Aquell any en què els nord-americans arribaren a la Lluna, el Ministerio de Educación Nacional féu públic un document llargament elaborat —es va dir que era fet amb rigor— que venia a esser el diagnòstic del sistema educatiu vigent. S’hi accentuava l’elevat percentatge de fracàs escolar i la desconnexió entre el que s’aprenia a les escoles i els requeriments socials. Es tractava de donar resposta a aquestes demandes i alhora situar l’educació en l’àmbit del creixement dels sectors econòmics que els «planes de desarrollo» estimulaven. El Libro Blanco de la Enseñanza, que aquest fou el nom amb què es va divulgar aquell treball d’anàlisi crítica el títol del qual era La educación en España: bases para una política educativa, va posar els fonaments del que seria la Ley General de Educación, del 1970. Pocs dies abans que sortís a les llibreries, el ministre José L. Villar Palasí en féu la presentació a la Comisión de Educación de las Cortes i al Consejo Nacional del Movimiento. Aquell document i, posteriorment, la llei significaven l’esforç que estava disposat a fer el règim per a la modernització del sistema escolar. El nivell d’instrucció de la gent era molt per davall de les necessitats del mercat laboral, i es tractava d’incorporar l’educació al sistema capitalista modern, de dirigir la formació perquè esdevingués un instrument del creixement econòmic. No podria negar que aquella reforma va tenir algunes qualitats, però afegí el principi de selectivitat a l’accés universitari. Els fills dels treballadors que arribaven a fer estudis a la universitat no passaven d’un de cada cent estudiants. I la llei que ara es plantejava els ho posaria encara més difícil. Va augmentar l’edat de l’ensenyament obligatori fins als catorze anys, féu un model centrat en l’esforç, va promoure la idea d’educació permanent, actualitzà les didàctiques especials… I això, a aquells mestres tan nets de cor i innocents, ens alimentà la il·lusió de seguir treballant per renovar l’escola. Però fou una reforma que arribava tard i de manera insuficient, i que tanmateix no va respondre als reptes socials. Els sectors més reaccionaris del franquisme la varen boicotejar, retallaren els pressuposts i impediren que els tecnòcrates del règim guanyassin la partida. I la formació escolar tornà a esser un sistema de reproducció de les velles servituds, un sistema de reproducció del fracàs.
Encara he de dir que al Libro Blanco s’hi parlava de les «lenguas vernáculas» i s’hi deia que han d’esser ensenyades a les escoles als alumnes que ho demanin, que són patrimoni nacional… Era tan poc, i em va semblar més poc, encara… Feia anys que el combat per la normalització de la llengua s’havia iniciat. Érem pocs i podia semblar que treballàvem en la clandestinitat.
A les noces d’una amiga de n’Alícia ens assegueren a la mateixa taula del metge Virgilio García Peñaranda, famós metge militar, cirurgià d’anomenada —aquell dia m’explicà la finesa amb què havia arribat a fer una operació d’apendicitis, només que passassin dos dits per l’obertura del ventre del pacient— que havia obert a començament dels anys trenta, amb el seu germà Vicente, també metge, la clínica Peñaranda, entre jardins, en un barri extrem de la ciutat. Allí, els germans García Peñaranda organitzaren tertúlies literàries i trobades de caràcter cultural a les quals assistien els germans Miquel i Llorenç Villalonga. També la seva germana Herminia García Peñaranda, actriu de teatre, casada amb el dramaturg Jacinto Grau. En començar la guerra civil, perquè havia col·laborat amb organitzacions sindicals i obreres, fou detingut, desposseït del càrrec de director de l’Hospital Militar i sotmès a un consell de guerra. El defensà el seu amic Miquel Villalonga. A aquella noça hi era amb la seva dona, Margarida Miranda, encara bella, que havia treballat d’infermera a la clínica. La conversa ens portà a parlar de la relació d’amistat que havia tingut amb Llorenç Villalonga. Eren joves i Villalonga treballava al despatx del doctor Josep Sureda. Però la filla d’aquest darrer, Coloma Sureda, que patia de síndrome de Down, s’enamorà d’aquell doctor que feia feina amb el pare. De primer havien tingut trobades esporàdiques que el pare tolerava. Potser fou a començaments del 1930 que Llorenç Villalonga decidí casar-se amb Coloma Sureda. El pare d’ella va pensar que la decisió era un disbarat, que potser ho feia atret pels béns que la seva filla arribaria a posseir. Els familiars, les amigues i els veïns ho consideraven incomprensible. El pare s’hi negà de manera rotunda, però la filla es rebel·là contra la decisió del pare. Villalonga esperava cautelós. Fins que decidí raptar-la i es presentà a ca seva amb un notari i un seguit de testimonis, entre els quals hi havia Virgilio García Peñaranda. Varen comparèixer els pares, els germans… El notari preguntà a la jove si volia casar-se amb aquell home, si volia anar-se’n amb ell. Coloma Sureda se’ls mirà, convençuda de la decisió que anava a prendre. El notari insistí:
—Coloma, vol casar-se…
Ella va respondre:
—No!
1969
17 d’octubre
Han robat a l’escola. Aquest matí, a l’hora d’entrar a classe, els mestres estaven indignats i el capellà feia mala cara. Els he suplicat que tractassin de comprovar el que mancava a cada una de les aules. Aviat m’han donat la resposta. Faltaven unes dotzenes de bolígrafs, unes gomes, alguns llapis i quaderns, alguns retoladors i dos llibres de rondalles… He pensat que no seria fàcil de trobar el «lladre» i m’he equivocat perquè la notícia ha corregut durant tot el dia i el vespre s’han presentat a casa quatre pares. Han vingut a dir-me que els seus fills se n’havien enduit aquell material i que aquí eren ells per respondre de la falta. Els he dit que n’havien de donar compte els al·lots, de la malifeta, i que el pitjor no és que se n’hagin enduit una certa quantitat de material escolar, sinó el poc respecte que han tingut a l’escola, car em pensava que havien de trobar motius per estimar-la.
18 d’octubre
He començat els interrogatoris. Han vingut els al·lots un a un i els he dit que m’explicassin les seves passes des de la tarda del dissabte fins a la nit del diumenge. Entraven espantats, però m’havia proposat de no posar-los cara d’enfadat. No em quedava altre remei que fer de director; tots, els mestres, i el capellà, i els pares, volien saber fins a l’últim detall:
—Portaven dues piles per anar al cinema, la nit del dissabte; perquè els carrers tenen poca claror i les cases estan disperses;
—eren sis, entre onze i catorze anys, i n’hi havia dos que havien acabat l’escolaritat el curs anterior;
—el dissabte només eren quatre i un va quedar fora amb una pila amb la comanda de fer un senyal si veia algun perill;
—el diumenge, hi entraren el temps de la missa i havien dit als pares que se n’anaven a fer d’escolans;
—entre els dos dies, s’emportaren un rellotge d’arena, dues dotzenes de bolígrafs, catorze quaderns, vuit gomes, sis llapis i els llibres;
—tots ells han dit que entraren a l’escola perquè no sabien què havien de fer…;
—mentre recorrien les classes, n’hi havia un que cridava i feia salts, i encenia els llums, i escrivia paraules gruixudes a les pissarres i es burlava de la cara que posarien els mestres el dilluns, a les nou;
—tres d’ells, durant algunes setmanes, l’horabaixa del dissabte havien obert un parell de cotxes i se n’havien enduit els moneiots que trobaren penjats als vidres de darrere.
19 d’octubre
M’han retornat tot el que havien sostret de les aules. He reunit els mestres i els he explicat la història completa del lladronici. El capellà tornava a fer mala cara. Els he dit que pensassin el càstig que havíem de posar-los i no n’hem trobat cap que ens hagi agradat. Finalment, per treure’ns el problema, hem acceptat d’expulsar-los de l’escola durant dues setmanes. Algú ens ha advertit: «Si aquests al·lots necessiten més educació que els altres, com és que els deixau sense escola?». Ningú no ha sabut què havia de respondre. He dit que el càstig no podia esser dur a terme un treball per millorar l’escola essent que li havien fet un mal, perquè el bé s’ha de fer sempre…, sense esperar que ens castiguin a fer-lo.
20 d’octubre
El vespre, he reunit els pares. No pensaven en res més que a encobrir la dolenteria i evitar que la notícia traspassàs les portes de l’escola, perquè tota la vida anirien marcats per aquella malifeta… Ningú no m’entenia, però continuava explicant que la malifeta no era el robatori, sinó la poca estimació que han tingut a l’escola… Dues mares ploraven. Un pare ha dit que, si fos necessari, ho compondrien amb diners…, que no ho havia de saber ningú; però la dona l’ha fet callar i li ha dit que ella ja li ho deia, que els mestres no es voldrien tapar la boca amb quatre doblers.[18]