Fou una sorpresa, i mai no hauria pensat que fos el primer pas d’un llarg camí que tot just començava. Posteriorment, he escrit altres relats dedicats als lectors joves i he obtingut premis, bones crítiques i el reconeixement i l’interès dels estudiosos. Durant les dècades dels vuitanta i els noranta vaig dedicar molts d’esforços a aquesta mena de relats i vaig aconseguir que fossin premiats. Sobretot encetava un tipus de literatura que em semblava nou i volia que els meus textos també fossin capaços de commoure els adults. Ho he dit de manera insistent: «No posis mai dins les mans d’un nin o d’un adolescent un llibre que no és capaç d’emocionar-te a tu que ets un adult». Pocs anys després, el 1982, Martí March convencia els directius de la Fundació Guillem Cifre de Colonya perquè impulsassin un premi literari que portàs el nom del pedagog de Pollença, vinculat a la Institución Libre de Enseñanza i deixeble des de les primeres hores de Francisco Giner de los Ríos. Vaig formar part del jurat des del primer dia, i el premi, després de més de trenta-cinc anys d’existència, a més de valorar el treball d’escriptors reconeguts, ha aconseguit que es consolidi al seu entorn un grup d’escriptors, capaços de fer una literatura per a joves lectors, que s’adelitaven en l’expressivitat de l’idioma sense renunciar a parlar de la vida des de la imaginació fantàstica. Amb els anys he assistit a trobades amb joves lectors dels meus llibres en el marc dels instituts i les escoles. És una experiència impagable. De sobte et trobes amb cinquanta, seixanta, vuitanta lectors àvids de parlar del llibre que tot just acaben de llegir. I tu ets allà per explicar-los com va sorgir la idea d’escriure’l, com creares la trama, com definires els personatges que viuen a l’interior dels teus espais de ficció. Sobretot se’t presenta la possibilitat de posar esment a la diversitat de matisos que cada lector aplica a la lectura del text. Era al cor de les festes de Nadal i els Reis, per un carrer comercial de Palma vaig veure, a l’entrada d’una botiga de joguines, un home que regalava caramels als infants i els convidava a passar a l’interior del magatzem. Vaig imaginar la història d’aquest home immigrant. El veia sol, amb la dona —la reina— i els seus fills al poble d’origen, mentre esperen que el pare pugui normalitzar la situació laboral i els digui que acudeixin a l’illa perquè ell els espera. Vaig unir al realisme social de l’home derrotat el misteri secret dels Reis d’Orient que arriben de nit i han perdut l’estel errant que els guiava. La literatura ha derivat per a mi, durant molt de temps, i potser encara ara en deriva, d’aquesta estranya capacitat d’aproximar matèries tan hostils i contràries.
17 de novembre
M’ha telefonat Llorenç Capellà i m’ha donat les gràcies pel bon tractament que faig de la figura del seu pare a la biografia de Cristina Valls.
24 de desembre
He trobat pel carrer Damià Ferrà-Ponç. M’ha dit que li ha agradat molt el llibre sobre Cristina Valls. Li he contestat: «És el primer elogi que mai he tingut teu». Hi ha hagut un silenci.[122]