Els primers dies d’hivern, l’oncle Bernat Mulet i la tia Níobe viatjaren a Itàlia. L’oncle era germà del pare de n’Alícia i havia estat militar, havia fet la guerra i, després, amb la División Azul contra la Unió Soviètica, féu part d’un regiment d’artilleria que participà en el setge de Leningrad. D’aquella peripècia n’hi quedaven dos records que evocava, a vegades, amb una petita, enyorada nostàlgia: la memòria del fred i l’afabilitat del poble rus. Les seves idees polítiques eren lluny de les meves, i sovint, si ens trobàvem en un dinar familiar, en la celebració d’una festa, acabàvem en una discussió que mai no traspassà els límits de la urbanitat. S’havia casat a Eivissa amb la tia Níobe, de pare brasiler i mare eivissenca. Succeí que a les darreries de la Gran Guerra ancorà al port d’Eivissa un vaixell mercant que venia del Brasil i es dirigia al port de Marsella. En aquelles aigües el vaixell tingué una avaria en un motor i recalà a Eivissa. L’esgavell fou de mal compondre i, fins que el dany no fou reparat i la nau tornada a posar a punt de salpar, el vaixell s’estigué mig any atansat al port. Cada tarda, els mariners sortien i jugaven a futbol en una esplanada, a la ribera. Les al·lotes més atrevides, potser les més aventureres, les més bohèmies del barri de sa Marina, acudien a veure jugar els joves mariners. Dona Maria, la mare de la tia Níobe, s’enamorà del capità de la nau i el capità s’enamorà d’ella. Tant, que es casaren i ella no tingué peresa de deixar el seu redós i partir a viure a Rio de Janeiro. Allí va néixer la seva filla i allí assistí a les primeres escoles. La tia Níobe m’ensenyà la cartilla portuguesa amb què havia après de llegir. Però el pare no cessava de navegar i la ruta entre Amèrica i Europa es feia llarga. Dona Maria es cansà d’estar a Rio sense el marit, sempre perdut per les mars ignotes. I agafà la filla i partí de bell nou a la seva tribuna de la ciutat d’Eivissa, des de la qual, si esbiaixava la mirada, podia veure un extrem del passeig de Vara del Rey. Quan la nau del capità arribava a un port d’Europa, sovint acudien a veure’l i s’estaven uns quants dies a aquella ciutat. Partien d’Eivissa, mar enllà. La guerra civil els separà durant anys, potser per sempre. Quan l’oncle Bernat i la tia Níobe anaren a Itàlia, em portaren un regal que no m’esperava. En dugueren per a tots els nebots, tant per als de sang com per als polítics, i em varen sorprendre. Em portaren una edició bilingüe —italiana i xinesa— de la poesia completa de Mao Zedong. Encara el tinc, el llibre, i me’l mir inquiet. Mai no he arribat a saber per quin procés mental arribaren a la conclusió que era el millor regal per a mi. Me’l donaren somrients.