Un d’aquells dies, potser era a finals de novembre, havia començat a córrer la notícia que Josep M. Llompart s’havia enamorat perdudament d’Antònia Vicens, i encara que ella no li feia el més puta cas i se’n burlava, en tenia una certa, quasi mesquina, satisfacció. Un grup d’amics esperàvem Llompart al bar Modern, a la plaça de Santa Eulàlia. L’esperàvem que sortís de l’editorial Moll i era nit fosca. Hi havia Llorenç i Margarida Capellà, Joan Manresa, Antònia Vicens… Llompart tardava molt i estàvem una mica cansats d’esperar. Llavors n’Antònia va dir:
—El veureu arribar apressat, l’alè feixuc, la respiració fatigosa de tan gras… Ofegat pel panteix.
En parlava com si li fes fàstic, com si li repugnàs.
Però l’enamorament de Llompart, si això pot dir-se del sentiment de protecció que sentí envers ella, tingué la traça d’un amor sovint benèvol, no sé si em puc atrevir a escriure un amor paternal, i alhora furtiu, ni que fossin una parella de quinze anys. Ella ho sabia i, amb el temps, arribà a jugar amb tots dos amors.
Parlàrem molt poques vegades d’aquest assumpte. Però en una ocasió, després que Jaume Vidal li hagués dit davant un grup d’amics que, des que s’havia enamorat d’Antònia Vicens, no semblava la mateixa persona, em va dir, com si tractàs de revelar-me un secret:
—Ja ho veus, sovint em veneren com a un patriarca. No es creurien, aquests, que, rere la figura del patriarca, s’hi amaga un adolescent.
Llompart havia festejat molts d’anys Encarnació Viñas. Es podria dir que fou un festeig llarg. Ella, que el guanyava d’alguns anys, el protegia i l’admirava. No havia fet cas de l’al·lota que li havien preparat els pares, de la família Ribas de Pina, a to amb l’estament social que era propi a la seva gent, i s’havia deixat seduir per n’Encarna, la filla d’uns republicans, i gent que apostava pels estudis universitaris de les filles, la qual cosa no sempre era ben vista.
Però aquell any del 1971 Antònia Vicens i Carles Hernàndez, que s’havien conegut durant uns dies en què ella havia fet un recés a Montserrat, es matrimoniaren a la parròquia de Santa Maria del Mar de Cala d’Or. Hi érem convidats els amics, i a Llompart i a mi ens demanaren que féssim de testimonis de la boda, un a cada costat dels nuvis. Algú, amb una mica de mala llet, li va dir a Llompart:
—Se t’ha casada.
Però ell no va respondre, es limità a somriure.
1 de desembre
He rebut una carta de Teresa. És una lectora de Cornellà que em va escriure després de llegir El silenci. Amb ella, que ja és àvia, ens hem escrit de manera irregular, però hem teixit una certa amistat. A la carta em conta la catàstrofe de la riuada i com, en l’espai d’unes hores, es quedaren sense res. Però el que realment plora és la pèrdua dels llibres que havia llegit i estimat. He contestat a la carta i li he dit que li envii un paquet de llibres amb què pugui començar a reconstruir la petita biblioteca.
13 de desembre
Són les dotze i mitja de la nit. Acaba de telefonar-me Maria Aurèlia Capmany. Ha dit:
—Gabriel, escolta: Aurora Bertrana vol dir-te una cosa.
—Ets premi Víctor Català de narració breu. El cementiri de les roses acaba d’obtenir-lo. Enhorabona! Parlaràs amb els altres membres del jurat.
Tot seguit, m’han felicitat Leandre Amigó, Osvald Cardona i Josep M. Espinàs, que m’ha dit que la decisió s’havia pres per unanimitat. Després han seguit les trucades telefòniques dels periòdics barcelonins i de Jaume Vidal.
14 de desembre
Segueixen les trucades dels periòdics, de les revistes, dels amics. El primer que ho ha fet ha estat Joan Manresa. Després, Llompart. Ens ha renyat perquè no li ho diguérem anit passada, encara que fos a la mala hora.
17 de desembre
Ha telefonat Antoni Serra, de la llibreria Tous, per avisar-me que Han plogut panteres ja és als mostradors. No m’ha trobat i ha deixat l’encàrrec a n’Alícia. Tot just en arribar, passada la una, encara he anat a la llibreria a recollir-ne un parell d’exemplars. El vespre n’he portat un a Josep M. Llompart, que, en veure’l, m’ha abraçat.
18 de desembre
Hem fet la presentació d’Han plogut panteres al soterrani de la llibreria Tous. De bon matí han arribat Maria Aurèlia Capmany, mossèn Joan Carrera i Jaume Vidal Alcover. He anat a cercar-los a l’aeroport. La presentació, a les set i mitja. La gent desbordava el local. He signat exemplars. Llompart ha parlat de la novel·la i n’ha fet elogis.[42]