Entre les felicitacions que vaig rebre amb motiu d’aquell premi, potser paga la pena destacar la de Josep Ensenyat, professor que vaig tenir de psicologia a l’Escola Normal i, anys després, president del Círculo Mallorquín i procurador a les «Cortes por el tercio familiar». Gràcies a la seva defensa davant els tribunals, don Sebastián, aquell senyor de Son Rapinya que enterrava al seu jardí els cossos de les persones que havia assassinat i robava les sobrassades a les monges, després que obrassin el porc que, d’antuvi, els havia regalat, s’escapà de la pena de mort. Ens l’havia explicat moltes vegades a les classes, la seva defensa, i n’estava orgullós. Don Pep era extravagant, no diria estrambòtic, però tenia la virtut d’obligar-te, tanmateix, a riure. Record que contava com havia pressionat a les Corts de Madrid el ministre Villar Palasí amb la idea que arribàs a entendre la necessària creació d’una Universitat de les Illes Balears. Ho explicava i deia: «El ministre m’ha dit: “Una universidad en unas islas no es necesaria y mucho menos rentable. Y no me pongan el ejemplo de Canarias, porque Canarias como ejemplo es un mal ejemplo”». De sobte aixecava un dit com si discursejàs i encrespava la veu així com imaginava que ho havien fet els oradors clàssics. En aquells anys s’havia alçat un debat públic a la premsa que es podria considerar un preludi de la polèmica d’en Pep Gonella, que, a la segona meitat del 1972, es va fer pública des de la secció «Letras» del Diario de Mallorca i que, dissortadament, definia de forma dramàtica la relació entre la societat mallorquina i la seva llengua. Es tractava, emperò, d’una discussió sobre com havia d’escriure’s el nom d’Andratx, i, encara que la normativa era clara, alguns, i entre ells hi havia don Pep, defensaven que s’havia d’afegir una i —Andraitx—, perquè la i se sent enmig de la paraula i, a més, perquè sempre s’ha escrit d’aquesta manera. I invocà la tradició, encara que fos un disbarat. Jaume Vidal li contestà amb una carta escrita amb finíssima ironia, o potser amb una mica de sarcasme. Va contar la història d’unes monges tancades que, en començar el rés de cada dia, trabucaven l’inici del psalm 84 i, en lloc de cantar «Quam dilecta tabernacula tua, Domine», feien «Candileta tabernacula tua, Domine», sense saber què deien. Un dia, el provincial de l’orde acudí a visitar el convent i s’adonà del disbarat. Advertí les monges, que pensaren que discutirien el tema durant el capítol general. Finalment, poc disposades a les innovacions, varen respondre: «“Candileta” hem dit tota la vida i continuarem dient “candileta”». La petita polèmica sobre l’escriptura correcta del topònim Andratx es va acabar, però cadascú va seguir escrivint-lo durant molt de temps com li dava la gana. A la carta de felicitació, don Pep acabava dient-me: «En la pròxima temporada de conferències i concerts vos oferesc la tribuna del Círcol: això sí, és una tribuna especial en la qual no es pot afirmar mai la concurrència, però és una tribuna de prestigi. Només empleam ara la sala de festes; però faria l’excepció del saló vermell, per un pic. Si acceptau, com que m’estic cartejant amb Marta Portal, ho faria caure bé dedicant una setmana a ambdós».^[60] A la carta em convidava a passar una tarda pel Círculo Mallorquín amb la finalitat de tractar de la meva participació al cicle de conferències. Passats uns quants dies, vaig anar al seu despatx i tinguérem ocasió de parlar.

26 de gener

He anat a veure don Pep Ensenyat. Ens hem posat d’acord. M’ha dit, contrariat: «Tingui en compte que els socis del Círculo són tots burgesos». I ha abaixat el cap, com d’empegueïment. Li he dit: «Però no ho digui amb el cap baix». I ha afegit: «Li ho deia perquè tenen molt poc interès pel que fa als actes culturals. No hi ha res que els mogui de ca seva».

30 de gener

Hem anat a Algaida. La mare està excitada. Té por. Diu que hi ha gent que em té enveja i que «si tornava tot allò que hi va haver», em matarien. M’ha contat les històries de sempre i m’ha dit que ha pensat on ha d’amagar-me, en el cas que aquells fets tornassin a repetir-se.

3 de febrer

He rebut una carta de l’editorial Selecta amb la finalitat de consultar-me sobre algunes paraules que apareixen a El cementiri de les roses, en camí de publicació. Em diuen que tenen la intenció de posar un vocabulari al final del llibre. Ho he parlat amb el senyor Moll i s’ha enfadat. Diu que, quan ací es publica un llibre d’un autor del Principat, també hauríem de posar un vocabulari amb les paraules infreqüents en el parlar de les Illes.

7 de febrer

Sóc a València, al col·legi major Lluís Vives. Hi he fet una conferència sobre narrativa catalana del nostre temps i, després, hi ha hagut un col·loqui. Fa goig trobar-te amb una gent que respira el teu mateix aire. La consciència de país d’aquests joves estimula i fa créixer la meva consciència. Després he partit amb un grup d’estudiants a rodolar pels carrers de la ciutat vella: les places, el riu, el pont amb els sants vigilants, els teatres… Hem acabat al Cristopher Lee, un cafè decadent amb música de fons. Hem parlat fins a més de les tres.

Abans de la conferència he visitat don Alfonso i dona Empar, a casa seva. Varen esser els meus mestres, a Algaida, on treballaren per espai de trenta anys. No paraven de preguntar-me per la gent. Gràcies a ells, molts d’al·lots pobres començàrem els estudis de batxillerat. M’ha agradat sentir com contaven els records que guarden d’aquell temps en què era un al·lot somniador i tímid. Dona Empar ha dit que, quan vaig entrar al seminari —tenia onze anys—, ella va pensar que, si arribava un dia en què fos capellà, seria un desgraciat, perquè tenia massa imaginació.

8 de febrer

El tren de Barcelona ha partit a les nou del matí. Ens ha acompanyat una cinta de mar. Avançam entre camps de tarongers. Sagunt, Borriana, Castelló, Orpesa… I els arrossars inundats d’aigua. I el pont sobre l’Ebre, mentre el tren, que ha retingut la marxa, corre amb lentitud. Cambrils, Salou… Hem passat per torrenteres i pastures, per oliverars, terres de conradís i pedregars. I, sempre, la presència del mar. M’he instal·lat a casa de Maria Aurèlia i Jaume Vidal. A la tarda, he anat a veure Tomàs Tebé. Insisteix a posar el vocabulari a les darreres pàgines del llibre. Hem acordat que, si puc convèncer els de Destino perquè en prescindeixin, ells també ho faran. El vespre he acudit al sopar que ha organitzat Nova Terra. Mossèn Joan Carrera volia dedicar-me’l i celebrar la concessió dels premis. Hi ha parlat ell, llavors ha parlat Maria Aurèlia. Cap al final, he donat les gràcies als assistents i els he dit que estic satisfet d’haver publicat Han plogut panteres amb el seu segell editorial. Ho he passat bé. Després de sopar, a casa de Maria Aurèlia, hem continuat la conversa fins a les sis i mitja de la matinada.

9 de febrer

Ahir a la nit, en Jaume estava nerviós, com ressentit. Potser havia begut un excés de whiskies. Quan vaig esser al llit, encara els vaig sentir discutir. Maria Aurèlia intentava que raonàs, que veiés les contradiccions en què es deixava perdre, que no es confongués. Aquest matí he anat a Destino i he parlat amb Josep Vergés i Joan Teixidor. Els he dit que l’editorial Selecta ha decidit excloure el vocabulari al final del llibre. M’han dit que ells també en prescindiran. Ara podré dir-li a en Tomàs Tebé que els de Destino han decidit eliminar el vocabulari. Més tard, he parat a casa d’Aurora Bertrana. M’ha dit que ha llegit Han plogut panteres, n’ha escrit una nota crítica i me l’ha enviat. Després de dinar, n’Estanislau Torres m’ha fet una entrevista per a un llibre que prepara sobre els guanyadors del Víctor Català i m’ha acompanyat a l’aeroport.^[61]

Barcelona, 5 de febrer de 1972

Estimat Gabriel,

He llegit amb gran afecte, atenció i interès —un poc com si fóssiu literàriament fillol meu— Han plogut panteres. És curiós que a la vostra edat vegeu el món i la majoria de la gent que el pobla sota un caire tan cruament pessimista. Potser sí —jo, personalment, m’estimo més creure que no— que els homes són o uns esquizofrènics o uns covards i uns bandarres, i les dones, unes bledes, ignorants i sensuals. Un personatge com l’Aleix demostra, si no m’erro, el vostre escepticisme revolucionari, perfectament justificat en aquest període de pau nacional. És un episodi escrit de mà mestra. Han plogut panteres és, més que una novel·la —en el sentit que jo dono al gènere novel·la—, un recull de boníssims contes. Els ambients, la psicologia dels personatges, el llenguatge viu i variat són excel·lents en el meu modest criteri. D’aquest criteri puc afirmar que no és nou. El tinc d’ençà que vaig llegir les dues primeres pàgines de Retall de joc. L’he mantingut i sostingut tres vegades seguides, les dues primeres —Víctor Català, 1970, i Bertrana, 1971— sense coincidir amb els meus companys de jurat; la tercera, finalment, amb l’acord decidit dels companys.

La meva felicitació més cordial i… no us deixeu engatussar per l’enlluernament de l’èxit i de Barcelona. L’èxit és un perill, i Barcelona, un monstre devorador de bones intencions. Mantingueu-se’n allunyat i endavant la vostra obra.

Aurora Bertrana.^[62]

Vaig seguir veient-la totes les vegades que anava a Barcelona. Adesiara ens escrivíem. L’última carta que vaig rebre portava la data de dia 4 de juliol del 1972. Hi deia: «Fa més de dos mesos que estic malalta. No surto al carrer ni veig a ningú. Havia esperat veure’t el dia de Sant Jordi. No era a Barcelona. […] Ara, si em puc aguantar dreta, marxaré a la muntanya per veure si em refaig. Potser en retornar tindré un poc més de coratge…».^[63] No ens tornàrem a veure. Es va retirar en una residència de Berga, on va morir a les darreries de l’estiu del 1974. Havia estat una escriptora moderna, aventurera, cosmopolita. Els humoristes dels anys trenta, perquè era agosarada, li deien la «Imprudència Bertrana», i havia escrit novel·les, llibres de viatges que parlaven dels paradisos oceànics on havia viscut amb el seu home, Denys Choffat, enginyer suís que havia conegut, de molt jove, quan tocava el violoncel amb la seva banda de jazz a Mürren, durant els hiverns als Alps suïssos. El mes de juny del 1938 abandonà Barcelona i s’exilià a Ginebra. Hi passà fam i escassesa, però compartí el poc que tenia amb altres fugitius, exiliats com ella. S’establí a Perreux i s’instal·là en unes dependències de l’hospici cantonal de Neuchâtel, que dirigia monsieur Montmollin, amb la família del qual féu amistat. Els fills d’aquests amics, que llavors no tenien més de quatre o cinc anys, foren presents a l’homenatge que li dedicà la Universitat de Girona poc temps després que es produís la seva mort. Varen dir que, durant aquells anys, brillava com una estrella, que era elegant, que recordaven les reunions a casa seva al voltant del piano, les llargues converses amb la mare.

Passaven els dies i no havíem portat el ciri a la Sang que Josep M. Llompart havia promès si de cas guanyava el premi Josep Pla. Li havia dit que l’hi acompanyaria; així, una d’aquelles tardes de les darreries de gener, vaig anar a comprar el ciri a una cereria i el vaig anar a cercar a l’editorial Moll. Travessàrem mig Palma amb el ciri a les mans, fins que arribàrem a l’església de l’Hospital. Llompart no cessava de dir-me: «Si de cas topam en Toni Serra, hem d’amagar el ciri, que ens fotrà un eixabuc».

Ens pensàrem veure’l vora el brollador de la Rambla, poc abans de pujar la costa de la Sang. Passàrem de llarg.

11 de febrer

En Jean-Marie Bogaert, que dirigeix a Bèlgica el centre Arthur Regniers, ha vingut a Mallorca per preparar les vacances dels seus alumnes paralítics cerebrals. No l’he vist, en Bogaert, però el meu company, en Joan Gili, que l’ha acompanyat a fer algunes gestions, m’ha dit que havien estat molt contents del meu article a Lluc, perquè ningú no ha entès mai ni ha captat el seu projecte amb tanta justesa. Ha contat que hi acudí un grup de professors del nord d’Espanya per conèixer el funcionament del centre, perquè volien muntar-ne un de semblant. Els acompanyà el cònsol, i en Bogaert els va parlar de la seva vinguda a Mallorca, ara fa un any, de com se sentiren de ben acollits, de la bona hospitalitat. El cònsol estava satisfet. Llavors li va dir que, entre tots els articles que s’havien publicat sobre l’experiència del seu centre, no n’hi havia cap que hagués sabut entendre el projecte com l’article de Lluc, i que els convindria llegir-lo. El cònsol se’l mirà vàries vegades, intrigat. I va respondre en francès: «Bé, però això no és espanyol. És una petita llengua que es parla per Mallorca…». En Jean-Marie encara en riu.

12 de febrer

Anit passada vaig anar al club Perles de Manacor. Hi vaig fer una conferència sobre narrativa. Hi assistiren en Miquel Àngel Riera, en Bernat Nadal, en Rafel Ferrer Massanet…^[64]