Aquell mes d’octubre ens canviàrem de casa. Deixàrem el pis de les avingudes que teníem en lloguer i ens traslladàrem a sa Indioteria, a les antigues cases de sa Bomba Vella. El barri, situat al nord de la ciutat, travessat pel curs del torrent Gros que assenyala la demarcació amb el terme de Marratxí, s’assenta al pla de Palma, de terres planes i aqüífers generosos, arran del camí vell de Bunyola. Era un barri pagès que sorgí durant la segona meitat del segle XVIII com a conseqüència de la parcel·lació en petites propietats rurals de les grans possessions i l’ús d’una part de l’aigua de la font de Mestre Pere, el nom popular de la qual és la font de na Pere, situada dins la possessió de sa Cabana des Frares, documentada el segle XIII al Llibre del Repartiment de Mallorca amb el nom islàmic de la font de Xilbar. L’aigua sobrant d’aquesta font, la que, després d’abastir les terres dels senyors, anava a parar al torrent Gros, es desvià cap a aquells terrenys fraccionats perquè els nous propietaris en fessin ús per al regadiu i el consum humà. Els que posseïen les terres establides compraven l’aigua que baixava canalitzada per la síquia de na Cerdana, i regaven a torns, i n’omplien el safareig i la cisterna amb la finalitat de guardar-la per a l’estiu. Així es consolidà el grup de gent que conreava la terra, regava els petits horts i tenia cura del bestiar: ovelles, cabres, conills, galls i gallines i indiots. El poble va créixer al costat d’una síquia. L’aigua arribava a les terres fragmentades de sa Indioteria i el paisatge prenia els colors canviants del verd. Se’n va dir, d’aquest territori, l’horta d’Amunt. I aquella gent, que sabia fins a quin extrem la seva vida depenia de l’aigua, acudia a la font a fer festa, a cercar murta, a celebrar l’entrada de la primavera. Un tall d’aigua que corre transforma la vida d’un espai. S’hi establí gent nova i hi arrelà per sempre. Igualment succeí, des que el món és món, a molts d’altres indrets de la terra. Les grans civilitzacions del passat varen sorgir a la vora d’una correntia d’aigua, a vegades només era un torrent, un petit rierol o un riu. També les grans ciutats, perquè la vida urbana és una invenció dels homes i les dones que cultiven la terra i la reguen. Ara pens en el Caire, en Bagdad, en Roma, en Londres i en París… Doncs —qui ho hauria pensat?—, com aquelles grans civilitzacions i aquelles ciutats poderoses, sa Indioteria va tenir uns orígens similars. L’aigua passa per aquest lloc; doncs és un bon indret per establir-nos, sembrar-hi pastures, alimentar el bestiar i omplir la casa de fills. I, naturalment, criar bones guardes d’indiots que portarien a vendre per la fira de Sant Tomàs al mercat de Ciutat. La forma toponímica més antiga i la primera referència al col·lectiu que habita la contrada és el nom «Indioters», que apareix en una llista de finques i horts del terme de Palma, l’any 1836. Però el 1860 els censos oficials registren l’anomenat Pla de sa Indioteria, al qual, segons dóna fe l’arxiduc Lluís Salvador d’Àustria, es cultivaven les millors patates de l’illa. Amb el temps, aquell col·lectiu alçà una església neogòtica —potser eren uns romàntics agraris— a un tir de pedra de les cases de sa Bomba Vella, que dissenyà i dirigí l’arquitecte Joaquim Pavia. L’església significava la delimitació territorial i l’existència d’una comunitat. Diu l’antiga crònica que hi participà tot el poble: l’un traginava pedres amb el carro, l’altre duia calç per fer les parets… En Pere Bronquet, mestre de picapedrers, em va explicar que les parets que es feien amb pedres, terra i calç es deien —ara ja no se’n diuen— parets de fang de porc. Ho he sentit contar als més vells: es recorden de com el seu padrí havia contribuït amb el cavall i el carro, un altre deia que també els de ca seva hi havien posat les mans… A començaments dels anys seixanta del segle XX, el barri va créixer, s’urbanitzà la terra que abans era de conreu, edificaren cases —en deien protegides— i augmentà la població de forma accelerada. Les transformacions socials derivades de l’especialització turística canviaren els barris de la perifèria. Primer fou la construcció del polígon industrial de Son Castelló, que, quan es va inaugurar, es va dir «de la Victoria», perquè encara hi havia qui estava satisfet de les glòries franquistes; més tard adoptà el nom de la possessió en què s’ubicava. Però el polígon no solament s’havia assentat sobre les terres de Son Castelló. També Son Orpina, Son Rigo i Son Daviu formaren part d’aquella vastitud industrial. Es tractava de descongestionar la ciutat d’indústries, i magatzems, i tallers, i garatges… La gent de sa Indioteria, que havia començat a abandonar l’activitat agrícola, n’estava contenta, de la creació d’aquells dilatats espais industrials. Pensaven que la transformació de la terra revertiria en la creació de llocs de treball. Al costat del polígon, sa Bomba Nova va esser la primera d’omplir-se de blocs de pisos. Llavors varen caure els sementers i l’hort de sa Bomba Vella. Els pares de n’Alícia havien començat a urbanitzar aquells terrenys i aconseguiren que els aprovassin el projecte amb la il·lusió de convertir-los en un espai urbà amb jardins que donassin singularitat a cada habitatge, que omplissin de verd els colors aspres de la terra. Després que els vengueren, els terrenys, els compradors varen fer canviar les normes urbanístiques —mai no vàrem saber què havien pagat— i aviat construïren altres blocs de pisos. Restaven les cases, un molí fariner, una mola que encara guardam, datada el 1802, amb el senyal, ni que fos la signatura d’un notari, que indica la pedrera d’on la varen extreure, un aljub, el pou de vena, el safareig i un hort de tarongers rere les cases que confronta amb el camí de na Cerdana. Entre les cases i els blocs d’habitatges, una franja de terra que separa dos mons, pròxims quant a l’espai, allunyats en el temps. D’una banda, les edificacions de pisos en les terres segregades; de l’altra, només separat per una paret prima, el territori de sa Bomba Vella, encara rústec i preurbanitzable. No sé si és en aquests casos que els estudiosos de la geografia urbana parlen de zona de contacte. Quan hi anàrem a viure, després que la mare de n’Alícia havia dut a terme una reforma a les cases que les havia fet més habitables, en tinguérem alegria. Teníem molt d’espai i els nostres fills corrien lliures pel jardí, muntaven en les bicicletes i saltaven sota el lledoner, vell com un patriarca. Homes entesos diuen que té més de tres-cents anys, el lledoner. I porta a l’escorça escrits les ferides i els grops que el temps ha marcat. Una de les primeres coses que varen fer els constructors de pisos fou arrencar d’arrel els ametllers. Hi havia a la banda de ponent, a les terres que sovint es dedicaven al pasturatge, un ametllerar blanc com la lluna. Hi aferraren una pala i els estiraren dels terrossos on eren arrelats. Ens digueren si volíem alguns d’aquells troncs i ens els posaren dins el molí, sota la volta. S’hi estigueren durant anys, fins que un dia vaig trobar un fuster disposat a fer-ne, tot i la duresa de la fusta, unes vases per a unes litografies antigues. En veure-les, aquelles vases, no em sé estar de pensar en els ametllers dels quals procedeixen i que, abans que els envestís la mordala, havia vist florits, transparents sota el sol de febrer. Encara no feia un mes de la mudança, a les darreries de novembre, va néixer el nostre fill, en Tomeu. Algú ens va dir: «Haveu estat atrevits, en mudar-vos de casa amb l’estat avançat de n’Alícia». I és cert que ho érem, atrevits. Però ella havia decidit la data, il·lusionats que estàvem, i ens va dir bé. Varen faltar cent grams perquè pesàs quatre quilos. I era el que feia quatre, els cabells negres i les celles gruixudes com tots els nostres. Moltes vegades ens han demanat si sabíem l’origen del nom de les cases on havíem anat a viure: sa Bomba Vella. Ens ho preguntava algú que s’estranyava perquè el nom al·ludia a l’univers bèl·lic, a la catàstrofe. N’he vist una referència en documents testamentaris de començaments del segle XIX; d’altra banda, existeix el camí de sa Bomba, ara fragmentat, que antany començava al camí Vell de Bunyola, just a la cantonada de Cas Cabrit, i seguia endavant fins al camí dels Reis. Potser fa referència, pensàvem, a una màquina per elevar l’aigua, una bomba, que hauria donat nom a la finca, perquè no ens agradava que aquell nom ens pogués remetre a un projectil ple de metralla i matèries explosives. Tenim el pou ample i profund de més de seixanta metres, excavat a cops de picó, de perpal i martell. No en queda res, d’una possible màquina. I perquè pensava que aquest n’era l’origen, però es tractaria d’un topònim modern no anterior al segle XIX, m’agradava figurar-me’l, aquell enginy, com un artefacte amb tot d’engranatges, eixos i politges que hauria imaginat el prevere Rafael Oliver, nascut al molí d’en Bosso, al carrer des Sol de la vila d’Algaida, l’any 1810. He sentit parlar d’ell als vells del meu poble. En deien «es capellà màquina», també «es capellà de s’aigua» i «es capellà de ses idees», perquè tenia idees, mossèn Rafael. L’any 1842 va patentar un molí de treure aigua que només se servia de la força del vent. Diuen que s’esforçà tota la vida per arribar a construir una màquina que es mogués contínuament per si mateixa sense parar mai. Perseguia el moviment continu, deien. No l’obtingué. Ara sabem, gràcies als treballs del professor Antoni Ginard sobre la toponímia del Pla de sa Indioteria, que, anteriorment al segle XIX, en una llista de topònims del 1784, apareix referit a aquestes terres i a aquestes cases el nom de sa Bombarda, la denominació d’una antiga peça d’artilleria de boca ampla que tirava bolles de pedra i de ferro. Tanmateix, hem anat a parar a l’espai de la guerra: «La nostra nau desperà una bombarda —trobam escrit a la Crònica de Pere III el Cerimoniós— i ferí en los castells de dita nau de Castella». Segons Joan Coromines, la paraula deriva de «lombarda», peça procedent de la Llombardia. Llavors, «bomba» no seria el primitiu de «bombarda», sinó un derivat per regressió que hauria eliminat l’extrem final.

Les cases de sa Bomba —hauria d’escriure de sa Bombarda?— han estat la nostra fortalesa, el nostre abric. Entre les parets voluminoses i amples —si reparam els esplandits de les finestres, ens adonarem que tenen quasi un metre de gruix— ens hi hem estimat, ens hem desavingut i hem tornat a refer l’amor, més enfortit que mai. Hi hem viscut les bones sensacions, l’emoció de les petites conquestes, el desencís que derivava de les adversitats, que també n’hi ha hagut, com en totes les vides. Entre aquestes parets hem assaborit els entusiasmes i les fortors. Teníem quatre fills —el pare tornava a dir-me que, si seguíem així, podríem anar a poblar l’illa de Cabrera—, i ara pens que eren quatre maneres de mirar el món que contribuíem a construir sense que sentissin excessivament el pes de les nostres quasi ínfimes seguretats. Potser els hem ensenyat a sentir-se forts, a riure, a enamorar-se de les coses justes, a rebel·lar-se davant la ignomínia i a construir petites resistències que els permetessin esdevenir unes persones no ressentides ni frustrades. Sabíem que arribaria el mal temps qualsevol dia i ningú no els diria que s’havien de fermar els cinturons. Sabíem que pul·lula en l’aire i que es trobarien tot el que hi ha d’hostil en els homes, els feixismes larvats del nostre temps, les actituds hipòcrites, la tristor trista i tanmateix bella. Les havien modelat, les cases de sa Bomba Vella, diverses generacions de vents. Eren els de sempre, que arribaven de tramuntana, i de gregal, i de xaloc, i de llebeig, i de llevant… No els feien, els molins fariners, en llocs per on no passàs un cap de vent. Era el vent acanalat que venia de terra. El nostre molí, al costat de les cases, era poderós, de volta de marès, la torre enorme. Tot i que guardam les moles de pedra, fa temps que no mol, potser un segle; però en dies de ventada, quan els arbres del jardí —els fassers, les heures, les buguenvíl·lees, els xiprers, la mimosa, els llorers, els baladres— espolsen el brancam, encara se sent l’escarritx de les antenes, el fregadís de la maquinària que ja no existeix, però que es torna persistent les nits de fúria. Aquestes cases han estat conscients dels equinoccis i dels canvis de lluna. Rere les finestres es percep com és de suau el pas de les estacions. Seria suficient observar el lledoner. M’agrada veure’l quan esclaten els botons i les gemmes verdes de primavera, seure a la seva ombra les tardes d’estiu i escoltar la remor de les fulles quan entra l’embat, després que ha plogut i tots els branquillons retenen a la punta una gota d’aigua, i record un hivern en què va fer neu i tot era blanc, ni que algú hagués vingut a teixir d’una branca a l’altra una teranyina de gel. Amb l’inici de la tardor, devers Sant Miquel, comencen a despenjar-se les primeres fulles. Cauen pausades, lentes, si no és que les ràfegues de vent acaben amuntegant-les al fons del jardí. Sempre, per Cap d’Any han caigut totes. Des de la terrada posterior es veu la Serra —del castell d’Alaró i el puig de Massanella a les moles de Valldemossa, i, entretant, la punta de l’Ofre, la serra d’Alfàbia, el coll de Sóller i el puig des Teix—, i és com si la tinguéssim molt a prop; altres dies la veiem més lluny, perquè depèn de si l’aire és transparent. Quan és blanca, la Serra, per la neu que s’hi posa, sembla que podem tocar-la amb la mà. Llavors ens arriba un aire que gela, de tan fred. Si no ha nevat a muntanya per la Candelera —he sentit dir a la gent d’altre temps—, és incert que nevi el que resta de l’hivern. Però hi ha hagut anys en què, ben entrat el març, la neu encara s’ha posat als cims més alts. Llavors la llum conté una blancor nítida. M’agrada veure-la que es filtra per les finestres i es projecta sobre els objectes: un quinqué amb la tulipa en forma de bolla, un plat de terrissa ple de magranes, de codonys, de llimones; sobre una rosa, sobre un lliri blau. Em commouen l’ombra d’un branquilló de buguenvíl·lea en una paret, els geranis vermells del terrat, el cavall de serp que voleteja sobre el safareig, la merla que es posa en una branca del lledoner, el canyar del cantó de l’hortet ran del qual encara es conserva l’entrada de l’aigua de la síquia de na Cerdana… Els nostres fills han crescut en aquest espai i hi han après de volar, com els núvols d’ocells que s’alcen de les rames dels arbres, com l’au dels temporals que precedeix la tempesta que s’enrama al fons de la Serra, com el corb marí que, els matins d’hivern, quan comencen a veure-hi, es llança a l’aigua del safareig per si pot pilloscar alguns peixos. La primera nit que dormírem a sa Bomba Vella vàrem passar fred. No teníem llenya i vaig anar a cercar quatre trossos de fusta que havien deixat els picapedrers i vàrem encendre una mica de foc. La mare de n’Alícia va fregir un parell d’ous per sopar, però no sabia com havia de fer funcionar el gas. Les nines trobaven que la casa era massa gran i els costà arrencar el son. Però descobriren que podien jugar a amagar-se: rere una cortina, en un armari, vora una butaca, a l’altra banda d’un sofà, rere la porta d’una dutxa… Hi varen veure un mar de possibilitats i en prengueren el gust. Cercaven la complicitat d’un adult perquè rastrejàs els laberints familiars. Havies de comptar: un, dos, tres, quatre, cinc…

5 de desembre

He rebut per correu certificat el contracte d’en Vergés per a la publicació de L’agonia dels salzes. Havia de dir-se Ells urbanitzen, però aquest títol no agrada a l’editor. Finalment, l’he canviat.

24 de desembre

Ha vingut a veure’ns n’Antoni Serrà. Ha dit que confiava trobar-me a la conferència que impartí n’Antoni-Lluc Ferrer fa dos dies al casal de can Balaguer. Li he dit que procur evitar-lo. Diu, i amb ell ja són tres que m’ho han contat, que fou agressiu i impertinent, que no va estar-se d’esbroncar i desqualificar aquells que, per un instant, volaren a l’interior del seu núvol mental. També al senyor Moll, que assistia a la conferència. En acabar, va haver-hi un col·loqui, i Moll exposà els seus punts de mira, però n’Antoni-Lluc es tornà a acollonar d’ell i a fer-li befa perquè ha publicat una gramàtica amb el títol de La llengua de les Balears… En Josep Grimalt advertí que molts de mallorquins no accepten que es digui «gramàtica catalana» i que, perquè vulguin estudiar la seva llengua, se’ls ha de posar un caramel a dins la boca. Llavors en Ferrer va dir: «Aleshores, hauríem de muntar una fàbrica de caramels»…

27 de desembre

En Miquel Bauçà ha vingut a sa Bomba Vella i s’ha quedat a dinar amb nosaltres. Li he explicat les bestieses de n’Antoni-Lluc Ferrer, segons les contances que m’han fet de la conferència. M’ha contat que coincidiren a la Universitat de Barcelona durant alguns anys i m’ha explicat la història de la seva conversió ràpida de blauet a aprenent d’ateu. Llavors ha dit: «L’ambient és estrany. Et trobes als carrers amb una irracionalitat que et desespera: al costat d’una casa moderna de molts de pisos, una caseta miserable i vella; vora un carrer ample i net, un altre de brut i malplà. A foravila les voreres dels camins són plenes de romeguers, i els camps, plens de pedres i arbres morts. Saps la violència que significa un arbre mort? Amb les persones persisteix el mateix desequilibri».^[91]