Dia primer de setembre començàrem a estudiar els casos d’aquells nins que els mestres consideraven deficients. Sobretot els que presentaven un retard escolar accentuat. Havíem d’escatir-ne les causes i imaginar el remei. Sovint trobàvem els mestres indignats quan s’adonaven que l’aula d’educació especial no els resolia els problemes. A les escoles es penedien d’haver sol·licitat la creació d’aquelles aules. En una, de tres-cents alumnes de matrícula, ens en varen treure vuitanta perquè fossin diagnosticats. I tampoc no volien l’aula, perquè no els facilitava una solució per posar fi al fracàs escolar. Els mestres d’educació especial també estaven contra nosaltres perquè no els deixaven fer els diagnòstics. Però la majoria dels al·lots que exploràvem eren normals, amb un potencial intel·lectual bo, a vegades amb problemes d’integració que ningú no havia sabut detectar, poca cosa més. Els directors ens parlaven malament dels mestres d’educació especial. Un mestre ens deia que als informes no hi posàssim adjectius, que només volia veure números. I un altre: «A mi no em fa cap gràcia haver de suportar aquestes closques, però si no hagués acceptat l’aula d’educació especial, ara seria per Eivissa».

Em podia trobar amb un cas com aquest: era un nin d’onze anys; tractava de comprovar si sabia llegir, però per qualsevol pàgina que li mostràs només deia: «Pato, pato, pato…».

31 d’octubre

Ha mort el poeta Llorenç Moyà. El seu cor malalt i fràgil, «un cor que estella no estella», no ha resistit per més temps els embats de la vida. Miquel Bauçà m’escriu des de Barcelona i em demana detalls sobre la seva mort. Diu que li agradaria escriure’n un text biogràfic. En Llorenç ha mort en una sauna d’un gimnàs de Ciutat. Llengües malèvoles han dit que ha mort de dues bufetades que li ha pegat algú al qual s’havia insinuat. Em costa de creure.

3 de novembre

Un company del departament ha acudit a Madrid a la reunió de l’Asociación Española de Historia de la Educación i l’han maltractat. Li han dit que a la trobada de París el professor Pere Solà va proposar Mallorca per al proper congrés. Els madrilenys no el volien fer, però quan varen veure que els catalans proposaven Mallorca, s’afanyaren a suggerir Salamanca perquè no poden veure els catalans. Cridaren enfurits, parlaren malament de tothom. Un va dir:

—En Solà és un anarquista. Davant un tribunal d’oposicions va començar la seva intervenció dient: «Pido disculpas al tribunal por si mi expresión no es lo suficientemente correcta. No olviden que les hablo en una lengua que no es la mía».

—Un anarquista! —respongueren tots, indignats.

16 de novembre

He vist l’escrit que envia l’inspector Llorenç Vidal a les escoles de la seva zona dient-los que no s’atreveixin a posar en cap lloc «llengua catalana», que escriguin «llengua de les Balears». A una escola els ha retornat l’acta del claustre que li havien remès per al seu control perquè posava: «Coordinarà el departament de llengua catalana el mestre…». I a un altre centre s’ha negat a signar els llibres d’escolaritat perquè posaven «llengua catalana». Els ho ha fet canviar per «llengua de les Balears». A l’escola de sa Indioteria, que volien fer els butlletins de notes en català, els ho ha prohibit. I, a més, ha dit: «Tinc algunes denúncies d’aquesta escola i, si us atreviu a fer els butlletins en català, faré que segueixin el seu curs. De moment, les tinc en un calaix».

12 de desembre

El meu treball Cultura popular i ecologia del llenguatge ha estat guardonat amb el premi Josep Pallach d’assaig sobre educació. He assistit a l’acte d’entrega, a la llibreria Catalònia de Barcelona, i hi he conegut la vídua de Pallach i retrobat Joan Triadú, el doctor Sanvisens i el doctor Antoni Badia i Margarit, que han format part del jurat. Al doctor Badia l’havia conegut i tractat als cursos d’estiu de la Porciúncula. En alguna ocasió havia assistit a les seves classes de Gramàtica Històrica. I tots els anys el trobava amb la seva dona a Algaida per Sant Jaume, a l’hora en què dansen els cossiers davant l’església. El treball ha sorgit de la meva passió per les paraules i, potser, només és una declaració d’amor a les paraules que diuen la vida, al seu significat més legítim. El llibre proposa la descoberta de l’entorn des de la certesa que tot el que configura aquest entorn ha estat prèviament nomenat pels homes i les dones que conviuen en aquest espai. Cal llavors entendre el llarg recorregut de les paraules, el seu pelegrinatge a través dels temps i els matisos que hom ha aplicat als seus significats. Arrencar a la paraula l’eco del que han sentit aquells que l’han feta servir, el ventall de significats que s’obre en cada ésser humà només quan la diu. Perquè cada paraula és un microcosmos de consciència humana. Cada paraula és també un instrument de la mirada. Llavors l’ús de la llengua s’empobreix perquè s’empobreix la relació de l’home amb el seu entorn, i, a aquesta degradació, he oposat la lluita contra l’empobriment de la llengua i contra els agents que la contaminen, perquè les llengües són éssers vius, organismes subjectes a la degradació.^[147]