Però, per aquell temps, Jaume Vidal duia dos temes de través i me’n parlava a la seva carta. El primer era el desgavell que s’havia creat en descobrir-se que la novel·la Nifades, de Josep Maria Sonntag, guanyadora del Sant Jordi del 1970, era un plagi d’una novel·la xinesa —Loto dorado, Hsi Men y sus esposas—, traduïda al castellà i publicada a Mèxic. Sonntag era un escriptor jove, gairebé desconegut, i es parlava d’un autor revelació. En descobrir-se que un seguit de pàgines eren preses de la novel·la xinesa hi va haver un escàndol, accentuat pel bàndol d’intel·lectuals i escriptors que s’ajuntaven entorn de na Maria Aurèlia i en Jaume. I, si tenim en compte que Jaume Vidal era l’autor de la novel·la finalista, Sophie o Els mals de la discreció, la qual, si es donava per nul·la la concessió del premi, havia de ser considerada guanyadora, el renou creixia i augmentava el rebombori. Aquell estiu Jaume Vidal va portar un dossier al Mal Pas, tot d’escrits i declaracions contra el premi, contra la novel·la i, sobretot, contra els membres del jurat que no s’havien adonat del plagi, perquè el veiéssim els amics. Tanmateix, el jurat no va immutar-se gaire amb aquella història que Joan Fuster qualificà d’«historieta». I no era més que un altre episodi de les lluites entre faccions pròpies del món literari català.

Potser l’altre tema que en Jaume portava entravessat tornava a esser un fragment d’un d’aquests episodis, al capdavall una historieta. Succeïa que Damià Ferrà-Ponç publicà una nota crítica a la revista Lluc referida a la novel·la de Vidal Alcover,^[37] tot just editada a la col·lecció «J.M.» de Nova Terra. Es referia als seus llibres en prosa i alabava el lirisme i la ironia del contista, mentre envestia la novel·la alhora que la qualificava de gratuïta, intranscendent i frívola. En Jaume reaccionà amb fúria mordaç i aspror. Deia: «En Ferranet s’ha passat de rosca. No es poden dir més dois en menys espai. Què punyetes deu sebre aquest desgraciat de n’Apollinaire i d’en Jacob? Perquè, una de dues: o no els ha llegit, i aleshores la seva barra no té perdó, o els ha llegit, i aleshores, si creu que tenen res a veure amb els meus contes, és que no els ha sabut llegir. Lo que passa, supòs, és que ell deu haver llegit escrits meus parlant dels poetes francesos surrealistes o d’entreguerres, i ha tirat “a bulto” a veure si l’encertava. Perquè mira també que anar-se a recordar del Prometeu d’en Gide… És un cas d’audàcia com a criminal. I no estic disposat a perdonar-lo. Si encara queda una busca d’honradesa dins el nostre món lletraferit, si és justa i “noble” la revista Lluc, publicarà la meva rèplica, i em faran cas: no deixaran parlar en Ferrà fins que n’aprengui».^[38]