Aquell estiu, al Mal Pas, Jaume Vidal Alcover contava amb cert èmfasi ambdós episodis. Li servien per reforçar la seva teoria del manicomi. «Sempre que vinc a Mallorca —deia—, tinc la impressió que arrib a un manicomi. No us passa a vosaltres?». La nit de Sant Feliu vaig partir de viatge. En no veure’m a la plaça les nits de festa, hi va haver qui pensà que m’havia amagat. L’associació de pares de l’escola, perquè volia manifestar el seu reconeixement envers el meu treball, decidí convidar-me a un viatge a Itàlia, en l’organització del qual havien participat juntament amb dos pobles més, fins a omplir un parell d’autocars. N’Alícia no pogué acompanyar-me. Feia pocs mesos que havien intervingut quirúrgicament la seva mare, i, tot i que ja es trobava al final de la recuperació, no estava en condicions de quedar-se sola amb els nostres quatre fills. Tampoc no podíem deixar-los als meus pares, la salut dels quals es començava a debilitar i tanmateix havien d’atendre la botiga i ocupar-se del meu germà Antoni. Decidírem que hi aniria sol i aprofitaríem la invitació de l’escola. No coneixia Itàlia. No sé si, al final del viatge, havia conegut alguna cosa més que una sèrie de postals en color. Voltàrem durant tretze dies. Partírem en un vaixell de la companyia marítima que unia el port de Barcelona amb el de Palma i pujàrem en un autocar que no parà de rodar hores i nits: Marsella, Niça, Mònaco, Gènova, Pisa, Florència, Roma, Assís, Nàpols, Capri, Venècia, Pàdua, Milà…

Quan portàvem tres o quatre dies de camí, un home, en sentir qui es queixava de tantes hores d’autocar, alçà el cap i recalcà: «Emperò que no havíem vingut per passejar-nos? Doncs ens passejam».

Dia 1 d’agost, 12 de la nit. El vaixell ha començat a apartar-se de la ribera.

Unes al·lotes han descabdellat quatre llargues cintes de paper higiènic, que ha caigut al mar, sobre l’aigua negra.

Un capellà —és el rector d’un dels pobles que organitzen el viatge— m’explica que té experiència en la gestió de sortides i itineraris d’aquesta mena, que quasi sempre li toca l’autocar de les velles, que, l’última vegada que va partir, en portava tres de més de vuitanta anys i no n’hi havia cap que en tingués menys de seixanta. Diu que els canvia moneda i que aprofita per passar una mica de contraban: uns purets que enllepoleixen.

Dia 2 d’agost, 8 del matí. Hem arribat al port de Barcelona. La majoria es queixa que no ha dormit de calor. Unes senyores diuen que no han dormit de fred. No han sabut controlar l’aire condicionat i temien que si punyien un botó, no fos cosa que els sobrevingués un broll d’aigua de mar.

A l’autocar, han començat les presentacions: un que té una adrogueria, un altre que canta als funerals, una fadrina molt passejadora, una vídua carregada de diners, tres o quatre matrimonis, una que treballa en un laboratori, un estudiant que ha tingut bones notes, una fadrina que vol sortir cada any de l’illa, una senyora sorda, una monja, una jove que, vestida de pagesa, serveix el vi en un celler de menjars de la terra, una senyora malaltissa que m’explica que ha vingut ben abeurada de medicaments… «El metge m’ha dit que he de fer aquest viatge, per si em passen els nervis que duc, i el meu home m’ha acabat d’empènyer. Duc aferrades totes les malalties que existeixen. Què sé jo? Sucre als orins, urea, mal de queixal…». I acabà per dir: «Serà allò que Déu vulgui, perquè la meva planeta està ben escrita, i si m’he de morir per aquí…».

10.30 del matí. Just hem acabat de passar la frontera, una jove ha dit:

—Quina alegria! Ara ja som estrangers.

I sospira.

Sorgeix un enfilall d’anècdotes vinculades al pas de la frontera.

—A vegades hem tingut problemes. En una ocasió, perquè un passaport tenia un llinatge equivocat…

—Nosaltres, per passar dues soperes que havíem comprat a Andorra i que ens mancaven per completar la vaixella. Cada vegada que hi anàvem, compràvem un parell de peces, i ningú no ens digué res mai. Ho vaig explicar als guàrdies, que només ens mancaven les soperes.

Hem passat de llarg per la ciutat de Perpinyà. El capellà que ens fa de guia diu que fou capital del Regne de Mallorca, que la fundà un tal Pere Pinya i que, actualment, és la capital del cine verd.

Després de dinar, el guia ha començat a contar acudits pel micròfon. Els que li agrada més contar són els que fan referència a Franco. Llavors ha dit:

—I no sabríeu una cançó i la cantaríem?

Un home respon:

—Sí, Cara al sol.

Però tothom protesta i s’alçuren.

7 de la tarda. Hem arribat a Marsella. M’he dutxat abans de sopar i he telefonat a n’Alícia. Un grup de joves hem passejat per la ciutat i hem entrat en un cine. Hem vist Emmanuelle, amb Sylvia Kristel. De retorn a l’hotel, en un racó, ajaçat sobre un portal, dins el forat d’una paret, pots trobar-hi un home que dorm, una dona que potser és a punt de morir, una negra al caire de retre’s, un vell a la gotzó, els genolls doblegats, repenjat el cos sobre les puntes dels peus, que tremola. M’he ficat al llit. He tancat els ulls i he sentit una orquestrina, llunyana.

Dia 3 d’agost, 5.30 de la matinada. Ha sonat el timbre del telèfon. M’he dutxat ràpidament i he baixat al menjador. Hem pujat al santuari de Notre-Dame de la Garde, sobre un turó, al costat del port. L’aigua és plena de la primera llum.

11.30. Niça. Hem voltat la ciutat amb l’autocar. El passeig dels Anglesos, l’hotel Negresco… Hem dinat. La carretera voreja la costa.

4 de la tarda. Mònaco. He jugat a les màquines i he perdut sis francs. Tothom ha perdut. A la monja no l’han deixat entrar al Casino de Montecarlo i n’està queixosa. Hem pujat al castell on habiten els prínceps. La carretera continua i voreja la costa.

A la frontera italiana ens hem aturat en un parador, però no ens volen deixar entrar perquè és ple de gent que ha arribat una mica abans de nosaltres. Ens diuen que, si tenim set, esperem, però si no portam els diners comptats no ens serviran cap refresc perquè no tenen canvi, i que ja és hora que s’acabi l’any sant.

Algú ha suggerit que no diguem que som espanyols, que, si ens pregunten, hem de dir que som de Mallorca.

9 de la nit. Gènova. Les tres, les tres i mitja, les quatre… La cambra dóna en un carrer estret. He rentat una camisa i l’he estès a la finestra. He sentit els tacons d’una dona que puja una escala i les petjades tèbies d’un home.

Dia 4 d’agost. Després del desdejuni i abans de partir, hem visitat el cementiri. Els turistes es mesclen amb els familiars dels difunts, els plors s’ajunten als petits renous de les càmeres fotogràfiques i les corones mortuòries amb les músiques i els ritmes afrocubans que afloren de les cassets dels autocars. Els ciris crepiten. He passejat entre les tombes, més enllà dels espais que contenen els monuments funeraris de les grans famílies genoveses del segle XIX. M’he embadalit amb la història de la Paisanna, que recaptà diners tota la vida per fer-se una escultura que la immortalitzàs. Sobre algunes tombes, he trobat flors músties. «Sotto questa pietra riposano le ceneri di…». No puc evitar de llegir els epitafis, ni que formassin un poema, com si tinguessin música. Paolo Campodonico, Maddalena Oneto, Giuseppe Fadda, Palmira Calderone, Silvio Allieri, Maria Grattarola Carminatti… En cada escultura s’amaga una història coberta de pols. D’una pols vella. La pols és la matèria de què és fet el temps. I el temps adopta per mitjà de la pols les formes del marbre. Arriba un acompanyament mortuori que s’obre pas entre l’afluència de persones. Els familiars vesteixen de negre i ploren. N’hi ha dos que van vestits de color: un home que porta un braç enguixat i una embarassada. Descarreguen les flors.

11 del matí. A la Piazza dei Miracoli de Pisa he comprat unes postals. L’estanquera que me les ha venut fuma. Em diu que no vol tornar canvi i exigeix que dugui els diners comptats. Els ulls de l’estanquera són enormes, com dues llepades de fum sobre la cara. A l’interior del Baptisteri un municipal galeja la veu i l’eco combina les flexions del so en una simfonia quasi barroca. He pujat a la torre i m’he marejat. La monja ha vingut a donar-me la mà. L’estanquera ha recolzat els braços sobre el taulell i ha llançat una glopada de fum.

5.30 de la tarda. Hem arribat a Florència i ens hem instal·lat a l’hotel, no gaire lluny de la Piazza della Signoria. Mentre el sol queia, he passejat vora l’Arno i he caminat fins al pont de Sant Niccolò, ple de pescadors. De nit, he anat al cinema i he vist Il Decameron, de Pasolini, prohibida al nostre país. Són més de les dotze i camín per la ciutat solitària, de retorn a l’hotel, sota els estels de l’Orsa.

5 d’agost. Tot el que veig és la primera vegada que ho veig: el Perseu de Cellini, les grans obres de la Galleria degli Uffizi, la Porta del Paradiso de Lorenzo Ghiberti, el campanar del Giotto, el Baptisteri —«il mio bel San Giovanni», en deia Dante—, el David de Miquel Àngel, les pintures de Fra Angelico al convent de San Marco… En Joan és un home solitari que s’apuntà al viatge a Itàlia perquè mai no havia sortit de l’illa i tenia el delit de conèixer món. En tota la vida no ha fet més que guardar un ramat de vaques i, amb el temps, la veu li ha tornat fosca com si, a força de conviure-hi, hagués adoptat l’obscura fonètica dels vedells. Parla i és com si es tragués les paraules a esbufecs, com si hagués de trencar l’alenada en cada mot. A Pisa, després que haguérem visitat el Duomo, en Joan se’m va acostar per dir-me:

—Allò que de veres em commou és pensar que tot el que he vist aquí ho han fet les mans dels homes.

I ara, quan sóc a punt de marxar de Florència, m’han revingut les paraules d’en Joan. La ciutat em diu el que els homes som capaços de fer.

8.30 de l’horabaixa. És fosca blava quan arribam a Roma. Ens hostatjam en una residència de monges, al Monte del Gallo. Estic cansat.

Dia 6 d’agost. Perdre’m per Roma i descobrir-la, excessiva, en el seu laberint. La ciutat és plena de gent, un oceà de suors. No sé si l’eternitat pot suportar tantes mirades. El sol es pon rere la cúpula de la basílica de Sant Pere. La plaça s’omple de banderes, de pancartes, de policies, de monges… N’hi ha de tots els colors. Uns arriben de Polònia, uns altres de Tailàndia, de Portugal, de Xile, de Bolívia… Una senyora es desmaia vora meu. He hagut de treure-la de l’espessor de la gent amb l’ajut d’una altra que m’ha dit que és madrilenya, que tenen una mantegueria i que un jove que hi despatxa fa el servei militar a Mallorca; que, en arribar, li telefoni i li digui que l’he vista a Roma. La que ha tingut l’esvaniment es troba millor.

Dia 7 d’agost. He continuat el meu itinerari per Roma. Santa Maria Maggiore, San Pietro in Vincoli, el Coliseu, el castell de Sant’Angelo, la Fontana di Trevi. A Via Veneto he comprat dues novel·les de Cesare Pavese, Il diavolo sulle colline i La luna e i falò, i una altra de Vasco Pratolini, La domenica della povera gente. Pens que podré llegir-les. En una galeria d’art, no gaire lluny de la plaça Navona, he vist una mostra de fotografia que es presenta sota un vers de Pavese: «Verrà la morte e avrà i tuoi occhi…». El poema segueix: «… questa morte che ci accompagna / dal mattino alla sera, insonne, / sorda…». Em sent fascinat per aquests versos. Les fotografies reprodueixen en blanc i negre una col·lecció de nines antigues, el cos de pedaç, el cap de porcellana, els ulls de vidre, els cabells arnats, la roba esqueixada guarnida de randes i llaçades de seda. No sé si són mortes, la mirada seca. És «come vedere nello specchio / riemergere un viso morto, / come ascoltare un labbro chiuso». Com escoltar un llavi clos.

S’acosta un jove i em dóna un full publicitari. «Una sera… a Roma. Se avete bisogno di una segretaria, di una interprete, di una accompagnatrice turistica, o se simplicemente siete soli e vorreste che una bella simpatica hostess vi accompagnasse in giro per Roma…».

Dia 8 d’agost, a les 5 del matí. Hem partit de camí cap a Nàpols. La gent es queixa de tant que ha gastat, que els diners se’n van, que tot és molt car, que hauran de comprar maletes per posar-hi els records. Un ha comprat una basílica de Sant Pere de plàstic, un altre, una Pietà, i el Coliseu, i un cendrer, un mocador de fantasia, un rosari, i un enfilall de postals que es desplega. És cert que som allò que miram? Tanta bellesa que hem vist ens deu haver marcat la capacitat de respondre als estímuls de l’art? He llegit, però no record on era, que les joves de Lacedemònia menjaven codonys per engendrar fills rossos. Què hem hagut de menjar per afigurar-nos que les reproduccions de plàstic que compram representen les obres que hem vist? Hem parat a Montecassino. Una gitana m’ha llegit la bona ventura. M’ha fet posar la mà estesa. Diu que sóc afortunat, que tinc dues enamorades, l’una Agnès, l’altra Angelina, que tindré tres fills… No ha dit amb quina de les dues. Tot just li he girat l’esquena, he travelat i he rodolat tres o quatre escalons. Al port de Nàpols, el vaixell que ens ha de portar a Capri ens espera atracat davant el Castel Nuovo. Les gavines voletegen ran de la nau. Un frare demana almoina als turistes. Un acordionista interpreta cançons napolitanes. És tard quan, de retorn, arribam a Roma. Estam cansats. Alguns, per no adormir-se, s’han posat a cantar «El Relicario». Plou.

—El meu home em deia, abans de partir: «Coloma, no te’n vagis. Trobaràs revolucions pertot arreu i comunistes, et posaran una bomba i et mataran». Però jo li deia: «Trobes, Joan, que ara, justament, m’han de venir a fer tot això a mi, els comunistes?».

A Assís poc abans de migdia. Aquí, Francesco s’uní en matrimoni amb madona Pobresa. Ho expliquen les pintures de Giotto. Un frare alemany celebra missa vora el sepulcre. Llargues fileres de turistes passen. Quatre dones negres americanes es miren la sepultura, embadalides. Un home dels que viatgen en el nostre grup ha dit, espantat:

—Quin salt que faríem si, un matí en despertar-nos, ens trobàvem amb una d’aquestes ajaguda al costat!

Hem arribat a Venècia després de mitjanit. El conserge de l’hotel s’ha enfadat i crida, mentre ens reparteix les cambres i ens entrega les claus. Encara, només un petit grup, hem pujat al vaporetto i hem navegat fins a la plaça de San Marco. Fa alguns anys, potser tres, vaig llegir Mort a Venècia, de Thomas Mann. No fa gaire he vist la pel·lícula de Visconti, amb Dirk Bogarde. Anit, m’agradaria estar malalt i arribar a Venècia allargassat en una poltrona a bord d’un vaixell de vapor. No sé si sóc capaç de retenir tanta bellesa: els palaus, els carrers recaragolats, els ponts, la boira baixa, el repic de les campanes, el resquill de les góndoles sobre l’aigua, la ciutat que es mira dins les seves llunes. I havia après que a Venècia s’hi ha d’arribar sempre per mar. La novel·la de Mann em va portar a llegir La muntanya màgica, Doctor Faustus, Els Buddenbrook, també seves. Durant mesos em vaig immergir en una obra que no cessa de dir-te que difícilment l’escriptor assoleix la via de la bellesa si no és en companyia d’Eros, car, tanmateix, només som aventurers del sentiment, nascuts amb una tendència natural al precipici.

De nit, he acudit sol al Campo Sant’Angelo, on he assistit a la representació d’Arlecchino servitore di due padroni, de Carlo Goldoni, que posa en escena el Piccolo Teatro de Milà, dirigeix Giorgio Strehler i n’interpreta el personatge central Ferruccio Soleri. Entre les plàcides aigües de la llacuna veneciana, una intrigant sèrie d’equívocs desestabilitza la vida dels personatges —Pantalone i la seva filla Clarice, el Dottore, Silvio, Beatrice, Brighella, Smeraldina, Truffaldino—, alhora que viuen les peripècies d’una història ridícula i trista d’amors, de transvestiments i malentesos. Per un cantó de la plaça, lenta, ha passat una góndola.

Encara hem parat a Pàdua i hem arribat a Milà quan comença la tarda. Plou. És una brusca fina, però intensa. El dia s’enfosqueix amb lentitud. La finestra de la cambra dóna en una terrada amb un petit jardí de baladres. De retorn hem passat per Torí i hem recalat a la ciutat de Susa, a l’oest del Piemont, ja a prop dels Alps. Hem dormit a Avinyó, vora el Palau dels Papes.

Els dies se succeïren ràpids.

—No sé què he vist.

—No pot ser que tinguem dins el cap tot el que hem vist, els llocs per on hem passat.

—Al meu home li duc un clauer preciós. Mires per un forat i veus el Vaticà.

—Així mateix hem fet molts de quilòmetres.

—No es pot demanar més.

És cert que no es pot demanar més, que no sabem què hem vist ni per on hem passat, que ens serà difícil d’explicar. Però la síndrome d’Itàlia és incurable i és un somni que torna i torna mentre dura la vida.^[116]

Durant els dies que es va allongar el viatge a Itàlia passàrem moltes hores en l’autocar. Transitàrem per autopistes, travessàrem centenars de túnels, peregrinàrem per camins d’asfalt. Durant tantes hores de trajecte, vaig dedicar molt de temps a la lectura —havia de començar a preparar les classes que, a partir del mes d’octubre, hauria d’impartir a la facultat—, vaig dormir i vaig parlar molta estona amb sor Margarida, la monja que s’asseia al meu costat. La resta dels viatgers, gairebé tots, anaven en parella; nosaltres érem els únics que anàvem desencordats i ens acoblàrem a dos seients que quedaven lliures en una de les primeres files. Acollats, doncs, travessàrem Itàlia i vàrem recórrer els seus paisatges: la Ligúria, l’Emília-Romanya, la Toscana, el Laci, la Campània, el Vèneto… No es pot demanar més. Amb tants de quilòmetres tinguérem temps suficient per contar-nos una història que podia assemblar-se a la vida, una versió, tanmateix, de la veritat. D’al·lot, havia sentit dir a la tia Antonina que la veritat només és una. Ho deia amb fermesa. Ara sé que no existeix i que, si escorcolles, potser en trobaràs un seguit de versions. Vaig parlar-li de la família, dels estudis, dels fills, de la feina, de les classes que impartiria a la facultat a partir de l’octubre, de com pensava elaborar el programa… Sor Margarida em va contar que tot just acabava de guanyar una plaça al cos de mestres, que, en ocasió del vint-i-cinquè aniversari de la professió religiosa, les seves companyes havien viatjat a Itàlia, que ella no ho havia pogut fer per causa dels exercicis de l’oposició i que la superiora general del seu orde li havia permès que ho fes abans que no acabàs l’estiu i començàs el curs escolar. Em va dir, a més, que havia partit amb una certa angoixa, que tenia una germana a la qual acabaven de diagnosticar un càncer, que no veia clar que se’n sortís, que patia pels nebots, que encara eren uns nins. No la vaig tornar a veure ni en vaig saber noves fins que un dia, passats uns quants anys, vingué a ca nostra a veure’m Jaume Santandreu, escriptor i clergue. Em vingué a demanar ajut perquè tenia un conflicte i pensava que podia contribuir a resoldre-l’hi. Em va contar que, pocs mesos després que haguérem arribat del viatge a Itàlia, es morí la germana de sor Margarida i que ella penjà els hàbits, abandonà el convent i es casà amb el cunyat. Ho va fer, havia dit, perquè compadia els nins de la germana morta. Així que, casada de fresc, partí a ocupar la plaça de mestra que havia obtingut. No podria dir amb certesa si fou a Es Canyar de Manacor, però succeí que a l’escola on va anar a raure la junta directiva decidí que tingués el control de la cuina, sobretot que vigilàs el rebost. És probable que la vigilància del rebost sigui la pitjor de les tasques de què pot responsabilitzar-se una exmonja. D’ençà del dia en què sor Margarida va prendre el govern dels fogons tot déu anà de través, com la barca que se’n va cap a les roques, sobretot durant les hores que dedicava a la inspecció i patrullava a l’interior de la cuina. El conflicte vingué perquè la cuinera era germana de Jaume Santandreu i l’acció de sor Margarida li va caure feixuga. Ho controlava tot i, adesiara, li feia alguna putadeta. Un dia, una filla d’aquella cuinera va quedar embarassada i era fadrina. El pare la va treure defora de la casa i va dir que no hi tornàs mai més amb un fill bord. Passaren els mesos i les llunes i l’infant volgué néixer. Durant tant de temps, la mare treballà a fons els sentiments de l’home i aconseguí que acceptàs que la filla s’instal·làs a casa amb el nadó, després que sortís de l’hospital. Doncs aquest dia la cuinera acudí al treball i accelerà la feina a fi de poder esser a casa en arribar la mare jove i el nin. Però vet ací que la monja volia obligar-la a complir l’horari sencer. La dona va plorar. L’endemà, Jaume Santandreu es presentà a l’escola, es dirigí capdret a la classe de sor Margarida, s’acostà a ella i, davant mateix dels alumnes, plaf, plaf, li ensivellà dues galtades, li tirà les ulleres per terra i tornà a marxar. En passar pel despatx del director es va parar per dir-li: «He aferrat dues nesples a la monja. Se les havia guanyat». El director no ho va creure. I des d’allà mateix vingué a ca meva perquè sabia que tenia amistat amb l’inspector i volia que el convencés que, si l’havia surrada, era perquè n’havia fet mèrits a bastament. Els fets acabaren de bona manera: sor Margarida presentà una denúncia davant el jutge i féu arreglar les ulleres, però la justícia és lenta i, passats dos anys, cridaren en Jaume a judici. Tot just abans de començar l’acte, sor Margarida retirà els càrrecs i el perdonà.

Després del viatge, vaig dedicar els dies que em quedaven de vacances a la preparació de les assignatures de què havia de fer-me càrrec a la facultat, i, cap a les darreries d’agost, perquè sabíem que aviat tancaríem la casa de Llubí i tornaríem a sa Bomba Vella, vàrem portar les filles i els fills en una excursió amb barca al mar de Formentor. Hi anàvem tots els anys. Era una forma de celebrar el final de l’estiu. Preníem la barca al Port de Pollença i, només amb mitja hora de navegació, arribàvem a una escullera ran de la platja, sota els pins. N’Alícia hi acudia amb el cotxe i portava sa mare, que no hauria pujat en una barca encara que l’haguessin amenaçada amb una pistola des que, feia molts d’anys, en un viatge a València, foren a punt de naufragar. S’alçà una tempesta salvatge, un cap de vent sacsava amb violència el vaixell, el mar bramava i la fúria de les ones fracturà les baranes de la nau. L’aigua arribà a les cabines. Finalment, el capità decidí tornar arrere i, vers les set del matí, entraren de nou al port de Palma. En aquella barca que solcava tranquil·la la badia de Pollença, en acabar l’estiu, els nostres fills hi eren feliços. El ruixim de l’aigua ens omplia la cara de sal, i percebíem el gust de les algues i l’olor dels pins. Alguns anys hi vingué el meu germà, que acudia els estius a Llubí a passar uns quants dies amb nosaltres, fins que els pares venien a cercar-lo. Més d’una vegada veiérem dofins que saltaven i eren blaus com les ones. Ens agradava veure les roques colpejades per l’escuma i, en baixar de la barca, corríem a la cala i ens llançàvem a l’aigua, i rèiem, i jugàvem a esquitxar-nos, a llançar-nos a la cara grapades de mar. Dinàvem sota els pins. Aquest dia tots teníem més gana. Llavors els contava històries velles lligades al mar. És un mar entre terres, els deia, i descabdellàvem el fil de la crònica dels argonautes, embarcats en una expedició marítima que comandava Jàson a la recerca de la pell d’un moltó la llana del qual era d’or. I tot això succeí en aquest mar, tornava a dir-los. I les hores se’ns omplien de romanços i faules, la història de Teseu, rei d’Atenes, que partí a Creta a lluitar cos a cos amb el Minotaure, i els parlava dels viatges d’Ulisses, dels colors dels peixos que viuen a les nostres aigües: el cap-roig, i el congre, i el moll, i la tintorera, i la rajada de miralls, i l’alatxa, i l’escórpora… En una ocasió, els vaig llegir un conte de Joan Mayol, «El darrer vellmarí», que just al començament diu: «Les xarxes estaven esqueixades. Els peixos fugien…». Tornàvem a nedar i, a mitja tarda, poc abans de pondre’s el sol més enllà dels penyals des Colomer, partíem en la barca, els que estaven més cansats amb el cotxe, i tornàvem al poble amb la certesa que la roda del temps mai no cessa de voltar i que, després de l’hivern, el sol tornaria a créixer i vindria l’estiu, i, tanmateix, ens esperaria, obstinat, el mar.

Durant les vacances d’estiu, n’Alícia havia madurat una idea que feia molt de temps que li rondava pel cap. Havia deixat els estudis en acabar el batxillerat, que llavors era de sis anys, més els exàmens de dues revàlides, i ara tenia la il·lusió de començar magisteri. Teníem quatre fills, la més gran de nou anys, i em va semblar una acció heroica. Aprovà l’accés i es matriculà a l’Escola Normal. Feia poc que havíem cobrat els diners que em retornaren del Jutjat d’Ordre Públic i, quan els vaig voler tornar a la seva mare, que m’havia fet el préstec, em va dir que no volia que els hi rescabalàs. I compràrem un 600 de segona mà amb què podria acudir a les classes. Vaig intentar ajudar-la, però no ho necessitava. Féu una carrera brillant i, al final, per les qualificacions que havia obtingut al llarg dels estudis, obtingué l’accés directe al cos de mestres.

27 de setembre

Estic dolgut. Aquest matí he baixat al jardí i he esfullat cinc roses vermelles.^[117]