Fou al vell teatre del Rector, on havia participat en tantes comèdies, els anys de joventut, i on havia representat amb un estol d’amigues i amics les meves primeres provatures. On també havia actuat la mare. Aviat aquell teatre va ser enderrocat i transformat en un edifici per a usos culturals diversos: la biblioteca, una sala de conferències, un espai per a l’emissora local de ràdio. Tingueren massa pressa. Aquella nit no sabia que era l’última vegada que hi posava els peus abans que l’esbucassin. I que, amb els enderrocs, també partirien, una mica cansats, els personatges de la farsa.

5 de gener

Aquest matí, en Jaume Vidal m’ha contat que en Baltasar Porcel està molt enfadat amb en Llorenç Villalonga. Fou a l’horabaixa d’un d’aquests dies passats. En Porcel era a casa d’en Villalonga i, assegut arran de la taula camilla, li contava les seves històries i feia bravejades. Dona Teresa l’advertí: «No t’esforcis, Baltasar, que no tens públic». En Villalonga s’havia adormit.

8 de gener

Ens hem reunit els membres del jurat del premi de narrativa Gabriel Maura en una sala de la casa consistorial per debatre sobre les novel·les presentades. Només érem tres, amb en Llorenç Villalonga i en Gafim. En Josep Melià és a Madrid i en Joan Bonet no ha pogut assistir-hi. Hem fet una selecció amb la finalitat d’enviar-la a en Melià. A mi em semblen avorrides, i en Villalonga ha dit que una novel·la no pot ser avorrida, «perquè ningú no llegeix per avorrir-se». Després ha derivat a parlar de n’Antònia Vicens: «En Bernat Vidal es pensava haver descobert una espècie de geni amb aquesta al·loteta i, a vegades, parlàrem d’ella; però quan el vaig haver esplugat (en Villalonga va dir esplugat), va resultar que les seves genialitats consistien a dir que la lluna era com un ribell».

15 de gener

Ens hem reunit a casa d’en Llorenç Villalonga per decidir la novel·la guanyadora del premi Gabriel Maura. Ha vingut en Josep Mascaró Passarius i ens ha fet unes fotografies. En una d’elles, amb un àlbum entre les mans, en Villalonga m’explica les històries d’alguns familiars que figuren entre les pàgines de l’àlbum, fins a arribar, potser, a don Felip de Bearn, el personatge enigmàtic que havia mantingut relacions amoroses amb la reina Maria Lluïsa d’Espanya…, pel qual s’havia interessat Freud, i que expulsaren de l’exèrcit perquè li havia pres la dèria de cosir vestidets a les nines. En féu una exposició a la sala de banderes de la caserna d’Aranjuez i el varen fer fora. També hi havia el senyor de Bearn, i dona Maria Antònia, i dona Obdúlia, i Flo la Vigne, i Madame Dillon, i el marquès de Collera, i dona Xima, tan misteriosa. En Villalonga atribuïa a les fotografies de l’àlbum les vides imaginàries dels seus personatges. «Tanmateix —ha dit— l’àlbum només és un inventari d’extincions».

Més tard, en Joan Bonet m’ha demanat un article sobre Pío Baroja per al Baleares. M’ha contat que, quan Pío Baroja va morir, l’any 1956, al diari varen rebre un telegrama del director general de Premsa que advertia: «Aquest periòdic no donarà compte de la mort de Baroja amb lletres grans, ni dirà que ha estat mestre de novel·listes i, sobretot, no es farà cap al·lusió al seu anticlericalisme». Al diari no es recordaren d’obrir el telegrama i varen fer-ho a l’inrevés… Durant tota la tarda he tingut el moix damunt els genolls. I en Villalonga ha repetit la mateixa broma de sempre: «A aquest moix li agradaria esser una persona, mentre a mi m’agradaria esser un moix…».^[95]