Vaig formar part de la comissió mixta constituïda entre el Consell General Interinsular (que aquest era el nom que posaren a la institució preautonòmica que venia a substituir l’antiga diputació, car nosaltres havíem d’arribar a l’autonomia pel camí més lent) i el Ministerio de Educación amb l’objectiu de facilitar la incorporació de la llengua catalana al sistema educatiu de les Illes. Començà a funcionar a les darreries del 1979 i dedicàrem els nostres esforços a fer que la llengua entràs a les escoles, ni que fossin les escasses tres hores setmanals des de preescolar fins al batxillerat, i només dues per a la formació professional. Hi havia persones amigues que també en formaven part: Francesc de B. Moll, Cion Rosselló, Joan Miralles, Antoni Vicens… De l’altre costat, tres funcionaris que venien de Madrid per a cada reunió i que havien format part de les comissions mixtes de Catalunya, de Galícia, del País Valencià i del País Basc, la qual cosa vol dir que arribaven ben advertits, no els era estranya cap reivindicació i tenien perfectament desenvolupada l’habilitat de posar traves, la delegada del ministeri i l’inspector en cap, Bartomeu Rotger, excompany meu d’estudis a l’Escola Normal i amic. Exercia de secretari Valentí Puig, que sovint, davant qualsevol contesa, era capaç de treure’s de la mànega una finíssima i subtil solució vaticana. Les tasques d’aquella comissió eren l’organització dels cursos de reciclatge per als ensenyants, la convalidació de títols, perquè eren molts els que havien fet estudis per compte propi organitzats per l’Obra Cultural i l’Estudi General Lul·lià, la ratificació dels programes de llengua i literatura, l’elaboració d’orientacions pedagògiques, la validació de materials didàctics, la proposta de metodologies, la realització d’enquestes i sondeigs i l’aprovació d’exempcions, la qual cosa ens abocava a discussions inacabables. Els que més les sol·licitaven, les exempcions per als seus fills, eren els funcionaris forasters i els militars, i, en alguns casos, ens reportaren conflictes difícils de resoldre, sobretot quan no es podia demostrar la temporalitat de residència. Fou el cas d’un pare arribat recentment amb la família que ens denunciava el professor de física de l’institut on acudia el seu fill perquè impartia les classes en català i l’al·lot no s’assabentava de res. Vàrem respondre a aquell pare que la comissió havia cursat una notificació al professor dient-li que tingués cura que tots els alumnes, sense excepció, poguessin comprendre la matèria que impartia. Un dia, la delegada del ministeri tingué la pensada que la comissió havia de reunir-se a l’illa d’Eivissa. D’aquesta manera, donaríem una imatge d’interinsularitat que ens aportaria reputació i fiança. Resultà que ens trobàvem al centre de reunió i els representants de Madrid no havien arribat perquè l’avió portava retard. Començàrem a treballar sense ells i aprovàrem per majoria l’obligatorietat de l’ensenyament de la llengua catalana i la seva literatura als cursos superiors de formació professional, a la qual s’havien negat els representants del ministeri en reunions anteriors. Quan arribaren, a hora de dinar, proposaren d’anul·lar l’acord i tornar a votar. No els vàrem fer cas. Em record que als cursos de reciclatge hi havia una Didàctica de la Llengua per a castellanoparlants i no trobàvem cap professor que volgués impartir-la. La comissió em suggerí a mi i ho vaig acceptar. Un dia se’n vingué a parlar una monja franciscana que assistia a les classes. Em va dir:

—Voldria fer-li una pregunta.

—Digui’m.

—Creu que tot això de la llengua catalana és una cosa seriosa?

—Per què ho diu?

—Perquè em sabria greu haver fet tant d’esforç per no res. Creu que algun dia la veurem integrada plenament al sistema escolar?

Em revingué un rampell de fulgor bíblic i vaig dir:

—Moisès no arribà a la Terra Promesa i, no obstant això, no defallí mai, mentre feia el camí. Un dia, tanmateix, Josuè va arribar a Jericó. I féu caure les muralles.

La monja abaixà els ulls, recollí els seus quaderns i se’n va anar.

13 de novembre

He anat a l’escola des Puig, a Sóller. Aquí han reunit les escoles que hi havia escampades per la vall, algunes eren unitàries, i han concentrat tots els alumnes. La directora m’acompanya a visitar una classe. Hem obert la porta i hem trobat el mestre que té un al·lot agafat per una orella, davant la paperera. Diu:

—¡Vacía el bolsillo! ¡Vacía el bolsillo aquí dentro!

L’al·lot, en veure que la porta s’obria, ha arrufat una cella i ha girat un ull cap a nosaltres, com si demanàs auxili. El mestre ha amollat l’orella.

Plou una pluja fina. És com agulles. La boira davalla del Puig Major i omple els barrancs. Un mestre ha fet escriure cent vegades a un nin: «Los masculinos pueden llevar “el”, los femeninos pueden llevar “la”».

3 de desembre

Ens hem reunit els integrants de la comissió mixta. Valentí Puig ha dit:

—No hi ha cadires a bastament, en aquest despatx.

—Doncs com als instituts —ha replicat n’Antoni Vicenç.

La delegada riu i acaba dient:

—Ai, com t’aprofites de la situació!… Creieu-me: mai no havia estat tan partidària de la píndola contraceptiva com des que sóc delegada.

Li he dit que enviï a cercar el rei Herodes.^[142]