Passàrem la nit de Cap d’Any a casa. N’Alícia s’havia recuperat amb certa rapidesa de l’abatiment en què l’havia deixat el part i decidírem organitzar una festa que ens servís per oferir la casa als amics i, alhora, festejar el naixement del nostre fill, que, el dia de Nadal, havia complert un mes de vida. Érem molts que ens reunírem la nit en què començava l’any 1973 a sa Bomba Vella: Maria Aurèlia Capmany, Josep M. Llompart, Llorenç Moyà, Jaume Vidal Alcover, Francesc Bujosa, Encarnació Viñas, Llorenç Capellà, Andreu Ferret, Margarida Capellà, Antoni Serrà, Carme Simó, Joan Manresa, Antònia Vicens, Jaume Pomar, Aina Moll i Dora Moll, Manolo Coronado, Josep A. Codina… Érem molts i fou un deliri. Tancàrem la porta de l’any que finia entre xarangues tropicals i música retro. Ballàrem boleros, salsa, rumba, merengues, pasdobles i txa-txa-txas. Se’ns va encendre el furor del ritme i fou com sortir a la plaça del poble, a la rotllana de les noces d’un parent, al ball d’una de les últimes nits de carnaval. El microsolc continuava. Posàvem música dels Beatles, dels Rolling Stones i també de Gato Pérez i de Bonet de San Pedro i de l’Orquestra Plateria. No oblidaré d’aquell primer any —però n’hi va haver molts més— l’instant en què na Maria Aurèlia inicià una conga i tots, l’un rere l’altre, ens subjectàrem a la cintura del que teníem al davant i seguírem el ritme africà que ella marcava. Alçava un genoll, aixecava un braç, movia el cos: «La conga de Jaruco / ahí viene arrollando / y trae su comparsa / la alegría del lugar…». Després, encara ballàrem el «Rascayú», que Jaume Vidal qualificava d’herètic —«Cuando mueras, ¿qué harás tú? / Tú serás un cadáver nada más»—, i deia que no entenia com era que la censura l’havia permès. Potser ara en diríem una cançó «gòtica». La història succeeix en un cementiri on un home acut cada nit a visitar la tomba de la dona que havia estimat, però hi ha qui pensa, recelosament, que «es un muerto escapado de la fosa». Ens hi havíem posat per una sola vegada i vàrem fer-la, la festa, vint-i-cinc anys, fins al 1997. Al final, alguns d’aquells amics ja eren morts. També hi vingueren Miquel Àngel Riera, Maria del Mar Bonet, Antoni Catany, Josep Melià, Carme Riera, Martí March, Damià Jaume, Joan Miquel Roca Fuster, Miquel Sbert i Antònia Oliver, Ramon Bassa i Margarida Parpal, Antoni Vidal Ferrando, Miquel Rayó, Josep Tomàs i Monserrat, Til Stegmann, Ginka Steinwachs, Joan Miralles… Tots els anys, em corresponia a mi marcar les campanades. Tenia una campana que començava a tocar quan eren les dotze, el raïm a punt i el cava. Però en quin moment eren les dotze? Les iniciava, les campanades, quan als rellotges mancaven alguns minuts per a la mitjanit. Deia: «El dia neix a l’illa una mica abans que a Madrid, també l’any hi acaba més prest». Les copes brillaven, el cava era jove, ens besàvem eufòrics, enceníem bengales i la casa s’omplia de llenques minúscules de foc. Llavors, tots els anys, es repetia el mateix ritual: na Maria Aurèlia oficiava de bruixa pública, quasi a les fosques, entre dos ciris, i platicava, i pronunciava el judici de l’any, tot de vaticinis i pronòstics. Dirigia el discurs a l’anàlisi del temps que moria i interpretava l’auguri dels estels. La petita història quotidiana s’enllaçava a la història del país per mitjà d’aquell dicteri. Parlava de la borsa: «Quan als de la borsa els vagin malament les coses, a nosaltres ens aniran bé». Parlava dels polítics, de les eleccions, de la moda, del país: «Ja és ben hora que agafem un martell i una escarpra i comencem a picar per la línia de l’Ebre, així, trac-trac, trac-trac… Llavors ens asseiem a la nostra banda, posem els peus forts a l’altre costat i empenyem amb tota la força de què disposem a fi de fer-nos lluny. “Vinga! —els diem—, ens n’anam”. Farem, així mateix, alguns ponts perquè els amics, com en Josep Melià, que tenim a l’altre costat puguin venir tranquil·lament». Parlava de les guerres, de la llengua, ai!, amb irònica tendresa. Sovint, Josep M. Llompart continuava el discurs i tornava a parlar del país amb paraules noves. Ajuntava la burla i el somni insubornable. Un d’aquells anys ens proposà de fer una sessió d’espiritisme —era per Cap d’Any del 1981— i ens arremolinàrem entorn d’una taula i allargàrem les mans. La flama dels ciris s’apagava amb lentitud. Llompart convocà l’esperit de Llorenç Villalonga —feia quasi un any que era mort— perquè vingués a posar-se enmig de nosaltres. No es féu esperar. Una papallona grisa voletejà d’un costat a l’altre sobre les nostres mans. Què podíem demanar-li, a aquell esperit? Llompart suggerí que li preguntàssim si era al cel. Li ho preguntàrem. Ens va respondre que no, però nosaltres ja ho sabíem.

Per Cap d’Any del 1982 planava en l’ambient una certa tristesa: només feia dos mesos que Llorenç Moyà era mort i havia vingut sempre. Jaume Vidal va trencar aquell sentiment de pena i ens incità a la gresca, perquè els morts que ens estimaren, deia, ens empenyen a viure, al ball, a la disbauxa. Un altre any, Jaume Vidal alçava la copa i ens desitjava enemics intel·ligents. Però vet ací que una d’aquelles nits —Jaume Vidal, segons una afirmació de Llorenç Capellà, sempre tenia la brega a punt com els tres mosqueters hi tenien l’espasa— va fotre un arrambatge a Miquel Àngel Riera perquè la novel·la amb què havia guanyat el premi Sant Jordi no li havia agradat. Llompart va advertir-me’n, passats uns quants dies, i vaig haver d’escriure una carta de disculpa a en Miquel Àngel. Llompart afegia que no es podia explicar com per a segons qui en Jaume i n’Aurèlia eren tan tolerants, mentre que per a uns altres eren tan exigents. Josep A. Codina acudia tots els anys a la festa des de Barcelona. Arribava dia 31 de bon matí i corria a la plaça de Cort per sentir Cristina Valls, que recitava «Sa Colcada», el poema costumista de Pere d’A. Penya que descriu la festa així com se celebrava a començaments del segle XIX. Codina admirava Cristina Valls. Em deia:

—Qui li ha ensenyat, a aquesta dona, com ha de moure les mans, l’entonació de les frases, on ha de posar els silencis, quan ha de somriure?

—Ho ha après sola, en contacte amb el públic, durant anys.

—Hi ha gent que fa estudis durant molt de temps a l’Institut del Teatre i no arriba a dir els versos com els diu ella.

Cap als últims anys que visquérem al pis de les avingudes, abans de traslladar-nos a sa Bomba Vella, quan encara la tia Ricarda Alomar vivia amb nosaltres, Cristina Valls, ja retirada de l’escena, acudia molts d’horabaixes a ca nostra. Vivia dos carrers més amunt, just a tocar de la porta de Sant Antoni i, encara que tenia la vista malalta, potser envellida, no li era difícil arribar-hi. Passava la tarda amb la mare de n’Alícia, conversaven de les pertinents joventuts, tan distintes, i tornava a marxar poc abans d’enfosquir. Fou llavors que sorgí el projecte d’escriure la seva biografia. Vaig iniciar el treball i vaig saber des del principi que el text que en sortiria havia de basar-se en el testimoni oral —en els relats orals— de l’actriu i d’aquells que l’havien acompanyat durant més de cinquanta anys en el seu pelegrinatge pels escenaris. Em fascinava recuperar les veus d’una gent (escenògrafs, actors i actrius, directors, empresaris, autors…) que havien estat mestres en el domini dels recursos de la diversió popular i n’havien experimentat la immensa capacitat de comunicació. Un teatre sorgit cap als inicis del segle XX dels ateneus populars, de les societats recreatives, dels centres d’obrers catòlics, de les cooperatives de pescadors, de les associacions protectores, de les escoles per a joves obrers. Durant mesos vaig enregistrar el testimoni de Cristina Valls, els seus records, la seva peripècia. I el drama d’esser xueta i pobra en una ciutat fosca. Amb ella vaig recórrer a encercar els testimonis que contribuïren a crear el clima dramàtic que la història —tot i que era la història d’una actriu còmica— potser reclamava. Visitàrem Lluís Segura, Manuel Andreu Fontirroig, Martí Mayol, Antoni Mus, Joan Mas, Maria Fornés, Francesc Forteza… I Francesc Fuster, el vell actor que, amb la seva companyia, partia a Sóller amb dos carros per a una temporada de tres o quatre dies. Paraven a romandre a Can Penasso i l’endemà, de bon matí, començaven a travessar el Coll.

En una d’aquelles festes de Cap d’Any, Manolo Coronado s’entossudí de mostrar les seves habilitats de ballarí. Va contar que havia treballat amb Holiday on Ice i envestí a fer voltes com una baldufa. Era meravellós: girava sobre un peu, estenia els braços, s’alçaven els cabells, caragolejava les mans. Josep A. Codina digué, perquè li era difícil suportar la impressió que li causava: «Però d’on heu tret aquesta Pàvlova?».

Jaume Pomar acudia sempre a les festes, però cada any portava una nova parella. Vàrem arribar a conèixer cinc o sis enamorades d’en Jaume. Codina, ni que el poeta fos un castrato italià, li deia el Pomarel·li. I succeïa que, després que s’havia trencat la relació, aquelles examants es feien amigues i es reunien per explicar-se els greuges —elles en deien putades— que atribuïen a l’amant furtiu. Un dia en què vaig assistir a la inauguració d’una mostra de pintura en vaig trobar tres, reunides en un racó de la sala d’exposicions, decidides a desbarrar contra en Jaume. M’aplegaren i abocaren sobre meu el ressentiment que portaven al cor. Ens havíem conegut una nit a casa, entre rialles, i ara se sentien ferides pel desamor. M’ho havien de dir. M’havien de dir que en Jaume, a més d’un mal amant, era una mala persona.

—És una mala persona! —va cridar la més atrevida.

—No ho creguis —li vaig dir—. És un poeta.

Un d’aquells anys en què vingueren Til Stegmann i Ginka Steinwachs, ella em va portar una ploma estilogràfica espuntada que havia comprat al Mercat de les Puces de París. Encara la tinc. Em va dir que no me la duia perquè hi escrivís, sinó perquè imaginàs tot el que els seus antics propietaris hi havien escrit: cartes d’amor, fragments de memòria, documents comercials, un missatge secret, la dedicatòria d’un llibre, un escrit de condol, una frase amorosa que acompanyaria un pom de roses. Aquella nit succeïren dos fets sense importància, però que formen part de l’anecdotari de la festa. Amb ells vingué la mare de na Ginka, una senyora amable que havia arribat a l’illa aquell mateix dia des de Berlín. Tot i que només parlava alemany, s’ajuntà a la mare de n’Alícia, que desconeixia cap altre idioma que no fos el català i el castellà. Doncs varen estar tota la vetllada parlant-se. Ningú no va saber com ho havien fet per entendre’s, i la mare de n’Alícia, que, com les antigues senyores, no podia consentir que ningú que vingués a casa no marxàs ben atapeït de menjar, l’agafà pel seu compte i li abocà tots els plats de vichyssoise que el ventre de la dama vinguda de Berlín, perquè es pensava que no hi havia res més per prendre, podia encabir. Quan ens n’adonàrem, la mare de na Ginka ja havia rebentat en plors. Acudí la filla al seu costat, va parlar amb ella, però la senyora no es veia amb coratge d’estroncar les llàgrimes:

—Plora —va dir— perquè es pensava que no hi havia res més que la vichyssoise i ara es troba amb un plat de carn rostida i, dins el seu ventre, ja no hi cap ni una cullerada més de menjar.

També aquella nit a na Ginka se li acudí que nosaltres dos havíem de ballar. Anàrem al centre de la rotllana i iniciàrem el ball. És cert que la música era una mica moguda, però na Ginka es desfermà com una cabrida i saltà ni que fos una egua malcriada. Com els cavalls quan alcen les potes de darrere, així aquella dona ballava tan estranyament i amb tanta força que arribà a arrossegar-me, fins al punt que ni tocava de peus a terra, se’m trencava l’alè i els genolls començaren a fer-me fluix. N’Alícia reclamà l’auxili dels amics. Els va dir:

—Anau a rellevar-lo, que el deixarà mig mort.

I va respondre Francesc Bujosa:

—Tanmateix, la pell ja és del llop.

Acabàrem el ball sense que ningú m’hagués assistit.

En una ocasió, devia esser durant les vacances d’estiu, Til Stegmann i Ginka Steinwachs, que havien comprat una casa a Biniaraix, s’entossudiren que anàssim a veure’ls un horabaixa i ens quedàssim a sopar. Arribàrem a mitja tarda i estiràrem la campana que tenien a la façana. Era una casa modernista de tres plantes oberta a la vall. Els trobàrem que s’assolellaven al terrat i ens varen rebre nus. Després es posaren una mica de roba. Ens explicaren que tenien un porc amb ells, que els havia costat un gran esforç que pujàs al terrat, i que els havia portat a barallar-se sovint, perquè ell hauria preferit una cabra. Na Ginka ens convidà a passejar amb ella pels carrers del poble. Ens va dir que ens presentaria els seus amics. Adesiara collia una embosta d’herba d’una vorera, acudíem a una pallissa i preguntava a l’amo si podíem entrar. Així visitàrem dos ases, una somera, un mul, un cavall… A tots els donava una mica d’herba, els acariciava el nas, els deia paraules amoroses i partíem. Entràrem a l’església. Mentre ens entreteníem en l’observació dels retaules i els sants, na Ginka, dreta enmig de l’estança, es va posar a cantar:

—Oh, quin gran goig, quina glòria, quan els germans s’estimen!… Oh, quin gran goig!…

Després va voler fer-nos una confidència:

—Us diré un secret. I és que jo tinc una mica de fe. La tinc, no hi puc fer res. A en Til li sap greu que tingui fe i que ho digui… Però què hi puc fer, si en tinc…

Quan arribàrem a la casa, ell havia parat la taula i ens disposàrem a sopar. Ens va dir:

—Na Ginka us ha preparat algunes de les seves exquisideses. De primer, menjarem ravenets amb nata; de segon, maduixes amb nata; de postres, un tall d’ensaïmada de nata de Can Xim Tambora.

En Til havia posat un aire de triomf a les paraules en explicar-nos les delícies del menú que na Ginka havia imaginat per a aquella nit. Ens atipàrem de nata. Varen treure una ampolla d’Asti Spumante i acompanyàrem el sopar amb dues copes d’aquell vi escumejant amb aroma de fruites. Una delícia. Partírem que ja era fosc, després de sopar.

Una altra vegada, al seu pis de Frankfurt, tornaren a convidar-nos a berenar ravenets amb sobrassada. Però, en aquest cas, havien cultivat els ravenets a la mica de jardí que tenien davant la casa, una parada de terra freda on havien sembrat aquells fruits una mica minvats que ara collien per a nosaltres. Aquell dia ens tenien preparada una altra sorpresa, que no podia estranyar-nos si ja coneixíem les extravagàncies d’aquells dos cossos. Na Ginka havia confeccionat un abric i l’havia fet per regalar-lo a n’Alícia. Un abric de plàstic de doble full, del que es fa servir per protegir els objectes delicats, amb tot de minúscules bolles, cossos esfèrics que preserven les peces d’art, les andròmines de vidre… Entre els dos fulls, hi havia abocat un raig abundós d’aigua i l’havia tenyida de blau. Féu:

—És un abric d’aigua. T’abrigues amb l’aigua del Mediterrani. Mira’t al mirall.

Llavors Til Stegmann va començar a cantar una cançó de Georges Moustaki: «Avec ma gueule de métèque, / de Juif errant, de pâtre grec, / et mes cheveux aux quatre vents…», alhora que na Ginka evocava una excursió que havien fet a Mallorca en un llaüt de vela llatina pel mar petit de sa Foradada.