sorpresa, que no ho esperàvem. M’ha dit que ell sí que ho esperava.
10 de gener
El periodista Quinito Caldentey m’ha fet una entrevista per a Baleares. No ha posat atenció a les meves respostes i escrivia el que li donava la gana. M’ha dit que, un dia o altre, em posaré a escriure en castellà, que tot això de per aquí és molt reduït i que necessit viatjar per adonar-me de tan petita que és Mallorca. Quan li he contestat, tampoc no ha atès les meves paraules i ha començat a parlar-me de toros.
13 de gener
Avui la nostra filla Maria de la Pau compleix sis anys. El part no fou fàcil, me’n record encara, i hauria pogut no sortir-ne amb vida. Hi pens cada vegada que la veig superar una dificultat, quan fa un raonament ple d’enginy, o dibuixa una casa, o la veig jugar. Quan llegeix les primeres frases d’un conte. A la taula, mentre dinàvem, hem repassat de manera breu les coses que hem après al llarg d’aquests anys.
14 de gener
La mare ha llegit l’entrevista publicada a Destino i s’hi ha indignat. M’ha fet una tira d’amonestacions. Diu que només vol avisar-me, perquè em podrien passar moltes coses, i si m’avisa, és perquè m’estima. Ha plorat. Té por, una por antiga. Sé que està ferida i em diu el contrari d’allò que sent i no s’atreveix a dir. «Tens una sèrie d’obsessions que no aconsegueixes abandonar, per què?». Li he dit que les novel·les es fan a partir de les obsessions. Però estic trist.
16 de gener
Hem anat a Algaida. La mare, que té una immensa capacitat de convertir en teatre els desassossecs i els infortunis, ni que fos dona María Guerrero, m’ha dit, tot i que no li demanava res: «He viscut uns temps difícils i una guerra horrible i, més que res, tinc por. Però he pensat que a la Puríssima tampoc no li devia fer gràcia que li matassin el fill i mai no li va dir que deixàs de predicar la veritat».
He abaixat els ulls, com d’empegueïment.
17 de gener
He visitat Llorenç Villalonga a ca seva. Hem parlat de Bearn i dels problemes que tingué amb l’editor Joan Sales, que no volgué publicar l’epíleg que sí que és a l’edició de les Obres completes. M’ha dit que, en aquesta novel·la, no volia contar la desfeta d’una classe social, sinó la desfeta d’una il·lusió. De la il·lusió d’esser Bearn, justament. Per això és important l’epíleg que l’editor volgué ignorar.[57]