Havia estat un intent de cop d’estat. Durant la sessió d’investidura de Leopoldo Calvo Sotelo com a president del govern, el tinent coronel de la Guàrdia Civil Antonio Tejero assaltà el Congrés dels Diputats. L’acompanyava un escabotell de guàrdies que havia reclutat tot dient-los que es tractava de «prestar un servicio muy importante a la patria». Tejero, ressentit, sense destí professional, havia estat declarat culpable i condemnat a una pena irrisòria per un projecte frustrat d’atacar la Moncloa que fou conegut amb el nom d’Operación Galaxia.

Durant els mesos anteriors, l’atmosfera política s’havia enrarit. Molts, àdhuc els barons del seu propi partit, feien la guerra a Adolfo Suárez. Tanta gent que hi havia disposada a treure’l del poder… Fins i tot el rei en parlava malament, en desacord amb algunes decisions. Els que seguien per ràdio la votació i escoltaven com deien, l’un rere l’altre, els noms dels diputats, sentiren de sobte els crits de Tejero i els trets. «¡Todos al suelo!». Una càmera de televisió quedà abandonada en un racó d’una tribuna i enregistrà els fets que succeïen a l’interior del Parlament, no controlada per la vigilància dels assaltants. A València, el general Milans del Bosch havia tret les forces blindades al carrer i havia decretat la llei marcial, tot esperant que altres capitanies generals s’unissin al cop. M’hauria acollonit, i hi havia motius a bastament per fer-ho, però en cap moment vaig pensar que aquell intent d’involució colpista tenia possibilitats de tenir èxit. No sé si vaig esser un inconscient, però estava cansat de passar por. A l’illa, aquella nit, succeïren coses. Algunes, segurament, no les sabrem mai. Hi va haver gent d’esquerra que es va amagar. D’una illa, ja ho sabem de sempre, no se’n pot fugir a peu. I hi hagué qui es féu ingressar en un hospital privat, d’altres que varen córrer a destruir papers a les seus dels partits d’esquerra, la documentació més compromesa, els fitxers. Després vaig saber que es varen fer llistes de la gent que havia d’esser detinguda. Vaig saber que un company del meu departament es posà a les ordres d’un tinent que vivia a la seva escala, per si de cas. Havia partit de no res i havia hagut de vinclar l’esquena moltes vegades; per això no estava disposat a posar en perill els seus guanys. Es va saber que des de la Cambra de Comerç de Palma hi havia qui seguia amb deteniment el curs dels esdeveniments i que, en saber que els tancs erraven pels carrers de València, destaparen una ampolla de cava i brindaren. Passats els anys, me’n queda la imatge humiliada del general Gutiérrez Mellado i la d’Adolfo Suárez, assegut al seu escó blau de president, la tarda del 23 de febrer, sol, espectral, mentre els colpistes tirotejaven.

Passats tots els renous se’n varen fer cobles i cançons d’escarni. Fins a l’illa n’arribà qualcuna: «En la villa de Madrid, / la del oso y el madroño, / pronunció un guardia civil / un seco y sonoro “coño”…».