Tinc el record d’una representació de Les mosques —la traducció era de Manuel de Pedrolo—, al teatre Romea, per la companyia Adrià Gual, sota la direcció de Ricard Salvat. Era una nit d’hivern cap al final dels anys seixanta. Hi era amb n’Alícia. Les mosques envaïen la ciutat. L’obra parlava de la il·legitimitat del poder injust, de la presa de consciència, de la llibertat.

I ara és com si hagués viatjat en un submarí perdut en el mar del meu temps. Llavors, en escriure aquelles primeres novel·les, iniciava el viatge. He mirat a través del periscopi i he vist la infantesa, els amors perduts, els sentiments esvanits, els homes derrotats. He tractat de mirar-ho amb els ulls del fantàstic. Us assegur que d’altra manera moltes coses no es veuen. Fins que Cézanne no les va haver pintat, ningú no es parava a observar les pomes.