El pis on havíem anat a viure, tocant a les avingudes, era a cent metres escassos del domicili de Llorenç Moyà, al carrer de Pere d’Alcàntara Penya de Ciutat. Llavors era freqüent que el poeta passàs per davant ca nostra, sobretot quan tot just ensumava l’estiu, abans del mes d’agost, en què acudia a la seva casa de Binissalem. Cada dia de juny i de juliol, havent dinat, acudia a les platges de s’Arenal i can Pastilla a passejar. Portava calçons curts i una camisa de mitja mànega, pujava a l’autobús a la nostra cantonada i, hores després, a posta de sol, tornava a baixar al mateix lloc. No era difícil que ens trobàssim i ens entretinguéssim una estona a parlar de literatura, però també de les coses que passaven: la política, les guerres, els estralls del franquisme, la persecució contra la llengua, el comentari d’un llibre acabat de publicar. Em record que es queixava molt de la feina que feia als jutjats, tots els matins. «Em pas les hores —deia— prenent declaració a la gent, l’un rere l’altre: dues dones que s’han estirat el cambuix, un home que ha apallissat la dona, uns altres que han discutit i han arribat a les mans. La gent és baralladissa, i jo no faig més que posar per escrit les bregues que m’expliquen. I això tot l’any». També em parlava de les dificultats econòmiques que suportaven per sostenir el casal de can Gilabert. «Quan tenim quatre diners estalviats —afirmava—, hem de córrer a fer un tros de teulada». Em va contar que els havien proposat de fer una sala de festes a les païsses, un lloc de copes i ball per dur-hi turistes, que el lloguer que traurien d’aquella part de la casa potser els resoldria el problema econòmic; però no s’atrevien a fer-ho, perquè estaven convençuts que sa mare en tindria un disgust. Aviat teixírem una bona amistat. A vegades pujava al nostre pis i ens llegia els darrers poemes que havia escrit. Record que una tarda d’hivern —devia esser pel gener del 1967— ens va llegir El fogó dels jueus, el drama d’aquell grup de mallorquins vilment sentenciats a mort en acte de fe, l’any 1691, la crònica del qual escriví el pare jesuïta Francesc Garau en un llibre vergonyós. Altres vegades, acudia al seu estudi, com un santuari, on havia posat amb un gust exquisit tot de pintures i records. Hi vaig conèixer la seva mare, la senyora de can Gilabert, ja molt velleta, i les germanes, sobretot na Carme i na Pepa, amb les quals vaig riure, a vegades, per la seva capacitat de viure en realitats que no existien més enllà del seu món.

Un estiu d’aquells, en Llorenç decidí de reinstaurar al casalot de Binissalem l’antiga festa de la verema i ens hi convidà. Hi assistírem una mica inquiets, però seduïts pel món que tot just encetàvem a descobrir. Hi havia Llorenç Villalonga i la seva esposa, dona Teresa Gelabert, Josep M. Llompart, Encarnació Viñas, Jaume Vidal Alcover. Potser també hi havia Miquel Dolç. A mitja festa es presentà Antònia Llodrà, una amiga d’en Llorenç a la qual estimava amb deliri, i germana de Miquel Llodrà, amic de joventut de Llompart, el qual sempre va dir que fou aquest qui li encomanà la dèria d’escriure en català i la fascinació que sentia per la literatura que s’hi expressa. N’Antònia era morena —es deia que Pau Fornés s’havia servit de la seva cara per al quadre de Santa Maria de Robines, en la recuperació del culte a la qual en Llorenç s’havia entossudit—. Em record que tenia l’esperança que, un dia o altre, se’n trobaria una antiga pintura, potser gòtica, davall un sant Antoni del retaule major de l’església de Binissalem. Crec que arribaren a fer radiografies, prospeccions i estudis com qui cerca petroli. Hi descobriren la imatge més antiga d’un altre sant, el culte del qual, perquè havia decaigut, l’església substituí pel del sant eremita. La bacina de sant Antoni era més retent que la del seu antecessor.

Doncs deia que es presentà Antònia Llodrà acompanyada del seu marit, un metge alemany que s’havia enamorat d’ella i havia donat corda a tots els seus capricis. Li havia construït una casa a la vall de Ternelles, vora un molí d’aigua que venia d’una font. Del gorg que s’hi formava, n’Antònia n’havia fet una piscina on es banyava nua. Tots els assistents a la festa, excepte nosaltres, coneixien la història d’aquella dona extravagant i, tanmateix, sensible i bella, que havia arribat com qui passa i s’atura només per un instant amb una capsa d’ensaïmades sota el braç. En Llorenç, des de la seva honorable posició cardenalícia —Pau Fornés l’havia retratat abillat amb les vestes d’un cardenal del segle XVII—, l’havia nomenat megaduquessa. Es deia que no s’avenia amb el marit, cansat de suportar les seves vel·leïtats. També es deia que, en una de les absències del metge, Jaume Vidal Alcover, que se n’havia enamorat, se’n va anar a viure amb ella a la casa de Ternelles, vora el molí d’aigua, i que li regalà una àmfora com a signe d’amor —es dubtava si l’àmfora era autèntica o si era una còpia fabricada en una teulera de Santa Maria—, que potser la hi portà plena d’aigua de roses. El cert és que aquella relació amorosa no va prosperar i acabaren a crits. Tant varen cridar que, emprenyat fins als cabells, en Jaume agafà l’àmfora, se la carregà al coll i fugí a peu. Travessà tota la vall, hores i hores de camí, fins a arribar a lloc poblat.

Passà un cert temps, però un dia en Llorenç vingué a veure’ns i ens contà que Antònia Llodrà era morta. Els seus amics pensaren que s’havia suïcidat, una nit en què era sola a la casa. A en Llorenç els ulls li espirejaven, quasi a punt del plor. Em va dir que hi havia acudit tot d’una, en avisar-lo, que havien baixat el seu cos, abans ple de vida, embolicat en un llençol, i l’havien portat en braços, rost avall, pels comellars de Ternelles, al cementiri de Pollença.

En més ocasions vaig assistir amb n’Alícia a les festes que en Llorenç organitzava al seu casal, esplendents. «Veniu a reposar sols una mica / a la meva pagesa Malmaison: / nimfes del sòtil us faran musica / per aclamar-vos Cavallers del Món»^[4] Hi coneguérem molta gent: escriptors i artistes, i altres amics. Tots érem, segons la burlesca expressió del poeta, napoleons de l’esperit, convidats al seu casal, que un dia havia sentit els versos de Chénier i les flautes heroiques del Primer Imperi. Les ha descrit, aquelles festes, amb paraules ufanes plenes d’amor per la seva casa: «Aleshores can Gilabert feia vertadera planta, amb il·luminació de ciris pel magnífic estable del segle XVIII, per la lògia, amb canelobres de plata que ens resten, col·locats damunt els canteranos imperi, amb una misteriosa il·luminació al balcó que s’obre a un pou, més misteriós encara, i que jo presentava com la cova d’“Alí Babà i els quaranta gatons”, perquè en les meves festes el vi anava en rauja».^[5] Vet aquí un altre dels amors d’en Llorenç: la seva vila, la seva casa, la pedra i el vi de Binissalem. Quan acabava la festa ens donava sempre una ampolla de vi que preparaven per a ell a cals Agustins. Aquell vi de Robines que pregonava arreu amb orgull, sense que mai abandonàs el punt d’ironia subtil que definia el seu tremp. Amb una certa broma, però amb un amor profund pel seu poble pagès, havia teixit el mite de Robines, i, entorn d’aquest mite, en Llorenç s’embriagava amb la contança de velles històries que només existien en la veu del poeta. Explicava que, temps enrere, devers l’any u, havia acudit a Binissalem només per beure-hi vi l’emperador Cèsar August, l’home que governava l’Imperi. Havia desembarcat al port de Ciutat, la Palma romana havia acudit a rebre’l amb pompes i festa, i d’allí havia partit cap a Alcúdia —la Pollentia antiga— i vers mitjan camí s’havia aturat a romandre-hi. Binissalem, aquella nit, li oferí els seus vins, i el cèsar agafà la meula més calenta de la seva vida. El poeta ens volia advertir que el cèsar del món, quan hagué tastat el vi de Binissalem, mai no pogué estar-se de beure’n, i una gatera n’hi va dur una altra, i una altra… Robines, des d’ara Augusta, d’ençà que hi havia sojornat el cèsar de Roma i havia servit vinet de bon grau a la taula de l’emperador. Però també és just que la gent aprengui la lliçó del cèsar: «Si August una moixa ateny / amb el vinet del meu poble, / és just que la gent més noble / qualque pic s’emporpri el seny».^[6] És de bon llenyam aquell que alguna vegada s’enterboleix el seny amb dues tímboles de vi, perquè, afirma una sentència antiga i sàvia, en el vi hi ha la veritat. I és la veritat generosa i franca del poeta, que no tenia mesura a l’hora de proclamar el seu amor per la vila. Aquest era el missatge que els pregoners de la festa de la verema, llavors ja assumida pel poble, transmetíem per mitjà dels discursos una mica sermonaires, però valents, amb propostes que conduïen al compromís amb el futur del país, contra els estralls de la dictadura: propostes de combat per la llengua maltractada, d’amor a la justícia, a la noble convivència i a la llibertat. Per la tribuna dels pregoners passaren Josep M. Llompart, Jaume Vidal Alcover, Alexandre Ballester, Maria Aurèlia Capmany… Vaig tenir l’oportunitat de fer el pregó de la festa de la verema en dues ocasions, i una altra per Setmana Santa. Però la darrera vegada que vaig acudir a Binissalem a fer el pregó de la festa del vi, en Llorenç ja no hi era. Fou pel setembre del 1982 i encara no feia un any que el seu cor fràgil s’havia cansat de viure. En aquella avinentesa, vaig parlar a l’interior del temple parroquial i vaig dedicar les meves paraules a la memòria del poeta, a la seva obra i al seu exemple cívic. Eren uns temps d’indignació i esperançats alhora, en què unes tertúlies de cafè, un aplec a cala Murta, un acte literari al Círculo, la festa de la verema binissalemera, la concessió d’uns premis literaris modests, un pregó de festes, podien servir de pretext per reivindicar el dret a fer una literatura viva, d’acord amb el temps i «perquè el bon nom i l’esperit autèntic de la pàtria es manifestassin amb tota la seva força i esplendor».^[7] A vegades, d’estiu, quan baixava a Palma —nosaltres passàvem l’estiu a Llubí a casa dels meus sogres— em parava a veure’l a Binissalem. Ho feia el dia de Sant Llorenç i celebràvem el sant amb un tassó de vi dolç, encetàvem la conversa, m’hi estava una estona i tornava a partir. En una d’aquelles visites em va mostrar el manuscrit català de Bearn, en quartilles una mica grisenques, del qual Llorenç Villalonga li havia fet obsequi. Em va contar que Joan Fuster l’havia tingut a les mans, com ara jo el tenia dins les meves, i havia sentit un rampell d’emoció.

Un horabaixa de primavera, en aquells primers anys de la nostra relació d’amistat, li vaig demanar si volia escoltar els fragments d’un text en prosa que acabava d’escriure. Era a la sala del nostre pis, i en Llorenç es disposà a escoltar la lectura en veu alta del meu escrit. Li vaig dir que li ho demanava perquè em digués sincerament què li pareixia. Havia començat a escriure un relat que construïa de forma anàrquica, sense cap estructura prèvia, tal com rajava de la ploma, en un quadern escolar. Eren els primers esborranys de L’abisme, la meva primera novel·la, escrita en diversos períodes, a les darreries del 1966 i l’hivern del 1967, durant les estones que em permetien la feina, el passeig amb n’Alícia, totes les tardes, els jocs amb la nina i els estudis. Em va escoltar detingudament i em va animar perquè persistís. L’estil li semblava vibrant, i les paraules hi eren vives, plenes de contingut dramàtic, a vegades cruel, d’altres sarcàstic. Passat un cert temps, li vaig llegir uns altres fragments i em va suggerir que presentàs aquell text als premis Ciutat de Palma. Li vaig dir que ho faria, que hi posaria un pseudònim, i vaig pregar-li que ho mantingués en secret. No ho va dir a ningú, encara que formava part del jurat del premi de poesia i tenia contactes amb el de novel·la, sobretot a la tertúlia de Llorenç Villalonga, on es parlava del meu text i es discutia sobre qui en podia esser l’autor. La meva novel·la va guanyar aquell premi. Molts se’n varen sorprendre, també nosaltres, que no ho esperàvem. Havíem acudit al sopar perquè, en una entrevista al Diario de Mallorca, Miquel Dolç, que formava part del jurat, havia dit que aquell text era dels que més li agradaven i n’havia citat el títol.

Acudírem a la festa dels premis, en una sala del Poble Espanyol. Havíem deixat la nina a Llubí amb la mare de n’Alícia i ens hi acompanyà el sogre amb el seu cotxe. He de dir que participava de les nostres inquietuds i s’esforçava perquè el sentíssim a prop nostre. Però aquella nit quasi va perdre el cap per l’emoció que l’expectativa del premi ens feia sentir. La casualitat féu que en el sopar ens asseguéssim en una taula amb un grup de funcionàries del negociat de cultura de l’ajuntament. Es repartiren uns fulls amb la llista de les obres presentades perquè la gent s’entretingués a fer quinieles i posàs una creu sobre els títols que preveien que podien guanyar. Als qui ho encertaven els entregaven un lot de llibres en l’edició dels quals el consistori havia participat, i podien ser exemplars de les obres premiades en convocatòries anteriors. Durant el sopar un jove funcionari que es movia entre les taules dels jurats s’apropà a la nostra per advertir les seves companyes que posassin la creu sobre L’abisme. No ho podia creure i em tremolava el cos. Els jurats —una tira llarga de prohoms— s’havien assegut a l’escenari en unes cadires enormes amb el respatller alt. En Llorenç també hi era, i he de dir que, aclofat en aquell setial, quasi no el veien. Quan feren públic que havien concedit el premi Gabriel Maura a la meva novel·la i obriren el sobre que contenia el meu nom —les primeres sorpreses varen ser les funcionàries amb les quals havíem compartit la taula—, sol·licitaren que l’autor, si era present, pujàs a l’estrada. Vaig acudir-hi com si hagués perdut el nord. Quasi no coneixia ningú, només en Llorenç i pocs més, entre els quals hi havia Josep M. Llompart, que també se’n va admirar, alhora que s’alegrava del meu triomf. Me’n vaig anar capdret cap a en Llorenç i el vaig estrènyer entre els meus braços, a ell i a la cadira, cenyits tot d’un cop, confosos en una mateixa eufòria. Mentrestant, molta gent va aplaudir el meu instant de fortuna. D’altres cridaven, també alguns membres del jurat, estranyats que aquell jove, tan durament apallissat per la crítica teatral del país, acabàs de guanyar un premi que consideraven prestigiós i cobejat. Això succeí per Sant Sebastià del 1968. Feia una mica més de dos mesos que havia complert vint-i-set anys.

Em varen felicitar molts desconeguts. Em record del jurat: Llorenç Villalonga, Bernat Vidal i Tomàs, Miquel Dolç, Guillem Díaz-Plaja, Gabriel Fuster Mayans… Em parlaren del llibre. Bernat Vidal em deia: «La dificultat no rau a fer la primera novel·la, la dificultat és fer la segona». Villalonga em va dir, aquella nit: «La seva novel·la és l’antítesi del que pens que ha d’esser una novel·la i, no obstant això, m’ha entusiasmat. M’agradaria que demà vingués a casa amb la seva dona a l’hora del cafè».

Em vaig sentir afalagat i vaig acceptar la proposta sense pensar-ho ni un instant. Em brindava la possibilitat de guaitar el seu món, la realitat de l’escriptor que jo només coneixia a través de la lectura, les converses literàries que giraven entorn seu. Molt a prop de nosaltres, a la taula del costat, Encarnació Viñas havia assistit al sopar dels premis amb Jordi Carbonell i la seva dona. També varen felicitar-me. N’Encarna estava eufòrica, i Jordi Carbonell em demanà que li dedicàs el full on era escrit el menú del sopar. Cristina Valls m’abraçava exultant, i Joan Bonet, i Jaume Pomar. Jaume Vidal Alcover em deia que volia llegir-lo amb urgència, aquell text… Quan el va haver llegit em va dir que la millor part del llibre era l’epíleg.

—Són unes pàgines extraordinàries. I el final és genial…

Em commovia que fes servir la paraula genial. Li vaig respondre:

—Però si el vaig escriure, l’epíleg, amb la intenció d’afegir uns fulls més a la novel·la, perquè no tenia les pàgines que reclamaven les bases del concurs…

Aquella nit, ja de matinada, de retorn a Llubí, passàrem per Algaida. Els pares dormien i els trucàrem a la finestra. Varen encendre el llum i el pare preguntà qui era, a la mala hora. En dir que érem nosaltres, la mare féu: «Deu haver guanyat el premi de novel·la». El pare va treure una ampolla de vi dolç i ho celebràrem. Partírem de bell nou i, l’endemà, el pare de n’Alícia ens prestà el cotxe i, havent dinat, tornàrem a partir, a fi d’arribar a casa de Llorenç Villalonga a l’hora del cafè. Hi havia molta gent —Llompart, Vidal Alcover, Moyà, Joan Bonet, Gabriel Fuster—, i sé del cert que no em record de tots els que hi eren. També hi havia, Josep M. Benet i Jornet, que havia guanyat el premi de teatre amb Fantasia per a un auxiliar administratiu. M’impressionava la coneixença que tenia de l’obra de Villalonga i com li preguntava pels seus personatges de ficció: la marquesa de Pax, Joan Mayol, Tonet de Bearn, Flo la Vigne, les Ximes, la de Bearn i la de L’esfinx, l’una i l’altra belles i impúdiques, Madame Dormand… Villalonga, que era a punt de publicar La gran batuda, una sàtira que havia d’escandalitzar i indignar molta de gent, es divertia en la recreació de les ombres —«En últim extrem, només són ombres», afirmava— que deambulen a l’interior de les seves novel·les. S’hi recreava i hi afegia un pessic d’incertesa. Era com si els tornàs a refer, aquells personatges. Però això contribuïa a fer-los més ambigus. Passats molts d’anys, vaig sopar a Madrid amb Jaime Chávarri, que havia dirigit Bearn per al cinema, i amb Lola Salvador, que en fou la guionista. Ambdós m’asseguraven que, a Mallorca, durant el rodatge de la pel·lícula, les persones amb qui parlaren se n’havien construït una imatge tan particular que cadascú els n’oferia una versió distinta, i que això succeïa especialment amb dona Xima. «No hi havia manera —deia Lola Salvador— de posar-nos d’acord. Hi havia tantes Ximes…». Aquella tarda, a l’hora del cafè, a l’empara del barri de la Seu, també sortiren a la conversa el misteri que amaga «la sala de les nines» i les històries amoroses de don Felip, el germà del senyor de Bearn, capità de cavalleria i amant de la reina Maria Lluïsa.

Però si aquella nit no hagués existit mai, potser no hauria tornat a escriure. El premi em va donar una certa seguretat amb mi mateix i m’assenyalà alguns camins que, poc temps després, em vaig atrevir a trescar. Però d’aquella nit em record, sobretot, que, mentre esperàvem el veredicte del jurat, a n’Alícia els ulls li espirejaven. Estava embarassada de na Maria del Mar, la nostra segona filla. Hi estava de poc temps, potser d’una mica més de dos mesos. Sempre li vàrem dir Marona, encara ara li ho diem. I només es tractava d’afegir una ona al mar. En felicitar-nos pel premi, aquells que ho sabien ens deien: «Aquest infant arriba amb un pa sota el braç».