La crítica va parlar molt positivament d’Han plogut panteres. Maria Antònia Oliver, Guillem-Jordi Graells, Miquel Dolç, Josep Faulí, Francesc Rodon, Joan Anton Benach, Andreu Ferret… en feren elogis i es referiren a la Mallorca tancada que s’hi descriu, als conflictes generacionals, al sentiment de culpa, a les contradiccions, a l’angoixa, al món anquilosat i sense horitzons en què vivíem… A Barcelona, vaig conèixer Joan de Sagarra, que s’havia entusiasmat amb la novel·la. I un professor de l’Institut Francès, Monsieur Figueràs, fill d’exiliats catalans, en parlava amb eufòria.

Per Nadal anàrem a Algaida. Els pares continuaven amb la botiga i el meu germà ja tenia deu anys. Hi anàvem sovint. Per la fira els ajudàvem a despatxar. Un any que va ploure tot el matí, ens atipàrem de vendre paraigües, i el pare estava content de veure que havíem exhaurit l’estoc. Al pare li agradava que plogués, el dia de la fira, i cada any invocava els sants encarregats de fer ploure, perquè així la gent entrava a les botigues i deixava estar els venedors ambulants que estenien les mercaderies a la plaça. Aquell any, per Nadal, la mare havia llegit la novel·la. N’hi havia portat un exemplar dels primers que m’havien arribat i em féu saber que l’havia llegit.

—I què t’ha semblat? —vaig gosar preguntar.

—T’ho he de dir?

—És clar que ho has de dir. M’agradarà saber què t’ha semblat.

—Mentre llegia el llibre, només pensava on hauria d’amagar-te. Només… on hauria d’amagar-te.

Era la mateixa por de sempre.